Des de la llibertat i sense complexos

Escriu Rebecca Solnit en Records de la meva inexistència: “Decidir ser escriptora és igual de fàcil que decidir menjar-se un tall de pastís. Però després cal fer-ho”. Solnit, Vivian Gornick, Jeanette Winterson, Maria Campbell, Joy Harjo i Deborah Levy són, entre altres, algunes de les autores en llengua anglesa que van decidir ser-ho per damunt de tot -ser escriptores-, també escrivint les seues memòries.

En els darrers anys les diverses formes de literatura testimonial i les seues traduccions al català –sovint obres escrites per autores com les adés esmentades– han pres una certa volada i han tingut èxit editorial. Són memòries que, segons qui les escriu, s’acosten més a l’assaig literari o d’idees, al relat mig novel·lat, o a la crònica. Obres escrites per veus consagrades de la narrativa, la poesia o l’assaig, i fins i tot també dramaturgues, com és el cas de Deborah Levy, qui ens ha obert recentment les portes de casa seua amb un volum publicat per Angle editorial on es recullen els seus tres llibres de memòries: Coses que no vull saber, El cost de viure i Propietats reals. La traducció catalana, és un text ple de vida, una prosa reeixida i convicent, obra de Marina Espasa. Fins ara només els dos primers volums -que van rebre el Premi Fémina Étranger- havien estat publicats en castellà per Literatura Random House.

Nascuda a Johannesburg (Sud-àfrica) el 1959, Levy va emigrar el 1968 al Regne Unit, on ha residit des de menuda i on s’ha construït i consolidat com a dramaturga i novel·lista de projecció internacional, alhora que autora d’aquestes memòries escrites des de l’heterodòxia i l’emoció, profundament atractives.

Levy va arribar a Anglaterra amb la seua família quan encara era una nena. Fugien de la violència de l’apartheid després que el seu pare hagués estat pres polític durant uns anys. La vida dels Levy necessitava un gir ràpid i radical: l’exili. Però per a una criatura de nou anys l’exili era una paraula misteriosa que feia feredat: “Era emocionant escriure la paraula ”Anglaterra“. La mare m’havia explicat que estàvem a l’exili i que un dia tornaríem al país on jo havia nascut. La idea d’estar vivint a l’Exili i no a Anglaterra m’aterria. Quan a la meva amiga Judy (que havia nascut a Lewisham) li vaig dir que en realitat no volia viure a l’Exili, em va contestar: Sí, jo també em cagaria de por!. ”

D’aquesta manera, aparentment “naïf”, però profunda i convincent, conta Deborah Levy alguns dels episodis més crucials i decisius de la seua vida. I al llarg dels tres volums, evoca canvis, ruptures, decisions, fracassos, èxits, dubtes, angoixes, però també respirs i moments de goig amb un estil sensual i magnètic. Amb anècdotes divertides, un humor que no mira pèl, reflexions pregones, i des de la llibertat de contar sense complexos, Levy es mostra oberta, provocadora i directa en els seus textos autobiogràfics. Amb pocs filtres, però amb elegància i mesura, aquesta autora té la gràcia i l’encert de saber fins on pot donar i sap amanir-ho amb recursos propis d’una dramaturga, per això la seua prosa respira una teatralitat i una posada en escena que fan de qualsevol fet quotidià -com ara no trobar les claus a la bossa o la impertinència d’una avaria en la bicicleta elèctrica de camí on ella viu, al capdamunt d’un turó- moments narratius intensos i inoblidables.

Levy té el poder d’auto-retratar-se amb ironia i encant: llegir-la és córrer amb ella a fer la compra, sentir el vent quan pedala, embriagar-se amb el vi que tant li agrada, riure amb els amics, rellegir les autores que ella rellegeix, o sentir la delícia de l’aigua de mar de Grècia... La seua és –com ha escrit Sergi Pàmies– “una manera d’escriure a través del vertigen i la sensualitat”, i per això passem de la rapidesa a la sinuositat i els ritmes es combinen, igual que a la vida: hi ha moments intensos en què cal reaccionar i actuar, en altres, s’impera la serenitat, parar, mirar al voltant, i agafar aire. No debades escriu: “Tota l’escriptura va sobre mirar i escoltar i estar atenta al món”.

Tant quan galopa com quan frena en sec, l’autora practica en la seua escriptura un mirada cap a endins agosarada pel que té de visceral: una introspecció lliure i sense tabús. Un relat on la narradora és alhora el personatge i la cronista de les peripècies i on ens mostra tant les febleses com els èxits.

“Autobiografia en construcció”, com l’autora acostuma a dir, aquests memòries són un viatge vertiginós i desacomplexat per aquest procés de construcció: l’exili, el divorci dels pares, l’adolescència, l’escriptura, la família, el seu divorci, les filles, els amics, els viatges, la mort de la mare, les cases deixades i la casa gran al camp somiada com a metàfora d’una obsessió i una il·lusió vital. Moments en què sovint han regnat el silenci, la soledat i les seus trampes, i dels que sempre surt amb empenta i paraules. “El treball de la memòria col·lapsa el temps” va escriure Walter Benjamin. Levy ho sap, i ho desafia.

