Una bibliotecària amiga m’ha fet un regal esplèndid. Li estic molt agraït. Fa poc em va passar un exemplar facsímil de la col·lecció completa de La Caña Gris (1960-1962), que va traure a la llum l’editorial Renacimiento de Sevilla l’any 2002, amb pròleg de Jacobo Muñoz. Aquesta editorial domina l’art del facsímil i a més demostra un bon gust, un savoir faire, del tot remarcable. El seu catàleg és bastant impressionant, amb un gran fons de recuperació de llibres descatalogats d’èpoques anteriors a la guerra civil, de l’exili i clàssics en general, incloent edicions que reprodueixen amb fidelitat absoluta col·leccions senceres de revistes culturals especialment interessants.
Aquesta edició facsímil de La Caña Gris em porta molts records. Tinc quasi tots els números de la revista original, però me’n faltava un -perdut en el tràfec del temps- per a tindre la col·lecció completa i, a més, el volum de Renacimiento té el valor afegit del pròleg de Jacobo i l’índex de col·laboradors, a més del relligat tan elegant.
De La Caña Gris n’aparegueren 5 quaderns, però en consten 8 números. L’explicació és que el quart fou un número doble (4 i 5) i el cinquè i últim, triple (6, 7 i 8). Em porta molts records, perquè la redacció (l’adreça) de la revista es trobava a ma casa, al carrer de Ciril Amorós número 18 de València, i jo, de menut, als 9 o 10 anys, vaig ser-ne testimoni de les reunions preparatòries i de celebració, així com observador de la correspondència que generava, abundant fins i tot després de la seua desaparició. La revista durà tres anys, del 1960 al 1962. Jacobo després se n’anà a Madrid a estudiar filosofia i filologia alemanya i a més li tocà fer el servei militar a l’enclavament colonial espanyol d’Ifni durant dos anys, però a Ciril Amorós continuaven arribant cartes i publicacions, inclosos els pamflets de desinformació que fabricava el Ministerio de Información y Turismo de Fraga Iribarne (ministre franquista i fundador del PP) per a justificar l’assassinat de Julián Grimau. Jo recollia aquella correspondència...
Una revista de poesia i assaig, anunciava ja en la coberta. I ho era, de fet. La poesia tenia un gran paper en aquell temps, com a àmbit literari al·lusiu relativament a cobert dels embats d’un règim repressiu, basat en la censura, les multes i les prohibicions. O en coses molt pitjors: la tortura i les condemnes a llargs anys de presó. La poesia -tot i que no ho era- podia semblar innòcua.
L’assaig ja era un afer més complicat. No podia ser considerat innocu o hermètic, i quan arriscava, havia de posar en joc tota mena de circumloquis i sobreentesos. O parlar de les desgràcies d’èpoques remotes -Roma, l’edat mitjana, el Renaixement- per al·ludir d’alguna manera a la misèria del present.
El primer número d’una revista d’aquest tipus sempre és il·lustratiu i programàtic, i això li dona un interès especial. Després, l’orientació de la revista es confirmarà o no. De vegades els números següents son molt millors, i confirmen les promeses. Però el primer número en marca el rumb, i determina el prestigi d’una publicació. La Caña Gris no fou cap excepció en aquest aspecte. ¿Qui obre el primer número de la revista? Doncs veges per on, Joan Fuster, amb un article sobre “La muerte del intelectual”. És la primavera del 1960. Tot seguit venia un article de José Iborra (després Josep) sobre el “seu” tema: “Los lectores y su historia”. I el sumari en el seu conjunt és molt representatiu d’una època: Francisco Brines (un poema), Xavier Casp (un altre poema, en català), Juan Gil-Albert (el poema “Advertencia”), i més poemes de Jacobo Muñoz, Alfonso López Gradolí, Jaume Vidal Alcover (també en català), a més de Gastón Baquero i un conte de Daniel Sueiro. Les il·lustracions eren de Monjalés. Als crèdits figura com assessor Vicente Ventura Beltrán. Era l’època, també, de la revista Claustro.
El número 2 era intens. S’obre amb un poema de Luis Cernuda, al qual segueixen composicions de Carmen Conde, Vicente Carrasco i Juan Gil-Albert. Jacobo Muñoz escriu sobre Las brasas, de Francisco Brines -que tot just havia guanyat el Premi Adonais-, una de les primeres consideracions crítiques sobre el poeta d’Oliva. Hi ha més poemes, i en destacaria el de Joan Valls o el de César Simón, o la traducció d’un de Sandro Penna. I coses tan interessants com un article d’Alfons Roig sobre Julio González, que comença així: “Por fin hemos llegado al conocimiento de la personalidad de Julio González, tras largos años de silencio. Resulta que, con Brancusi, es una de las claves de la escultura contemporánea.” Passats els anys, Juli Gonzàlez seria l’eix de la col·lecció de l’IVAM, un motiu fonamental del seu èxit. Una simple casualitat? Crida l’atenció un text de Mercedes Salisachs, i també la ressenya que va fer Jacobo del primer llibre de poemes d’Alfons Cucó (Lluernes tan sols). Cucó fou poeta, publicà a Torre i també va fer provatures amb la guitarra com a cantant de “nova cançó”. Qui ho diria!
