Imma Monsó: “La literatura, la narrativa, és un lloc privilegiat per contar com va passant el temps i com anem canviant, com anem sent altres”

Coincidim personalment per primera vegada a la Fira del Llibre de València, on Imma Monsó (Lleida, 1959) ha vingut ha presentar la seua darrera novel·la, La mestra i la Bèstia. Moments abans de la presentació ens saludem i concretem   conversarem amb calma l’endemà.

La sala està de gom a gom, reconec rostres d’escriptors i crítics valencians. Monsó és una escriptora molt ben valorada i estimada pels seus lectors, també al País Valencià. Ella mateixa ho diu: “hi ha una connexió especial amb els lectors valencians, un punt de comprensió especial. Sempre m’hi he sentit com a casa”.

És la primera vegada que l’escolte parlar, a banda d’alguna entrevista breu a la televisió. Però en persona, vull dir, és diferent, perquè transmet una calma molt particular. Monsó té una parla pausada, un to de veu no molt alt, però nítid. A més, s’expressa amb claredat i a un ritme que fa goig. No sempre és el cas amb els escriptors, parlar i escriure són actes ben diferents.

Trobe que Imma Monsó és tímida i reservada, però quan s’engresca a parlar del seu llibre i d’altres temes que van sorgint, notes com, a poc a poc, cada vegada s’hi sent més a gust. I, tot i que prefereix el temps d’escriure els llibres més que el de promocionar-los, quan es troba amb els lectors sorgeix la màgia. “Soc de les que pensa que els lectors completen els llibres”. I això es nota.

A Imma Monsó no li entusiasma rellegir-se, quan està escrit, està escrit. Recentment, però, ha tornat a dos dels seus llibres anteriors, de fa anys, perquè Anagrama ha reeditant en col·lecció Compactes de butxaca Tot un caràcter i Un home de paraula. “He tornat a uns textos que, en principi, no hi pensava, i haig de dir que ha estat millor experiència del que podia imaginar”.

Imma Monsó du nou novel·les i tres recopilacions de contes. Va començar escrivint relats, però aviat va començar a escriure novel·les. De fet, ha combina relats i novel·les des d’un començament, i de vegades ocorre que algun relat es converteix finalment en una novel·la. En tot cas, un degoteig rítmic, però no precipitat, que denota la constància i l’ofici. Ja sabeu, el més complicat no és escriure i publicar un primer llibre, sinó seguir escrivint, i publicant.

Assegura que cada llibre està molt unit i connectat a les circumstàncies vitals per les que travessa durant el temps en què els escriu. Per a Monsó fer ficció “no significa allunyar-se de la realitat, ans el contrari”. Així doncs, les seues novel·les, també la darrera, La mestra i la Bèstia, beuen d’anècdotes i records personals i familiars, d’històries escoltades i viscudes.

Filla i neta de mestres rurals, no és d’estranyar que haja acabat escrivint en La mestra i la Bèstia la història d’una mestra que Monsó nodreix de moltes històries escoltades, i l’ambienta, a més, a l’Alt Ribagorçà, la terra del seu pare, que ella coneix bé i estima.

La mestra que Imma Monsó ens presenta a la seua novel·la, la Severina, és una mestra peculiar. En general, tots els seus personatges ho són, com ha escrit Sergi Pàmies i ella mateixa reconeix. I la Severina no podia ser menys, és una mestra que no sent a penes vocació per l’ofici d’ensenyar, però que, delerosa de viure a un poble  de muntanya, conèixer món i gent, i veure la neu, s’embarca en una aventura plena de matisos i riscos. El món rural, al capdavall, no és sempre un paradís para una escapada romàntica, i com diu el refrany que tant li agrada a Monsó: «poble petit, infern gran».

