No està clar si la veritat és o no revolucionària, el que està clar és que és enutjosa. D'això tots ens n’adonem més tard o més d’hora. Alguns, incapaços de compondre-se-les amb ella, simplement la pateixen. Altres li prenen la mida i fins i tot la fan servir profitosament. Qualsevol que treballe amb intencions artístiques sap que si la seua obra no conté una dosi mínima de veritat —sinceritat, honradesa, versemblança—, si no té la capacitat d'incomodar els hipòcrites, els beats, els impostors, no val un rave. Un encara recorda aquells bons temps en què tindre sentit de l’humor, riure's dels altres amb els altres —i prendre’s a un mateix com a model solia ser la manera més intel·ligent de fer-ho— era una virtut laica altament apreciada, tant com qualsevol de les virtuts teologals en el seu camp. No era censurat l'impertinent, el sorneguer, el dels acudits sarcàstics, excepte amb un ocasional «t'has passat una miqueta», sinó el susceptible, el queixós, el ploramiques, el que en el meu poble rebia l’apel·latiu de «figa molla», que sospite que ara no està ben vist. A aquest se li solia reprotxar una cosa pitjor: «Quina poca corretja que tens, criatura!».
En aquests moments fa la impressió que ningú té ja corretja, flegma, intel·ligència per a detectar la ironia, suportar-la i beneficiar-se de les profitoses ensenyances que sol encloure. Els queixosos d’abans, aquells a qui se’ls recriminava la seua falta d'aguant, ara manen. Ha quedat instaurada l'obligatorietat d'exhibir somriures morts, sentiments flàccids i màximes recalfades. Els arquetips publicitaris han traspassat les pantalles i s'han apoderat de la realitat. Ens declarem feliços quan i com toca, solidaris quan i com toca, tolerants quan i com toca, i no perquè ho siguem —a hores d’ara ja ningú sap com és—, sinó perquè toca mostrar-se com toca i quan toca, perquè és a través d'això com accedim a l'aprovat social. L'humor ha desaparegut, l'enginy ha desaparegut, la franquesa ha desaparegut, el coratge intel·lectual ha desaparegut, la parresia ha desaparegut, i l’art no val un rave. Tot això ha anat a parar sota les catifes d'aquesta cultura, on hem embotit tot el que ens destorbava. Ja no sabem què hi ha ací baix, però es resisteix a morir i bull d'una manera cada volta més convulsa.
La sotragada provocada per la pandèmia ha deixat escapar part d'aquesta amalgama turbulenta, i segurament és el preludi de sotragades més grans. L'«agenda de l'actualitat» ha canviat notablement per a ajustar-se a problemes específics, tangibles i urgents que semblaven oblidats o estaven condemnats a un segon pla, i cal dubtar que torne a ser la mateixa. El manifest publicat per Chomsky, i companyia a Harper's Magazine el passat mes de juliol, i una bibliografia creixent, donen fe que en alguns cercles il·lustrats s’estén el convenciment que la revolució que alguns creuen estar fent és un pa com unes hòsties, un artifici sustentat en un lament continu del qual se senten aliens la major part dels ciutadans, aquests que han de bregar cada dia amb problemes que un discurs reduccionista invisibilitza d'una manera que no pot qualificar-se sinó de temerària. Davall d'aquest artifici hi ha una realitat que no desapareix pel mer fet que no la vulguem veure. Això simplement ens impedeix conéixer la seua vertadera dimensió. ¿Quantes vegades al llarg de la història hem assistit a unanimitats que després es revelaven impostades i ens hem vist enfrontats a un desastre que ningú pareixia ensumar? Moltes, i aquesta en pot ser una.
