“Aquest home per qui em pregunta vosté”

Ja coneixen vostés les raons per les quals Pedro Sánchez ha dit que “no”. Tenen a veure amb la decència en la política. També tenen a veure amb el futur, o no, que tindrà allò que va quedant del partit en què encara fa de secretari i general. De segur que també hi ha una mica de la mateixa supervivència política i de les conseqüències tan nefastes que, a parer seu, i meu, tindria per a aquest país la reelecció com a president de l’admirador de Rita, l’enamorat de Rus i el cap de Luis Bárcenas. Però… Quines són les raons de Mariano Rajoy per a dir que “no”?

A priori, costa entendre que un subjecte que té tot el dia la responsabilitat institucional a la boca no tinga en compte el camí més barat, ràpid i sensat dels que porten al desbloqueig de la situació política d’aquest país: apartar-se’n. No ha de demanar disculpes a ningú. Cap acte de contrició. Només ha de trobar el seu amic Paco Camps. No li deu ser difícil. L’ha de tenir al costat, al davant o al darrere. Ell, amb molt de gust, li deixarà els apunts del seu magnífic discurs de dimissió. Després es convoca la premsa… i avant! A casa, pel bé del país, del PP i del Registre de la Propietat de Santa Pola.

El problema és que Mariano Rajoy no té gens ni mica d’intenció de moure’s. I no és per ambició política, ni per amor a la pàtria, ni per responsabilitat, ni perquè ho haja promés a la família. Mariano Rajoy no se’n va perquè és el president del partit processat per corrupció, el cap i el responsable màxim de l’anomenada per un jutge “organització criminal” implicada en el saqueig sistemàtic d’un bon nombre d’institucions. Mariano no es mou perquè sap, tan bon punt mira els ulls de Rita Barberá, que la graveta que separa la reixa de la Moncloa del primer centímetre d’asfalt del carrer és la fina membrana que el protegeix del primer jutge amb ganes de passar a la història per haver estat el primer a empresonar un expresident d’aquest país.

Mariano ho sap, i ho sap de primera mà. Mariano és conscient que en el mateix instant en què defallisca, flaquege o, encara pitjor, entropesse accidentalment amb la seua consciència per un corredor de Génova i se li acudisca posar la seua candidatura a disposició del partit, la pàtria o la parròquia, s’iniciarà una via sense retorn en què ja l’esperen els millors dels seus amics. Un camí fred i solitari que acaba amb una roda de premsa de Soraya Sáez de Santamaría referint-se a l’expresident imputat com “Aquell home per qui em pregunta vosté”.