Ens trobem l’endemà de la presentació de la seua novel·la a la Facultat de Filologia.  La vesprada d’ahir fou un èxit i  en La mestra i la Bèstia s’hi va esgotar. L’esperem al vestíbul Jesús Císcar i jo i de seguida hi arriba, tímidament somrient. Li pregunte si ha dormit bé i em diu que ja du unes quantes hores desperta, que els hotels la conviden a despertar-se més que a dormir. Em ve al cap de seguida la cançó de Joaquín Sabina: «Hotel, dulce hotel, hogar, triste hogar». Però potser a Imma Monsó el que més li prova és la dolça rutina d’escriure des de casa.

Busquem un lloc tranquil i conversem, quan parla magnetitza, i dialogar amb ella és bonic perquè t’escolta atentament, respon amb precisió i elegància, i té una conversa humana, sensible i molt intel·ligent.

Com va començar tot, Imma, vull dir, això d’escriure?

La primera vegada que vaig enviar res a el Grup 62 vaig tenir sort i van acceptar publicar el meu manuscrit, va ser amb Oriol Castanys, ho recordo. Totalment atzarós i impensat, perquè no soc massa lluitadora, i si no hagués funcionat així, ràpidament, no sé... M’hauria dedicat a una altra cosa, segurament. 

D’allò fa molts anys, parlem de finals dels noranta. Ara, quasi trenta anys després, continua escrivint i molts lectors s’estimen els seus llibres. Conte’ns com és aquesta Severin sobre la qual ha escrit.

La Severina és una mestra especial, que sospita que no té gaire vocació de mestra, i que ha passat uns anys a Girona, on vivia a una casa a la carretera. Des d’allà veia passar la gent, però estava aïllada del món perquè sa mare l’educava a casa, amb el suport de la coneguda Enciclopèdia Álvarez,  i a poc a poc ella es presentava per lliure als exàmens.

Una casa on regnava el silenci, veritat?

A Casa de la Severina no es parlava de política, i si se’n parlaven ho feien en clau. Des de ben menuda ella escolta els plors i els esclats de la mare, però no entèn res. En morir els pares i fer-se gran, és quan decideix anar a viure al camp per conèixer què hi ha més enllà d’aquella carretera. La idea que ella té és socialitzar-se, descobrir el món, però potser no ha fet la millor tria.

I se’n va a un poble de l’Alta Ribagorça a veure la neu.

Entre altres coses. Val a dir que Severina neix el 1942 en un país que viu una asfíxia i un aïllament gran, i això ho veu el lector a través dels records que ella va desgranant, i que s’intercalen en el relat.

Així que quan Severina marxa de casa cap al seu primer nomenament com a mestra, desconeix pràcticament en quin mon viu.

El món sòcio-polític del seu moment li és aliè, el desconeix perquè ha viscut en una mena de bombolla. I clar, aquella majoria silenciosa que imperava a tot arreu tampoc no ajudava a saber molt. Li passava a més gent, no només a la Severina.

I per això busca refugi en els llibres

La manera com es relaciona amb els llibres és molt particular. Els seus pares tenen una fe cega en els llibres i en la lectura, i en què ella tingui una cultural. La cultura com a clau que obre les portes a la llibertat, i Severina llegeix arbitràriament i compulsiva, però és un saber llibresc que no li serveix per fer front a la realitat del dia a da. Per això, quan arriba al poble, a Dusa, aprèn ella més dels seus alumnes que els alumnes d’ella. O almenys aquesta és la sensació que ella té.

Parlant de la lectura, m’agradaria recuperar ací un fragment bonic de la novel·la on parla de la lectura i la passió que els pares, sobretot la mare, Simona, li va transmetre: “També la Simona estava marcada a foc per la paraula escrita. Ho atribuïa a la seva educació republicana, en un temps en què l’analfabetisme era gairebé la norma. Deia frases solemnes com ara ‘Llegir ens fa grans’ o ‘Llegir ens salva de la podridura’. O frases pragmàtiques com ara: ‘Llegir és gratis’, perquè la veritat és que tenien poc més d’un centenar de llibres i sempre llegien els mateixos. També s’atrevia a fer pronòstics personalitzats: ‘Llegir et farà lliure, et farà sàvia, et farà rica, et farà feliç’. Així que la futura mestra de Dusa es capbussava on fos que trobés lletra impresa.

