Hi ha vides portentoses, d’aquelles tan plenes de fets, viatges i replecs, de projecció pública, i alhora de feina discreta, que mai deixen de sorprendre. És el cas de Sant Vicent Ferrer, per descomptat, viatger i taumaturg de dimensió europea, protagonista en una greu crisi política de la Corona d’Aragó, entès en teologia, autor de sermons i de miracles, predicador de masses empès per un zel intemperant, per una mena de fanatisme populista que el situa en la seua època, i més enllà. Un altre cas de vida portentosa seria Vicent Blasco Ibáñez, novel·lista prolífic, viatger per mig món, o pel món tot sencer, escriptor i periodista de fama internacional, i alhora un valencià molt de la seua terra, polític republicà, revolucionari fins i tot, editor, director d’un diari, diputat, i moltes més coses, relacionades amb l’aventura americana o amb Hollywood.
Sense arribar a tant, la vida de José Vidal-Beneyto, conegut per molta gent com Pepín Vidal sense més, nascut a Carcaixent el 1927 i mort a París el 2010, s’aproxima bastant a aquest model d’individu polifacètic i inquiet, capaç de grans empreses, activista de molts registres, julivert omnipresent, autor d’una obra perdurable, que deixa empremta en diverses generacions.
Les tres dimensions bàsiques de Vidal-Beneyto foren la de l’estudi i l’aproximació al saber acadèmic en el camp de la sociologia, la d’un activisme frenètic (i heroic) per la democràcia amb dos moments culminants -la reunió de l’oposició a Munic el 1962 i la transició democràtica-, i la de l’home de negocis que més enllà del negoci familiar basat en l’exportació de la taronja va fer-se un patrimoni propi amb societats d’inversions i participacions diverses en el món financer, en l’immobiliari o, fins i tot, en la fundació d’un banc a València, el Banc de l’Exportació. El “negoci”, com la terra, té un sentit especial per a molts valencians.
A banda d’això, Vidal-Beneyto fou un viatger empedreït, un que no parava en torreta mai, a cavall entre Madrid i Paris, amb un peu també a València. Viatjà per tot Europa per motius polítics i també seguint els seus amplis interessos intel·lectuals, que el menaren a una formació irregular i estranya, però a la fi aconseguida. Començà amb l’ètica d’Alfred N. Whitehead -el matemàtic i filòsof anglès, autor juntament amb Bertrand Russell de Principia Mathematica- i amb la fenomenologia husserliana i acabà en la sociologia de la comunicació, amb estacions intermèdies en l’Escola de Frankfurt o el mestratge de Merleau Ponty i Raymond Aron. També passaria un parell d’anys a Califòrnia, seguint les passes del seu amic i mentor Edgar Morin.
D’una família d’exportadors i propietaris d’horts de tarongers de Carcaixent, amb magatzem propi, molt catòlica la mare, reconvertit en franquista actiu el pare com a efecte del calfred de la revolució i la guerra civil, l’europeisme de Vidal-Beneyto fou total i absolut. Assumit ben d’hora, en sintonia amb la inserció europea d’aquesta branca decisiva de l’economia valenciana que ha estat, i és, l’exportació de taronges i en general de fruita i productes hortícoles. I també després de comprovar en carn pròpia l’estretor, la misèria moral i cultural, que comportava el franquisme i l’aïllament respecte d’Europa que fou la tònica durant dècades.
Vidal-Beneyto té una biografia interessant, en grau superlatiu. Infantesa marcada per la guerra civil, molt estudiós, internat a Saragossa, primer de la classe, estudis de Dret a Madrid. Allà es va fer de l’Opus Dei i tractà de prop el futur sant Escrivà de Balaguer. Al cap de pocs anys se n’isqué, però l’interès per aquesta organització -una vessant superficialment modernitzadora del catolicisme integrista- el mantingué tota la vida... Estudià també Filosofia i Lletres, s’integrà en una certa bohèmia literària i artística madrilenya, dolguda amb el franquisme, que mitificava Europa. Ell, valencià, fou un europeu de pedra picada, sense cap dels dubtes que angoixen o angoixaven –els anys 40 i 50 foren molt angoixants- les ànimes hispàniques. Els viatges es multiplicaren fins que s’instal·là a París, que fou la seua ciutat d’adopció.
