Ara que ja no ens reconeixem

¿Com estimar-nos ara que ja no ens reconeixem? ¿Com mantenir els vincles que hem teixit al llarg de la vida? ¿Com continuar la conversa de tants anys si entre nosaltres s’instal·la el silenci o un desgavell de paraules? Quan les neurones es desorganitzen i una altra realitat crida a la nostra porta, hi ha un trencament i molts sentiments de culpa que afloren. De sobte, no hi ha passat ni futur, el present s’esmuny amb una rapidesa esfereïdora, i en les converses brolla l’obsessió per tornar els morts a la vida i matar els vius. ¿Com ser testimoni de tot açò sense passar comptes amb qui se’n va?

Com diu el filòsof Michel Malherbe en La vie, la mort, la reconnaissance: «L’altre està perdut, s’allunya inexorablement. Ho sabem, però al començament ens esforcem en compensar les seues carències i en recompondre, recorrent a les nostres pròpies forces, els vincles que es desfan [ ... ]. Els errors de l’altre esdevenen insuportables. De manera que al final no hi ha més que una solució: trencar la relació que s’ha tornat impossible.» De tots els trencaments a la vida, inclòs aquest, parla Ruptures, un assaig extraordinari on la professora i filòsofa Claire Marin explica amb molta lucidesa i sensibilitat la cartografia d’una malaltia tan ominosa, tan temuda com l’Alzheimer.

Aquesta és, doncs, la realitat intensa i punyent, el rerefons, que condueix l’òpera prima de Pepa Aguar (València, 1964), El que em queda de tu, la novel·la amb què ha guanyat el darrer Premi Joanot Martorell en un debut literari potent. Un títol que suggereix que allò que vindrà no serà divertit, perquè parla de la pèrdua i perdre algú fa mal. Tanmateix, en El que em queda de tu no hi ha lloc per a la llàgrima fàcil ni el sentimentalisme carrincló: «no he volgut que la meva mare fes pena ni tristesa –diu Pepa Aguar– perquè d’alguna manera la il·lumino amb les seves històries, els seus anys d’infantesa i de joventut, i amb els moments radiants que em va deixar, i d’aquí ve el títol de la novel·la». Voilà una història familiar de tres generacions que amaga ombres, però sobretot destil·la llum i vida.

El talent literari, la paciència, la sensibilitat, la valentia i la minuciositat de Pepa Aguar convergeixen en aquesta novel·la que surt de l’estómac i on ens parla des de la serenitat –la va escriure un temps després que tot passés– però alhora amb proximitat i emoció sobre d’allò que ocorre quan una persona encara no se n'ha anat però la decrepitud mental imparable no la deixa ser-hi. Sense amagar ni dissimular la nostàlgia pel temps passat ni la tristesa davant de la mare que cada dia costa més de reconèixer, Aguar convoca l’esperança i l’alegria de futur, de l’amor que arriba quan menys t’ho esperes. Estem davant d’una experiència dolorosa que demanava un exercici de reflexió, d’establir distància per poder explicar-ho literàriament, i com diu l’autora «perquè em poguessin veure també a mi».

La mare perd presència, els mots la traeixen, confon el temps i convoca els morts ara i adés, però de sobte hi ha una escletxa de lucidesa i arriben les paraules que varen quedar per dir. I sembla mentida, quan la malaltia de la ment ho arrossega tot al seu pas, és quan brolla la veritat: alguna confessió, tot i que millor haver-la ignorat, la reconciliació entre mare i filla, entre germà i germana: «Avui el meu germà i jo hem tornat a mirar-nos com no ho féiem des de fa temps». La pau arriba en el silenci que queda darrere del trencament.

Ara bé, El que em queda de tu va molt més enllà d’aquesta malaltia anorreadora. La novel·la desgrana els grans i petits moments d’una història familiar a través de tres generacions i ho fa en boca de les dones, «beneïdes les dones d’aquesta família. Valentes, apressades, cridaneres, xerradores, orgulloses, desmesurades i sentimentals» –escriu Pepa. La seua àvia, Teresa, la mare ara malalta, la Fineta, i la filla, narradora en primera persona i autora. Anant d’una a l’altra Aguar ha teixit un relat que transcorre en dos espais i dos temps diferents: el passat familiar evocat amb certa enyorança, la justa, i el present demolidor, a estones també joiós. Dos tempos que s’hi intercalen, s’abracen i expliquen mútuament i que permeten a l’autora fer allò que sempre havia volgut: escriure sobre la seua àvia.

«Cada vegada estàs més ancorada en la desmemòria que t’aclapara i que les allunya a poc a poc d’aquella tu de l’altra vida que a estones encara farceix els vostres moments compartits», escriu Aguar. La malaltia neurodegenerativa rossega tant que sovint costa recordar que les persones que la pateixen van ser unes altres en el passat. Per això, Pepa narra en la novel·la aquesta doble història, la de la mare que s’esmicola, però també aquella Fineta decidida i llesta, plena d’energia, de vida i de rialles. Una mare que parla un «llenguatge universal, el de la gent decidida i optimista».