Atrotinada, decidida, lliure, sense por de viure a soles, però feliç quan està amb bona companyia, Levy afronta la maduresa retornant als records i encabint-los en el present i ho escriu amb força, contundència, com un dard que fa blanc a la diana. Sovint les seues frases, quan no paràgrafs sencers, ens deixen glaçats: “Em vaig fer físicament forta als cinquanta anys, just quan se suposava que els meus ossos havien de perdre força. Tenia energia perquè no tenia cap altra opció que tenir energia. Havia d’escriure per mantenir les filles i havia de fer totes les tasques feixugues. La llibertat mai no és gratis. Tothom que hagi lluitat per ser lliure sap quant costa”. I de sobte ella es descobreix treballant enmig del caos, sense saber ni d’on traurà l’esma, immersa en aquella estranya sensació d’estar-se dissolent-se i recomponent-se alhora. “Les paraules han d’obrir la ment [...] O morim pel passat o ens convertim en artistes”, escriu Levy, i ens recorda amb quines paraules Marcel Proust ho havia formulat en El temps retrobat: “Les idees són succedanis dels dolors; en el moment que aquests es transformen en idees, perden una part de llur acció nociva sobre el nostre cor.”

Quan era una xiqueta, a Deborah Levy li costava molt parlar en veu alta, dir el que pensava. Va passar molts anys observant i escoltant i quan va trobar la manera de parlar en veu alta, va ser escrivint: “M’havien dit que digués el que pensava en veu alta i no només per dins, però vaig decidir escriure-ho”. I en els moments més incerts de la seua vida descobrí que “escriure era una de les poques activitats en què podia dominar l’ansietat de la incertesa, de no saber què passaria a continuació [...] Desplegar una sèrie d’idees a través de totes les dimensions del temps és la gran aventura de la vida d’escriptora. Però no tenia cap lloc on escriure”.

Amb aquesta sinceritat i naturalitat ens ho conta i, entre moltes altres reflexions, hi deixa pistes per a desconstruir la identitat femenina i poder tornar a construir-la amb unes eines noves: “Havia invertit gran part de l’energia de la meva vida a crear aquella casa, i ara l’estava desmuntant [...] Cal traça, temps, dedicació i empenta per crear una llar que agradi a tothom i que funcioni bé. Ser l’arquitecte del benestar de tots els altes és, per damunt de tot, un acte de generositat immensa. Aquesta tasca encara es percep, en gran part, com una feina de dones. En conseqüència, hi ha tota mena de paraules que es fan servir per menystenir aquest esforç titànic [...] No sentir-se a casa seva a la casa familiar és el començament de la història més general de la societat i les insatisfaccions femenines. Si no l’han derrotada del tot el paper social que ha interpretat, amb esperança, orgull, alegria, ambivalència i ràbia, la dona canviarà la història.”

Lluny del proselitisme, quan parla de la lluita feminista, la seua mirada és de lucidesa i en els seus llibres de memòries trobareu de tot, excepte egocentrisme: el seu no és un jo aclaparador ni totpoderós, sinó que hi ha un espai entre l’autora i la veu que narra i veiem viure (“un jo proper a mi, però que no soc jo del tot”) per on respira el text i agafa grandesa i personalitat.  Levy –qui ens parla dels fantasmes de la feminitat, “la feminitat, tal com l’havien descrita els homes i l’havien representada les dones, era el fantasma exhaust que encara recorria el començament del segle XXI. Una il·lusió, un engany, una al·lucinació social”– va a la recerca de la seva, una identitat femenina que se li esmuny perquè no és la de la dona que s’espera que sigui sinó la de la dona que ella ha decidit ser, capaç de viure sense fer ressuscitar cap fantasma: “Em vaig imaginar que la conversa que no havia tingut mai amb el pare dels meus fills estava emmagatzemada dins de la caixa negra que havia acabat al fons del mar quan el vaixell havia naufragat [...] El millor que vaig fer va ser no tornar nedant al vaixell. Però a on podia anar?”.

A mesura que les filles es fan grans i més autònomes, Levy torna a volar i amb el vol se’ns en du. Alliberada d’amors i desamors, de trampes i dependències, l’autora camina en el darrer volum de les memòries, Propietats reals cap a la seixantena amb fermesa i humor. Els viatges, majorment per treball, i algun per plaer, són moments de distanciament i episodis on sorgeixen reflexions molt belles i petites lliçons de vida: de París a Berlín o Grècia, i de Bombai a Nova York. En el fet quotidià o en l’extraordinari, en la foscor o en la llum, l’escriptura de Levy és imprevisible i embriagadora, atrapa i desconcerta i ens deixa glaçats amb una prosa que no segueix cap patró narratiu imaginable, sinó que trenca el ritme quan i com vol, com una gran heterodoxa, sense perdre ni un bri d’harmonia i encant, i mantenint un diàleg obert i generós amb llibres i autores amb qui conversarà al llarg dels anys: Marguerite Duras, Simone de Beauvoir, Emily Dickinson, James Baldwin, Gertrude Stein... La seguim en la seua aventura per a descobrir-la des de la simpatia, la compassió, l’admiració o potser la discrepància, però sense poder baixar els ulls del llibre: adherits a la seua vida, com un imant pegat a la porta de la nevera.