És un dels meus fragments favorits de la novel·la, el trobo molt poètic, a l’hora de gravar l’audiollibre, vaig llegir-lo en veu alta i em va agradar molt com sonava.

La mestra i la Bèstia és, doncs, una novel·la d’iniciació?

Sí, iniciació al sexe, a l’amor, al món, li cal obrir els ulls per veure en quin món viu, un món que desconeixia. Per fi descobreix què és la clandestinitat i entén que havia tingut uns pares polítics i activistes, uns pares, als quals, en gran part no coneixia. Trobo que amb La mestra i la Bèstia sentia la necessitat d’escriure un conte clàssic, una novel·la de personatges, que em tragués de la saturació de l’actualitat, d’aquest ritme trepidant amb què vivim. Sempre he fet personatges rars, i ara en volia fer un de “normal”, però tampoc, i ací hi ha una Severina que des de ben petita està preparant-se per a perdre-ho tot a tothora.

Deixem que cite ara el fragment que ens prepara per a aquesta conclusió, i amb el qual s’obri la novel·la: “La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la intenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebració. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els preparatius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucidesa l’hagués fulminat: ‘Algun dia, de tot això, no en quedarà res’. A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular”.

I ara és quan ve això de: “Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per a perdre-ho tot i tothom”. Per això deia que no m’ha sortit un personatge “normal”. Però per molt sola i aïllada que haja viscut la Severina, sent que necessita els altres, perquè sempre necessitem els altres. I clar, passar de l’aïllament en què va créixer a fer de mestra a un poble petit de muntanya per tal de socialitzar, potser no és una decisió encertada. Ja saps: poble petit, infern gran.

És clar que la vida al camp no sempre és magnífica...

Els anys cinquanta i encara els seixanta eren anys d’asfíxia i grisor, on imperava allò que deia la Església i la secció femenina: com havien de vestir les dones, com havien de ballar, què havien de llegir. Tot estava dictat. I aquest món el visitem a través dels ulls de la Severina a la novel·la.

I el visitem sense pressa, amb calma.

Com a escriptora tenia ganes de tornar a un temps de calma, que el temps passés dolçament. Tornar a una ingenuïtat, i en aquesta novel·la el temps passa lentament, excepte al final que agafa un ritme trepidant, justament quan es trenca aquesta lentitud continuada. El filòsof Henri Bergson parla del temps intern i el temps extern, i ens diu que el temps intern és el veritable temps, el que vivim, i el temps extern és una convenció, no existeix. Jo sempre, no només ara en la darrera novel·la, he parlat en els meus llibres d’aquest temps intern, a través dels meus personatges.  

Precisament Bergson diu que al llarg de la vida, tenim diverses vides i personalitats, que no som sempre la mateixa persona.

Aquest és la idea, sí. Ara hi ha moltes novel·les i sèries i pel·lícules on passen moltes coses, però no acabes de saber com afecten el subjecte, i és com si sortís indemne i la seva identitat no es veiés modificada per res, ni pel pas del temps. Això a mi no m’interessa. Precisament la literatura, la narrativa, és un lloc privilegiat per narrar com va passant el temps i com anem canviant, com anem sent altres. El passat és present també, això és molt bergsonià. Cada experiència viscuda t’està conformant. En aquest sentit, els llibres són molt vius, et fan reviure la teva experiència anterior, una altra lectura anterior del llibre, si rellegeixes, o d’altres llibres, i les connexions que crees entre tots ells.

S’ha estrenat en Anagrama. Contenta?