Si heu llegit Vincles ferotges de Vivian Gornick, potser en alguna moment de la lectura d’El que em queda de tu us vindrà a la memòria aquella dialèctica entre Vivian i sa mare. Les filles ens relacionem amb les mares d’una manera diferent de com ho fan els fills. Aguar i Gornick ho saben i els seus llibres en parlen. Parlen de la relació entre mares i filles, de demandes, de retrets i desigs, d’expectatives projectades i frustracions collides. Escriuen, en part, al voltant d’un gran tema: la maternitat com a opció de vida, no com a obligació biològica, social i cultural. En algun moment Gornick ha dit: «estar sola en la vida és una decisió política». Un xoc generacional que queda reflectit en les converses intermitents, sinceres i punyents entre mare i filla dels llibres de totes dues. «Filla, jo valore tot lo que fas, ho valore molt –li diu Fineta a la seua filla–. Lo que no m’agradaria és que anaren passant els anys i que aplegara un dia que te trobares sola. Pense que jo encara no me’n puc anar d’este món perquè tu encara em necessites». L’escriptora mexicana Guadalupe Nettel –que tracta la maternitat en la seua literatura– ha dit recentment: «moltes dones de la meua generació van decidir no tenir fills i demostraren que es pot tenir una vida absolutament plena i molt lliure».

El discurs variava, i encara ho fa, quan les mares parlen a un fill o a una filla. La relació d’aquests amb les mares també pren matisos diferents. I ací hi ha un altre dels grans temes de la novel·la: la culpabilitat que arrosseguen les dones pel fet de ser dones. Perquè no poden fallar –no se’ls permet ni s’ho permeten– perquè tradicionalment han estat presents on se les necessitava, perquè cuiden i cuidaran, i perquè sovint allò que elles volien i desitjaven fer amb les seues vides ha estat secundari, i quan li donaven prioritat, l’allau de flagel·lacions i sentiments de culpabilitat podia arribar a ser aclaparador. Encara passa. «Quan tingues fills ja ho entendràs», li diu Fineta a la seua filla, després d’esperar-la tota una nit desperta, quan ella, que estudiava de feia temps fora de casa i era major d’edat, torna al poble i ix amb els amics.

I la filla, que un dia repassa mentalment tot allò que va decidir i va fer en marxar a estudiar a Barcelona, ho verbalitzarà: «[ ... ] Seré una ombra en el camí. Oblidaré un nom. Oloraré els llibres. No tindré fills». Decidir no ser mare i omplir la teua vida d’una altra manera. Al capdavall, ¿qui pot assegurar que el fet de ser mare ompli i compensa una dona més que qualsevol altra cosa? ¿Fins a quin punt, i a quin preu? De vegades és una responsabilitat aclaparadora, una demanda brutal i exigent, i en alguns casos un risc biològic i un esforç econòmic que acaben asfixiant. Ho conten magistralment Katixa Aguirre en Las madres no i Marta Orriols en Dolça introducció al caos hi donen pistes al respecte l’assagista xilena Lila Meruane en Contra los hijos i l’escriptora i periodista Júlia Bacardit, en El preu de ser mare.

Una dedicació professional en solitud i amb la pau que aquesta comporta –els anglosaxons l’encerten quan distingeixen entre lonliness, soledat física insalvable, i solitude, soledat puntualment elegida. Una vida on té un pes gran l’amistat, sobretot l’amistat amb altres dones, la sororitat, aquesta paraula amaga encara tresors. Allò que ocorre quan s’ajunten les dones...«La complicitat reparadora, la rialla entre amigues que et salva de l’aflicció». «Des de xicoteta – escriu l’autora– he sigut de tindre amigues. Elles han anat conformant el meu paisatge despullant-lo d’artificis banals. Ajudant-me a perdre la innocència. Descobrint-me la lleialtat. Retornant-me les paraules [ ... ]».

Una història de dones on ressona una reverència pels homes, però el record d’alguns d’ells està ple d’ombres. Són elles les que transmeten el llegat: la força, el llenguatge, l’actitud vital. Per això Fineta, just enmig entre l’àvia Teresa i Pepa, és el pont, la passarel·la que enllaça les vides d’elles tres, i El que em queda de tu no només explica què li passa a la mare, sinó allò que li passa a la filla davant una situació com aquesta. Alhora, la novel·la evoca la petjada de l’àvia en les vides de totes dues, el seu vincle com a filla amb el pare, i la figura sinuosa i pusil·lànime del germà. «Escriure és despullar-se una mica, i així em mostro», assegura Pepa Aguar, però despullar-se literàriament és delicat, arriscat i cal saber fer-ho. És tot un art, i Aguar el posseeix.

¿Escriure... ofici o dificultat adquirida? De tot una mica. Abans de posar-se a escriure, Aguar va haver de prendre’n distància i pair les conseqüències de presenciar aquella malaltia, «primer ho has d’entendre tu». Després vingué l’experiència del curs de literatura amb l’escriptora Lolita Bosch, una avinentesa en què va conèixer persones que havien passat per situacions semblants, i que no exigia escriure en una primera etapa, la qual cosa, assegura Pepa, «em va donar temps a pensar què volia dir en la novel·la, què volia reflectir-hi». En tot cas, ofici o dificultat, Pepa Aguar ha escrit una novel·la profunda i serena que commou, amb una cadència rítmica lloable i un llenguatge ben poètic on combina amb naturalitat la llengua oral de la infantesa i dels espais rurals del Benetússer on va créixer, amb la variant del català que du escoltant i parlant des dels divuit anys a Barcelona.