Al llibre que acaba de publicar Irene Liberia Vayá (José Vidal-Beneyto. Sociologia crítica y resistència democràtica. Una vida a contraviento, col·lecció Biografia, Institució Alfons el Magnànim, 2019), s’hi detalla amb prolixitat una existència molt moguda. Vidal-Beneyto es considerà finalment comunicòleg, estranya fórmula que diu molt i diu poc. Es va formar com a sociòleg com va poder. Molts sociòlegs de la seua generació havien estudiat Dret o Filosofia (en alguns casos, fins i tot, Teologia). Els faltava mètode. Parlaven molt de la societat, de la cultura, però afrontar una recerca amb garanties científiques, això ja és diferent, figues d’un altre paner. Una cosa semblant els va passar a altres conreadors de les ciències humanes o socials com els antropòlegs. I em sembla que la propensió a una suposada sociologia crítica o a l’enfocament qualitatiu tenia alguna cosa a veure amb aquestes insuficiències metodològiques, o teòriques, en molts casos.
El gran referent de Vidal-Beneyto fou Edgar Morin. Una tria molt encertada, en qualsevol cas. La biografia acadèmica-científica de Vidal-Beneyto, el seu itinerari tan irregular, és com un espill de les contradiccions i dificultats de la Sociologia a Espanya, enmig de la misèria que imposava el règim. La biografia política de Pepín Vidal, atapeïda, és un capítol de gran interès. Al final s’embarcà en la Junta Democràtica. I fou un dels decebuts i descol·locats per la no ruptura democràtica. Acabà sent molt crític amb el mateix Carrillo que l’havia embarcat en la Junta Democràtica. Un debat que encara és viu. La biografia econòmica de Vidal-Beneyto, em sembla, està particularment plena d’ensenyances i ha estat escassament destacada. Una fracció de la burgesia valenciana, important, sintonitzava amb ell, que tanmateix va fer via i camí polític en altres terres. De Carcaixent a París, passant per Madrid. Però amb arribada, sempre, a Brussel·les i a Estrasburg, al cor de l’Europa que els valencians tothora han portat al cor. Des de Joan Lluís Vives, com a mínim. I afegiria: per bones i convincents raons.
La biografia que ha publicat el Magnànim és molt meritòria i informativa. Massa prolixa, escassament literària i poc estructurada, una mica acrítica amb les fonts i el personatge, amb 425 notes i sense índex onomàstic, navega enmig d’un oceà d’informació que és, en qualsevol cas, d’utilitat per a una aproximació a un personatge únic i irrepetible, simpàtic, bon conversador, amb una capacitat proverbial per a les relacions públiques i allò que se’n diu l’entregent. Una personalitat càlida, que suscitava les ironies -d’això sí que me’n recorde personalment- per exemple de Vicent Ventura, com no podria ser d’una altra manera. Un tipus d’una gran curiositat intel·lectual, amerat de passió política. Demòcrata i europeista. Activista polític i milionari. Amb un biaix radical a la manera del 68, i també amb ecos de l’engagement sartreà. Començava més coses (projectes, llibres, recerques, combois diversos) de les que acabava, és cert. Però va fer una aportació substancial a l’adveniment de la democràcia, al canvi de mentalitats, a la maduració civil, al projecte europeu. Va deixar un gran record i una petjada profunda que tanmateix el pas del temps, inclement, va esborrant o desdibuixant. Les coses són així... Però és injust. Ara sortosament -i gràcies de nou a la IAM- podem conèixer més de prop, i en tota la seua extensió, una personalitat plena de contrastos i facetes diferenciades. Pepín Vidal -que conegué tants contemporanis, incloent Theodor W. Adorno o Herbert Marcuse- no era un “home unidimensional”. Era just el contrari d’això.
0