Molt! Sí, és la primera vegada que publico en Anagrama i haig de dir que treballar amb Isabel Obiols ha resultat un plaer perquè és una editora molt propera, amb molta sensibilitat i humanitat, es preocupa molt pels textos i la sents al teu costat. Tot l’equip editorial hi treballa molt bé. I ha estat també tota una experiència tornar a les novel·les escrites ara fa tants anys, Tot un caràcter i Home de paraula, rellegir-les, i reeditar-les amb ells en la col·lecció Compactes de butxaca.

Tot un repte i un canvi, perquè tinc entès que a vostè no li agrada rellegir-se.

Cada llibre meu correspon a una etapa i època de la vida, algunes doloroses, les quals prefereixes oblidar. Per això, de vegades se’m fa dur tornar sobre els meus llibres. En especial novel·les com ara Tot un caràcter, que parla de la meva relació amb la mare, o Un home de paraula, un llibre escrit després de la mort del meu home. Ara es dona el cas de la reedició d’aquests dos llibres i, és clar, m’he hagut de retrobar amb ells, cosa poc habitual en mi. Però ja han passat vint anys. Tot i que trobo que canviem menys del que pensem que canviem. Jo mateixa rellegeixo i m’hi identifico de nou, com si ho estigués passant de nou.

El diàleg amb el passat.

A mi em costa superar el passat, tinc problemes amb la nostàlgia, però aquesta relectura i rencontre amb els meus llibres d’anys em va sorprendre perquè no em va provocar cap trasbalsament, segurament perquè ho havia incorporat en la meva vida. I en canvi vaig veure que hi havia acumulació, com un sac de la memòria, com deia Bergson. Quan rellegia Tot un caràcter pensava: Hosti! Com et vas passar amb la mare. És un llibre amb un estil molt trepidant i àgil, perquè quan ets jove, t’atreveixes més, i en els teus primers llibres tens una escriptura diferent, més jove, amb més agilitat i espontaneïtat. En aquell moment era més directa i més atrevida. Ara, passats els anys, n’he fet una versió una mica modificada, he matisat alguns aspectes.

Deia adés que escriu en consonància amb la vida.

Escric en consonància amb els moments que visc, i el temps que ens toca viure també, amb la meva etapa vital. Per això vaig escriure en un moment donat La dona veloç, perquè reflectia l’acceleració d’aquella època, com era la meva vida aleshores. Aquells darrers anys havien estat molt veloços. Les dones poden fer moltes coses. La gent es creu i es pensa normal, però en realitat no ho són. La malaltia de la mare, anys després, em va frenar i vaig aprendre a no fer res. Fou un temps de no tenir pressa, d’estar amb ella i observar.

I en La mestra i la Bèstia, com passa el temps?

Hi ha un trajecte circular, la Severina no és la mateixa al començament i al final. La vida ha passat per ella i l’ha transformada.

Tornaríem ací al concepte bergsonià del temps?

Sí, i tant! El temps intern, com percebem nosaltres que passem per la vida o la vida passa per nosaltres, i el temps extern, el del rellotge i els calendaris, artificial i imposat, però, al capdavall, el que ens domina. I Severina troba en la novel·la el seu temps intern, una suma de records. Jo reivindico aquest pressent fet de passat, sobretot davant de l’actual revisionisme històric i el neoliberalisme, els quals ens repeteixen constantment que tot comença avui i que el passat no importa

També en consonància amb la vida, vostè ve d’una família de mestres.

Sí, soc filla i neta de mestres rurals, i en la novel·la hi ha anècdotes que eren de veres, com ara aquell passatge en què parla de la mestra que tanca els alumnes i se’n va a ballar. I històries truculentes sobre alcaldes i capellans, coses que passen factura, perquè en aquella època no seguir les normes passava factura.

El tema de la mestra rural està molt present en la literatura. En el cas català, Girbal Jaume, en La transformació de la matèria, Víctor Labrado en La mestra, recentment Carme Cardona en La nova mestra, vostè... Alguna novel·la sobre el tema li ha valgut de referent?

