A principis de 2019 —fa una eternitat— un amic compartia una notícia que era una xicoteta peça literària de terror. En ella s'informava que, no feia molt, un home que estava moribund en un hospital de Califòrnia havia rebut en la seua habitació la visita d'un robot d'aspecte pretesament antropomòrfic, un tauló amb rodes, amb una pantalla encastada en el que ve a ser el pit i una xicoteta càmera on Shiva té el tercer ull, que no és on el solem tindre els occidentals. En la pantalla apareixia un paio que deia ser metge i venia a informar el pacient que, atés que els seus pulmons no donaven per a més, es disposaven a llevar-li l'oxigen. També li comunicava, graciosament, que si volia podien subministrar-li morfina per a fer-li l'agonia més passadora. No quedava clar si l'ús del narcòtic se li plantejava com a opció a causa d'algun escrúpol moral —ja sabeu, allò de «moriràs amb la suor del teu front»—, o era com quan en el restaurant t'avisen que si vols unes gotes de conyac en el café, te les cobraran a banda.
Cal aclarir que l'home no tenia res de contagiós, era càncer, per això l'ús del robot no responia a una cautela asèptica. En aquells moments només estaven en l'habitació el pobre canelobre, boquejant com un llobarro fora de l'aigua i sense poder articular paraula, però conscient, i la seua néta, una adolescent a qui li va tocar mitjançar entre el malalt i el presumpte metge, que potser estava a l'altra banda de l'envà però els parlava des de la pantalleta. Presumpte, perquè aquell individu ben bé podria ser l'encarregat de canviar les peretes de la llum, algú que, de vuit a deu, s’ocuparia d'entrar en un set que simulava un despatx amb diploma, penjar-se un estetoscopi al coll i posar-se davant d'un ordinador a repartir passaports entre als qui aquell dia els tocava anar a sopar amb Sant Pere. Damunt de la taula tindria la llista preparada, amb els noms dels agonitzants i el temari ben claret, com els venedors de plans de telefonia. Prèviament l'haurien ensinistrat per a esquivar preguntes incòmodes i tallar la comunicació quan l'assumpte es posara incòmode. El que ell tindria al davant també seria una pantalla en què apareixerien embalums panteixant en habitacions penombroses que, només en alguns casos, com en aquest, tindrien a una joveneta desconcertada que els fera de portaveu. Per a fer tot això no cal ser metge. Un curset de Radio Maymó és suficient.
El desnonat se n’anà al sot al cap de dos dies, i posteriorment la seua viuda es va queixar d’allò que ella considerava una pràctica inhumana. El centre sanitari, a través del «responsable de comunicació» va contestar utilitzant una terminologia més pròpia d'un hotel amb spa que d'un hospital: «Lamentem no haver complit amb les expectatives del pacient i de la família en aquesta situació», es van limitar a declarar. Tot el que la bona dona va aconseguir fou que l'hospital prometera revisar el protocol «per a millorar l'experiència del pacient en la interacció amb el tele-vídeo». «Tele-vídeo», el monstre ja tenia nom i havia vingut per a quedar-se, la seua existència no es posava en dubte i cal suposar que l'han continuat utilitzant amb èxit. No se sap en què han consistit les millores anunciades, però, segons van dir, estaven pensant a fer que la tecnologia utilitzada fóra «prou sensible per a captar senyals socials matisats, com el llenguatge corporal i el to de veu, en un moment emocionalment carregat». Ningú no pareixia adonar-se que això s'arreglava enviant un metge de veritat. I en cap cas pensaven deixar d'utilitzar aquell trasto per a tals menesters. La notícia no aclaria si el pacient amortitzat havia fet ús del generós oferiment del metge virtual, però si havia triat morfina, tenint en compte com funciona la sanitat als Estats Units, és prou probable que la néta s'haja quedat sense herència i estiga pensant a prostituir-se per a pagar els generosos serveis de tan modern hospital.
«L'avantatge de tindre ja una certa edat» —comentava el meu amic corresponsal, el que em va enviar la notícia— «és que no em donarà temps de veure com açò acaba de deshumanitzar-se i se'n va a prendre pel cul». (Demane disculpes per la grosseria, però és que el meu amic és així d'expressiu). «Segur que als moniatos que s'apunten a l'última moda només per ser això, l'última moda, els hi pareixerà collonut», va afegir. Jo li vaig respondre que participava del seu optimisme. A continuació, ell va escriure (ja sabeu com és de compulsiu açò del WhatsApp): «Compartisc la notícia per a fotre'ls la vesprada a alguns amics». «Ben fet. En això consisteix la filantropia ben entesa», vaig aplaudir. Però el meu amic s'equivocava en els seus càlculs. Açò està acabant de deshumanitzar-se sense que a ell li haja donat temps de dinyar-la. Perquè ni ell ni ningú comptava amb el maleït coronavirus. La notícia és d'abans que, arran de la pandèmia, la sanitat pública, la nostra, començara a atendre sistemàticament els pacients d'atenció primària per telèfon. És important recordar-ho per a adonar-se que el virus no ha creat certes dinàmiques, sinó que simplement les ha accelerat.
«La covid-19 impulsarà l'avanç de la telemedicina. Hem pegat en setmanes un salt de cinc anys», deia fa poc, tot pagat, el conseller delegat de la pròspera empresa de telemedicina Ever Health. Les asseguradores privades fa temps que ho estan fiant tot als sistemes de prestació virtual de serveis, i la pandèmia els ha vingut com a anell al dit. El que sembla un despropòsit és que la sanitat pública s'esforce a seguir els mateixos passos. Es parla «d'alleujar» els sistemes nacionals de salut, de rapidesa en l'atenció, d'eficiència en l'ús dels recursos, d'estalviar costos… I per què hauríem de fer tot això? A qui calia alleujar no era als malalts? Per què el nostre objectiu no hauria de ser exactament el contrari, ampliar l'assistència presencial, allargar el temps de les consultes tant com fera falta, tindre més metges, més centres d'assistència, més mitjans, més temps, més contacte entre metge i pacient?
Se centralitzen serveis i s'elaboren protocols cada vegada més refinats d'atenció telemàtica per a tractar de sortejar tots els inconvenients que l'atenció telemàtica planteja i que se solucionarien expeditivament si l'atenció telemàtica desapareguera. Sortejar els inconvenients, que no eliminar-los, perquè això només es podria aconseguir revertint el procés d'estranyament entre el metge i pacient. Però no: hi haurà telemedicina sí o sí. Ha vingut per a quedar-se. L'adopció de tota mena d’artefactes electrònics interposats entre metges i pacients és una premissa que ningú pareix qüestionar-se. Tota aquesta tecnologia apareix com un imperatiu diví al qual cal adaptar-se amb un fatalisme religiós (si han llegit fanatisme, també val). El metge-robot està ací. Els pacients-robot també. Tant com ens havia costat de descobrir que «no hi ha malalties, sinó malalts». Quina és la raó d’aquest disbarat? Si és progrés, cap a on? Si és per eficàcia, en fer què? Si és rendibilitat, per a qui?… Vostés mateixos. Jo trie morfina.
0