Ninyoles i la llengua

Només ens faltava Internet per desangelar encara més el tracte humà que tothom desitja, si més no per a ell mateix. Rafael Lluís Ninyoles (València, 1943) ha mort dijous passat i ja podem trobar “penjat” tot allò amb què se sol definir un sociolingüista de pes. Si entreu a la xarxa, obtindreu la vida i miracles d'aquest individu, que consisteixen en una sèrie de llibres i en una altra sèrie de docències universitàries, més càrrecs institucionals. No en parlaré, que és als seus companys d'ofici a qui els correspon fer-ho.

A mi Ninyoles ni me'l van presentar, en aquest país aïllacionista. Veient-lo, et semblava un personatge esquerp, probablement a causa d'una timidesa llargament arrossegada, com n'hi ha tants. Pel que fa als seus llibres, l'adjectiu que ara improvisaria seria el d'agosarat. A més a més dels valors propis de la sociolingüística general i particular, Ninyoles va agafar el bou per les banyes i fou agosarat, molt agosarat. Ni més ni menys que dedicà bona part de la seua vida a reflexionar sobre la seua llengua pròpia, que és també la dels valencians.

Lluny dels conceptes de l'escarransida Renaixença valenciana, sense sentimentalismes patrioters, Ninyoles va triar la freda –i de vegades purament descriptiva– sociologia per furgar en l'ull del català que parlem al País Valencià. No era qualsevol cosa, sinó un treball insistent sobre una realitat ben viva, la més viva, de més interès cultural i principal patrimoni cultural dels valencians. ¿Què és això d'estudiar la realitat immediata i també la més conflictiva, ja que una part considerable dels valencians odiaven i odien el valencià?

Enmig d'una batalla idiota i interminable per la denominació del català que parlem els valencians, Ninyoles explica el subconscient –diguem-ho així­– de la llengua pròpia, les motivacions reals per les quals tenim una llengua feta un drap i que si anem com anem està condemnada a l'extinció... Tot resum i més encara pretendre encabir en una frase una obra al llarg d'una vida és una catàstrofe. I ho accepte pel que fa a aquest article. També és cert que això de no haver-hi dit res sobre Ninyoles, pot ser que òbriga la curiositat d'algun lector...