Conec des de fa temps Historia de una maestra, de Josefina Aldecoa, que és un clàssic sobre el tema. La veritat és que quan estic en el procés d’escriure una novel·la és quan menys novel·les llegeixo. En el cas de La mestra i la Bèstia, mentre l’escrivia llegia molt d’assaig, sobre anarquisme i altres temes, i també molta recerca d’hemeroteca i sobre la llengua i el moment històric, molta lectura de recerca. Volia copsar l’esperit del temps i la llengua de l’Alt Ribagorçà.

Parlem ara de les estratègies d’humor en l’escriptura. Ponç Puigdevall va escriure el següent sobre vostè i la seua novel·la Un home de paraula. “Imma Monsó evita l’abús de sentimentalisme amb classe i mestria gràcies a les estratègies de l’humor i de la mirada freda amb què s’enfronta al relat dels absurds que pauten la vida quotidiana després de l’experiència de la mort»

L’humor per mi és important. Ens ajuda a prendre distància i a tornar allò que narrem més creïble.

Vostè és de Lleida, de terra de fronterera... Això vol dir...

Visc a Barcelona des de molt jove, però és una ciutat dura. A Lleida, hi vaig sovint, a mi, al contrari que a molta gent, m’agrada la seva boira, i a més, és casa meva. Però he viscut i treballat a Barcelona des de fa molts anys.

Marcè Ibarz, Maria Barbal, Teresa Ibars, vostè mateixa, són escriptores de frontera, per dir-ho d’alguna manera, molt properes al llenguatge i als paisatges que han heretat.

Totes nosaltres som de l’oest, per no dir del Far West [riem], víctimes del català central, escriptores amb un caràcter fronterer. La veritat és que, ara que tenim tants talibans de la llengua, i talibans, en general, sento que cada dia soc més antifonamentalista.

Ho diu també per la polèmica sorgida al voltant de Consum preferent?

Sí, perquè hi ha un puntet d’inclassificable en la novel·la de l’Andrea Genovart i això pot irritar alguns talibans. Pel que fa al model lingüístic que l’autora ha triat, trobo que evoca el que coneixem com la llengua Xava a Barcelona, el català que parlaven els emigrants nouvinguts des de fa un segle. I a aquest respecte penso, per exemple, que si jo poso en el meu llibre la variant Ribagorçana, com he fet en el cas de La mestra i la Bèstia, per cert, una variant trufada de castellanismes, perquè és territori fronterer i està al costat d’Aragó, o els rossellonesos hi inclouen gal·licismes, tot està bé, i ara resulta que el que ha fet Genovart és un escàndol, i simplement ha introduït la variant que ve del xava, des dels anys 20, i tothom ho veu terrible. Per mi això denota prejudicis, i una actitud de menyspreu part de la burgesia catalana, relacionada amb la classe obrera, i m’evoca també una mica també tot el que va passar amb la política, amb el procés.

Així que la polèmica al voltant de la llengua potser disfressa altres malestars...

En Consum Preferent Genovart parla de la dificultat de trobar un lloc a la societat, a la Barcelona del segle XXI, i posicionar-se en una actitud concreta, i quina millor  manera de reflectir-la, aquesta situació, que amb el llenguatge de la seva tribu. I si això no ho pot fer la literatura, ja em diràs tu... S’han encanyissat amb ella. I la llengua evoluciona, és del poble, no dels correctors, ni dels professors, ni dels alumnes, ni dels llibres del text, ni de l’Acadèmia. I això no vol dir que no les acadèmies no siguin necessàries, però són lentes i la llengua i la literatura va per davant.

Canviant de terç, vostè s’ha dedicat a l’ensenyament tota la vida, alhora que escrivia, i molt, per cert.