El número 3 seguia una tònica similar, amb una prosa breu de Gil-Albert a tall d’obertura, poemes de Miquel Dolç, Francisco Brines, Maria Beneyto, Lluís Aracil (“Elevarem un càntic a la pàtria”...), Félix Grande, Vicente Aleixandre i Carlos Sahagún, a més de traduccions de Bertolt Brecht i Cesare Pavese. José Luís García Molina comentava àmpliament l’antologia Veinte años de poesia española, de Josep Maria Castellet, tot just publicada i que llavors feia forrolla, i Jacobo Muñoz escrivia sobre la prosa i l’obra crítica del poeta Luis Cernuda. I entre altres ressenyes hi trobem una de Ramón Pelegero (Raimon abans de Raimon) sobre un llibre de José Angel Valente.
El número doble 4/5 presentava il·lustracions de Monjalés i J. M. Yturralde, igual com l’anterior, i s’obria amb un poema de Gabriel Celaya. N’hi havia també de Miquel Tarradell, José Ángel Valente, Alfons Cucó, Carlos Bousoño, Antonio Gala, i versions de Hölderlin per Jacobo Muñoz. Així com proses i textos de crítica literària de J. L. García Molina, José Olivio Jiménez, el pintor Ramón Gaya, Alfons Roig, Gil-Albert i Jacobo Muñoz (sobre Vicente Aleixandre). José Agustín Goytisolo hi explicava la seua poètica (“por qué escribo”, para quién escribo“, etc.). Francisco Brines escrivia sobre Carlos Sahagún i sobre Eladio Cabañero. També s’hi donava notícia de llibres i antologies de Miguel Hernández, que hauria fet, si hagués viscut, 50 anys el 1960.
La revista va cloure el seu itinerari amb un número triple (6/7/8), corresponent a la tardor de 1962 dedicat íntegrament a Luis Cernuda. Un número homenatge que donà nova vigència i visibilitat al gran poeta exiliat. Aquest darrer lliurament de la revista és tot un document d’època i tingué un impacte considerable. Hi varen escriure molts autors reconeguts, com ara Vicente Aleixandre, Octavio Paz, María Zambrano, Vicente Gaos, Rosa Chacel, José Hierro, Juan Gil-Albert, J. M. Castellet, José Ángel Valente, Carlos Otero, José Olivio Jiménez, Derek Harris, Jaime Gil de Biedma, Francisco Brines i Jacobo Muñoz. Incloïa així mateix a les primeres pàgines poemes seleccionats de Cernuda, i també una antologia de la seua poesia, una bibliografia completa, un poema manuscrit i una fotografia original del poeta en 1960. Un veritable tour de force que no passà desapercebut. Luis Cernuda havia fet 60 anys el 1962, en portava vint-i-cinc a l’exili. Aquest en fou el pretext. La maniobra, ordida des de València, des del carrer Ciril Amorós, braç a braç entre Jacobo Muñoz i J. L. Garcia Molina (de Xàtiva), tingué un evident sentit extra-poètic i extraliterari, tot i la fortíssima empenta poètica i literària de la iniciativa. Però allò formava part, clarament, de la resistència cultural contra el franquisme. Que s’obria pas com podia, amb homenatges a Machado, a Lorca o a Miguel Hernández. O, com en aquest cas, a un poeta exiliat, que fou potser el gran poeta espanyol del segle XX.
Tota la revista respirava aquest aire, de manera implícita, com imposaven les circumstàncies, però que no deixava lloc a dubtes. D’altra banda, no es pot passar per alt l’aportació que suposà en termes d’estímul, de testimoniatge, de presència pública, en una època encara grisa i sinistra, tot i que els primers anys seixanta foren ja un temps d’inflexió. Per a autors com Gil-Albert, Vicente Gaos o Vicente Carrasco, posem per cas, allò fou important. També per als qui començaven, com Francisco Brines o César Simón. Per als molts autors de fora convocats per la revista -alguns expatriats com Maria Zambrano o el mateix Cernuda- fou el senyal que alguna cosa estava canviant.
Aquell número d’homenatge a Luis Cernuda fou el final de la revista, el cant del cigne. Una bona manera de tancar una experiència generacional que havia enllaçat amb el bo i millor de la cultura del País Valencià i de fora. Decantada cap a la poesia en castellà, sí, però amb obertures paleses -tot i que limitades- a la cultura catalana. La següent generació ja faria un tombant decisiu i s’inscriuria en coordenades diferents. Però la qualitat i l’alta aspiració cultural de La Caña Gris no deixaria de ser un referent, limitat segurament pels problemes de difusió, però inequívoc. Res no cau mai en el buit.
0