No està clar que uns quants puguen continuar parlant en nom de milions d'individus a qui ningú no consulta perquè se suposa que no cal, perquè tots estan —estem— adscrits nolens volens a un col·lectiu identitari transversal però miraculosament homogeni. No podem seguir aplicant impunement, a tort i a dret, el veto, l'exclusió, el boicot o la «cancel·lació», aquesta versió moderna de la llei de Lynch. I hem de començar a qüestionar seriosament el sistema taxonòmic utilitzat en la construcció d’aquesta societat identitària, estrictament maniqueu, gràcies al qual, per paradoxal que semble, qui cau en la banda dels damnificats —entre els quals, per cert, no hi ha els pàries de la terra, ni obrers, ni llauradors— està d’enhorabona. Com diu Bret Easton Ellis en el seu últim llibre, White, «fer-se la víctima és com una droga: assenta tan bé, reps tanta atenció de la gent, que de fet et defineix, fa que et sentes viu i fins i tot important mentre llueixes les teues suposades ferides, per xicotetes que siguen, a fi que els altres les llepen.» Tal com ho descriu sembla que parle de xiquets de guarderia.
Els encarregats del negociat corresponent ja s’han ocupat d’esquarterar l'escriptor després d’haver-lo acusat de reaccionari i d’haver-li diagnosticat autoodi, que, segons sembla, és la terrible malaltia que pateix tot el que es nega a identificar-se de manera canònica amb el grup que li pertoca perquè sí. Alguna cosa fa olor de podrit quan cauen automàticament en desgràcia els que, com Easton Ellis, un gai que renega de la defensa corporativa de l'homosexualitat «perquè li sembla alienant», es desmarquen del discurs dominant. Ara mateix no hi ha espai per a una contracultura d'esquerres. I si els mitjans es fan eco de les opinions d'Ellis i les d'altres que van per aquest mateix camí, tot i que per a reprovar-los, és només perquè pensen que encara exerceixen una forta influència sobre un nombre significatiu de lectors. Altrament hauria caigut sobre ells un silenci espés. El mateix silenci que, malgrat les aparences, cobreix ara mateix a milions d’éssers en tot el planeta.
El nostre hàbitat social actualment són les xarxes socials, i no podem deixar d’adonar-nos que cada vegada hi ha més gent condemnada a l'ostracisme. Primer perquè ningú utilitza aquestes xarxes per a sincerar-se, sinó per a fingir, per a disfressar-se, per a obtindre un crèdit social cada vegada més indispensable no ja per a ser algú, que això s'ha convertit en tasca quimèrica (hi ha un nombre excessiu d'aspirants i una quota d'admissió limitada), sinó simplement per a sobreviure. I segon, perquè no és veritat que tothom hi tinga accés. Si més no, lliurement i sense conseqüències. Cada dia es clausuren milers de pàgines per publicar contingut «inapropiat». Fins fa poc aquesta paraula ens repugnava i hauríem combatut enèrgicament això en nom de la llibertat d'expressió, però avui cada vegada més gent ho aplaudeix convençuda que es tracta d'una mesura progressista, sobretot quan li tanquen Facebook o Twitter a personatges prèviament i convenientment demonitzats.
En aquest context, no tots esperen a ser desterrats, alguns ho fan voluntàriament. L'exili interior s'ha tornat a posar de moda. Avui el pensament fila prim abans de parlar, i la major part de les vegades guarda silenci, bé per qüestions de trellat o bé perquè no troba on expressar-se. La veritat és amagada però també s'amaga. I no hi ha relativisme prou gran per a rebatre això. Perquè, malgrat el que afirma el tòpic postmodern, la veritat existeix: tothom sap què és encara que no sàpiga on és. La qüestió sempre ha sigut buscar-la o defugir-la. I ja que estem utilitzant conceptes tan esmunyedissos, val a dir també que «pensament» no és sinó la cerca voluntariosa de la veritat, i si va acompanyada de la capacitat de dilucidar-la i del coratge per a assumir-la, millor. El pensament és decència, no consisteix a repetir lletanies ni tampoc a callar, encara que de vegades ho aconselle la prudència o semble que l'auditori està buit.
0