Sí, vaig conservar la feina a l’ensenyament perquè no volia fer coses que no volia fer i això t’ho pots permetre si tens una feina al costat. Jo no tenia vocació de sortir, d’anar a buscar. Després m’ho passo bé, però d’entrada em costen les adaptacions. I el que volia era no sentir pressió per publicar i poder treballar amb total llibertat i al meu ritme. El fet de no haver de viure d’escriure em donava molta llibertat.

Tenia 33 anys quan va publicar la primera novel·la.

Sí, i sempre havia escrit, però el fet de publicar no em treia la son. De fet, mentre escrius sense afany de ser publicada, és la felicitat absoluta, i mira que jo soc de les que pensa que els lectors completen els llibres. Però aquesta llibertat absoluta dels primers llibres és brutal.

I quan acaba un llibre

No em rellegeixo mai, passo al següent, i poso el cap en altres temes, altres llibres. I aquest és un moment molt bonic, començar de nou, i és bonic també saber que seràs llegit, sobretot quan veus que hi ha lectors que hi connecten, però a partir d’aquí jo no diria mai a cap lector: “no volia dir això que tu creus, o no has entès el que jo he dit”. Per mi, la lectura és l’activitat intel·lectual més interactiva que puc imaginar. Hi ha qui quan acaba un llibre diu, ara ve el millor, la promoció, retrobar-se amb els lectors, i sí, té encant, és bonic i m’ho estimo, però per mi el millor és el procés de creació.

En tot cas, cadascú ho viu diferent i vostè és reservada.

Agraeixo no estar molt present en els mitjans de comunicació, perquè pateixo, i això no deu tenir remei. Com millor estic és fent, en plena escriptura, és on millor em trobo. Recordo que un dia vaig llegir una entrevista amb una autora de best sellers que deia: “per fi arriba el moment d’acabar el llibre i deixar de patir i cobrar el taló”. Jo no ho visc així. A més, com he dit adés, no he volgut viure d’escriure -d’altra banda, ben difícil- precisament per no sentir aquesta pressió d’acabar i publicar.

I amb la crítica, com es du?

He tingut molta sort amb la crítica. Em sent afortunada. Perquè el món de la lectura és fràgil i precari.

Què vol dir?

Llegir és precari en el sentit que llegeixes un llibre en un moment determinat i no et diu res, i després l’agafes quinze anys després i t’omple, té moltes coses per a tu, perquè el llegeixes diferent. Hi ha novel·les que en un moment no et diuen molt i despès sí, i altres que en rellegir-les et deixen buida. Tina Vallés, en el seu últim article sobre Tot un caràcter, diu que la primera vegada en va fer una lectura molt diferente d'aquesta segona vegada. Una bona novel·la ha d’intentar desconnectar una mica, donar al lector camp per córrer, no donar les coses triturades. I que cadascú pugui construir una caixa d’eines amb cada novel·la.

Quins escriptors li han fet un abans i un després?

Natalia Ginzburg, i Les petites virtuts, Thomas Bernhard, llibres com El malaguanyat, té un humor amb què s’ho carrega tot. Mercè Rodoreda, sobretot els contes, més que les seves novel·les.

I entre els seus contes i les seues novel·les.

Vaig començar escrivint contes, però ara em sento millor escrivint en projectes de llarg abast, així que ja que puc m’hi adapto. Em costa molt canviar. Just el contrari que li passa a Sergi Pàmies, que se sent millor amb el text breu perquè necessita anar canviant.

Quina relació té amb el País Valencià?

Lleidatans i valencians ens comuniquem i ens entenem bé. El País Valencià és dels llocs on millor m’hi he sentit. La primera vegada que vaig venir a València semblava que estigués a Ribagorça. M’hi sent com a casa i noto una connexió especial amb els lectors valencians. Hi ha un punt de comprensió especial.

Imma, ha estat un plaer conèixer-la i escoltar-la. Enhorabona per una trajectòria tan sòlida i per la constància, i per tants lectors.