La gran fel•lació

Impressionant, molt encertat, preparat, modern, renovador, el que necessitàvem, adequat, oportú, generós, responsable, voluntat de servei, auster, discret, valent, elegant, sobri... Podria omplir aquest article només amb un 10% dels adjectius i les expressions de lloa escoltades ahir als mitjans durant la proclamació de Felip VI. Són paraules que equivalen als gemecs d’una gran fel·lació, una immensa fel·lació monàrquica, com si els ciutadans fórem imbècils o tinguérem ànima de súbdits. Quede clar que jo no tinc rei, no li reconec a ningú el dret a ser autoritat si no és escollit pel conjunt dels ciutadans. Un rei no triat sempre és il·legítim.

La cerimònia de lloances encadenades i infinites durant tota la jornada a les ràdios i televisions és impròpia d’una democràcia, no és periodisme i està absolutament desfasada respecte als temps que vivim i al que pensa la gent del carrer.

M’avergonyeix el periodisme genuflexe, que no és altra cosa que propaganda nua i crua. Ahir, els grans mitjans (i els grans periodistes que treballen en ells) no van fregar el periodisme ni un sol instant, ni per casualitat. Van ser els simples i obedients narradors d’una comèdia d’altíssim pressupost. No se’n va salvar ni un.

D’una manera totalment conscient i organitzada es va girar l’esquena a la realitat. Tantes hores de retransmissions i la reclamació d’un referèndum sobre monarquia o república, que està al carrer, es va obviar. Tancaren els ulls a un problema que pot esclatar en breu. Què passarà si en el PSOE acaba guanyant l'ànima republicana ara silenciada? O millor, què passa si el PSOE perd l'hegemonia de l'esquerra a mans dels que no volen (volem) ni sentir parlar de rei? Deuen pensar, com els xiquets, que en política si tanques els ulls escapes del monstre.

Tampoc van voler veure com la policia (el govern) va comportar-se davant l’intent de protestes republicanes. Madrid era una ciutat presa per les forces de seguretat. Entrades del Metro segellades, autobusos desviats, cotxes i motos prohibides, no podia passar ningú. La gent tenia dificultats, fins i tot, per arribar al seu lloc de treball, per entrar en casa. Controls i més controls. Registres. Tot per un acte propi d’un règim democràtic? Això és la normalitat democràtica? Ningú ho diria.

Es van despenjar banderes tricolors dels balcons, no es van permetre concentracions de protesta, no es va deixar que ningú s’acostara mínimament al centre de Madrid amb banderes republicanes. Hi va haver colps, coces, persecucions, detencions, gent emmanillada... 7.000 policies van prendre la ciutat. Franctiradors; el subsòl, escorcollat; helicòpters... però als mitjans ningú es plantejava res de tot això, tan ocupats com estaven buscant el següent adjectiu d’admiració, que havia de ser més entusiasta que l’utilitat per l’anterior contertulià.

El govern va justificar la prohibició de les concentracions republicanes dient que es volien evitar incidents amb els monàrquics. Van arribar a posar com a exemple els partits de futbol en els quals se separen les aficions per tal d’estalviar-se mals majors. Una excusa d’allò més pobre, ja que, separades o no, a les aficions futbolístiques el que no se’ls nega és l’assistència al camp; és a dir, si es pretenia que no hi haguera enfrontaments, podien haver marcat zones en l’itinerari del rei, i en unes hi hauria hagut gent aplaudint-lo i en altres, escridassant-lo.

La massiva presència militar no va semblar cridar l’atenció a ningú. Que fa trenta-nou anys hagués estat així no és estrany però, ara? Per què? Quin sentit tenen tants militars en formació? Tanta desfilada, tanta corneta, tantes canonades, tants fusells, pistoles, metralladores, baionetes? Per què el rei ha d’anar vestit de militar? Per què ha de tindre formació castrense la princesa? Ningú va parlar d’això.

Millor dedicar-se a bavejar amb el discurs de Felip VI. Un llistat de llocs comuns, d’obvietats, de tòpics, de frases de consens molt ben escrites (i no tan ben llegides), i poc més. No se’n va anar ni un mil·límetre del que es podia esperar que defensara. Bones paraules, bons desitjos. Va dir el que tothom sabia que anava a dir, per això tots portaven ja els comentaris preparats de casa: “enceta un nou temps”, “porta oberta a l’esperança”, “renovació”, etc.

Un altre problema va ser la poqueta gent que va eixir als carrers de Madrid a celebrar la festa. Aquests fets “històrics” sense que les televisions puguen mostrar plans aeris no són el mateix. Solució? Res de plans aeris. Tot era posar les càmeres el més baixes possibles per evitar que hi haguera perspectiva, així, amb un parell de fileres de gent ja dona la sensació de ple. Al País Valencià encara recordem com, en 2006, Canal 9 va retransmetre l’arribada de Joan Pau II de pla curt en pla curt perquè no es notarà que els accessos a València estaven deserts.

Un altre dels forats negres era la infanta Cristina i el marit, Iñaki Urdangarín. La seua absència era molt cridanera però també resulta que ningú els va trobar a faltar. Tothom va passar de puntetes per la qüestió. D'això i de tantes altres coses més lligades a la vicissituds familiars. Cap recordatori del passat de la reina Letízia, cap referència a Corinna, ni a la relació entre Joan Carles i Sofia, res de la fortuna del rei, res d’elefants. Va ser un exercici de fer-nos combregar amb rodes de molí. Igual se’ns volia convèncer de la proximitat del monarca amb el poble tot i els milers de policies en filera fent de mur, que se’ns presentava a Emilio Botín, Cesar Alierta, Florentino Pérez i similars com la societat civil convidada a la recepció final.

Al remat, si la proclamació de Felip VI ha estat massiva en alguna cosa, ha sigut en manipulació informativa per part dels grans mitjans. I això no és casual. Els grans mitjans formen part del “sistema” i el “sistema” sap que la monarquia, encara que no governe, és, quant a l'imaginari popular, la pedra angular de tot el muntatge. Si es qüestiona la monarquia, i cau, després pot vindre tota la resta. I això sí que. Per tant, quaranta anys de propaganda no han sigut prou, cal seguir amb el “raca-raca”. La monarquia és el tap que permet mantenir plena la bassa bruta i contaminada de la democràcia espanyola i, si el tap s'alça, tota la merda del “sistema” va darrere.