Allà a la mina

Fa ja molt que el personal pareix haver trobat en la ciència el substitutiu de la religió. I la veritat és que no cal ser un il·luminat per a besllumar en el nom que li han posat al sant grial de la investigació científica, la teoria del tot, una perífrasi que al·ludeix a Déu, encara que no siga ben bé això. El coneixement científic, si alguna cosa fa, és dur-nos de desengany en desengany pel que respecta a les nostres ànsies de transcendència, però, tot i així, l'equívoc persisteix i creix gràcies a la ciència-ficció, que sol ser l'accés de la majoria als temes de què suposadament s'ocupa la ciència. Aquest gènere i els seus subproductes, siguen cinematogràfics, televisius o com vulga que s'anomene l'àmbit dels videojocs, té tanta influència en la nostra vida quotidiana com en tenien les sagrades escriptures fins fa a penes cent anys. Produeix obres en quantitats ingents, que la major part de les vegades no són sinó fantasia revestida d'una coartada científica. Però el gènere fantàstic és honest en els seus plantejaments, no pretén enganyar a ningú, i en la ciència-ficció, en canvi, trobes explicacions desvergonyides a pràcticament tot, en les quals es barregen hàbilment realitats contrastades amb mites indemostrables. L’escassíssima ciència ficció de qualitat combina el rigor científic amb la imaginació (l'apol·lini amb el dionisíac en termes nietzschians) i amplia l'horitzó i l'experiència del coneixement, però hi ha una altra, que representa la major part de la que es consumeix, que falseja tots dos ingredients i genera un còctel intel·lectualment tòxic. De tots els gèneres suposadament innocents, la ciència-ficció mainstream és el menys innocent de tots. És el medi idoni per a infiltrar troians que condicionen la nostra percepció de la realitat, més concretament, la idea de futur.

Tots vam percebre ràpidament que el Palau de les Arts de València no seria com és si no haguera existit abans el casc de Dark Warder. El ràdio-rellotge de Dick Tracy i els smartwatch actuals són un altre exemple. A falta dels monopatins voladors que apareixen en Retorn al futur, bons són els patinets elèctrics que s'apoderen de la via pública. I segur que els robots que ens cuidaran en algun geriàtric automatitzat no serien el mateix sense Metròpolis o El planeta prohibit. Fins i tot cal preguntar-se si 1984 ha funcionat més com a laboratori d'idees perquè el poder ens controle, que com a denúncia. Són anticipacions que han desviat la fesomia d'alguna ciutat desafortunada i el curs del progrés tecnològic pel simple fet que algú les va imaginar i les va fer populars, i altres les van fer rendibles. A la vista de semblant poder predictiu, com no hauria algú d’intentar controlar-lo? Ací tenim, per exemple, la fabulosa idea del cotxe autònom. I una cosa més absurda encara, que cada vegada més gent s'està prenent seriosament: la colonització de Mart a gran escala.

Hi ha un pardal que lidera aquestes dues obsessions, un paio que és un autèntic tòtem per a un ampli sector dels més joves i per a algun despistat amb els testicles ja alopècics: Elon Musk. Aquest personatge no sols promet omplir el planeta de cotxes elèctrics al llarg d'aquesta mateixa dècada, sinó que pretén que tots (s’hi?) conduïsquen sols, insistim que sense saber per què ni per a què, encara que si li preguntes et donarà respostes que, casualment, satisfan les nostres preocupacions ambientals. El que segurament no confessarà és que de xiquet es va socarrar les neurones veient El cotxe fantàstic, i que d'ací li ve tot. I el súmmum: també promet portar un milió d’éssers humans a Mart en 2050. Sí, li ha posat xifra i data, ho tenen vostés als papers. Ja podem anar estalviant per al bitllet d'anada, encara que el molt astut diu que ens deixarà els diners, i ja podem anar també estalviant en emissions de CO2 gràcies als cotxes elèctrics —i autònoms—, perquè n'haurem de generar molt per a enviar a l'espai els milers de starships que, segons sembla, està fabricant aquest subjecte. Per cert, per a fer això no hauria de demanar permís a l'ONU o al papa, si més no? En qualsevol cas, ací comença a haver-hi lògica, però no la suficient. Perquè, deixant de banda si és o no factible, per a què hi hauríem d’anar?

La resposta està amagada entre la immensa producció literària i audiovisual de ciència-ficció, on si no? A força de donar-li voltes, de tant en tant l’encerten. En una sèrie que s'anomena The Expanse, ens ho mostren prou bé. Amb un realisme més que acceptable, si no ens posem excessivament melindrosos amb les lleis de la física, ens expliquen que anirem instal·lant-nos per tot el sistema solar per a fer l'única cosa que es pot fer a la Lluna, a Mart, a Ceres o a qualsevol altre cudol del Cinturó d'Asteroides: per a treballar en la mineria, com el iaio de Víctor Manuel. En la foto que acompanya aquestes ratlles poden veure un astronauta marcià anant cap a la faena. Cal suposar que va a extraure materials amb què construir més naus a major glòria de Musk, que continuarà vivint a Seattle.

Així que la idea és començar des de zero i passar-nos-les putes intentant crear mons habitables, intentant «terraformar» planetes estèrils. I viure en un estat de perpètua melancolia, somniant a tornar algun dia a aquell planeta paradisíac, si més no en el record, que ens van descriure els nostres besavis en les fredes nits d'hivern, que seran totes arreu excepte en Venus, on fa una calor que ni t'imagines. Per a evitar suïcidar-nos, els caps de setmana agafarem unes bufes preceptives i fotrem algun clau com a talps desnerits al fons d’un cau, amb la massa muscular molt minvada, la del canari també, per l'escassedat de força gravitatòria. Quant a tota la resta, hi haurà lluites sindicals, guerres colonialistes entre les poblacions dels diversos planetes, crisis de refugiats, política al servei de les grans corporacions, grups terroristes, facinerosos més o menys desesperats que viuran del pillatge, o una indústria armamentista de dimensions siderals… Veges tu, tants quilòmetres per a res. Per cert, tindrem una tecnologia formidable vista des de la perspectiva actual, però si aquest escenari mai es fa real, qualsevol de les naus que ens mostren ara els attrezzistes digitals no serà més confortable que la furgoneta d'un buidador de pisos. I molt menys fiable.

Que els nostres problemes van allà on anem ho sabem des de fa temps. Així que, per què no tractar de solucionar-los ara i ací en comptes de fugir a l'infinit i més enllà amb ells al damunt? Per què, en comptes d'enviar naus a Mart, no enviem a cagar a la via a tots aquests dements que ho estan fent ara i adés dins dels nostres caps, que estan capgirant la nostra miserable existència per a… per a què? Diguen-m'ho vostés perquè jo ja m'he perdut.