El 18 de desembre es va fer, a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, una jornada dedicada a Enric Sòria (Oliva, 1958), organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Una bona ocasió per a repassar la trajectòria d’aquesta escriptor valencià, que procedent d’Oliva i Gandia es va instal·lar com a estudiant a la ciutat de València el 1975. Va estudiar a la UV Història, i més concretament Història Antiga, cosa que li ha donat, em sembla, una profunditat de visió considerable. Temps després, poc abans del final de segle (el 1997), es va traslladar a Barcelona, on viu i treballa, de primer en el periodisme actiu, després com a professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Fins que, recentment, s’ha jubilat.
Ara bé, en el seu cas la distància no ha estat mai l’oblit. Ben al contrari. Manté tots els lligams possibles amb el País Valencià, hi passa temporades (a l’estiu al tel·lúric poble de Xodos, a l’Alcalatén) i conserva relacions, lligams i amistats. Enric Sòria suma, no resta.
D’entrada cal consignar que el fet que l’AVL dedique una jornada d’estudi i reconeixement a un escriptor viu i en actiu com Enric Sòria és un signe esperançador de progrés i civilitat assolida. L’AVL és un òrgan estatutari, una Institució, i representa el nivell màxim de consens i bon sentit que ha resolt en bona mesura -tret de reductes lamentables- vells contenciosos per la via del diàleg obert i el respecte pels fets comprovats i confirmats per qui correspon, els investigadors, la filologia, les instàncies científiques, acadèmiques i universitàries. Com pertoca en una societat civilitzada de l’Europa Occidental, des de l’època de la Il·lustració si més no. És a dir, que salvaguarda les modalitats pròpies del valencià en el marc de la unitat de la llengua catalana. Així de clar. Així d’enrevessat durant molt de temps.
Enric Sòria, com és ben sabut, va fer una aparició fulgurant en les nostres lletres amb el dietari Mentre parlem (Edicions 62, 1991). Abans havia publicat ja algun llibre de versos, perquè Sòria a més de periodista, assagista i dietarista -amo d’una prosa eficaç i elegant- és un poeta consumat i valuós. Aquest dietari era un escrit de formació -podríem temptar un neologisme en alemany: un Bildungsessai- però palesava una maduresa sorprenent. Lectures, vivències, idees, dubtes, esbossos, tot això desfilava per unes pàgines magníficament escrites, que varen captivar i impressionar els lectors d’aleshores i de després. Destacaria, entre tantes altres suggestions, la vivència de la ciutat de València, el llarg fragment titulat “Ciutat que s’endevina”, datat el 1981.Una aproximació emotiva i profunda al que ha estat, és i podria ser la ciutat cap i casal de l’antic regne i del país actual. Però tot el llibre és una descoberta magnètica. Mentre parlem, que es va reeditar a PUV el 2013, és un dels millors dietaris de la literatura catalana recent. Un dietari, a més, que cal llegir a contrallum d’una època decebedora en què les grans expectatives dels anys seixanta i setanta es varen estavellar contra la dura realitat d’una societat a la qual li costava arrencar i civilitzar-se. Podíem evocar el poema de Maiakovski, però no caldrà.
A més de la poesia, Enric Sòria té una extensa obra en prosa: dietaris, articles, crítica literària, assaig literari: una obra ja molt considerable en la qual s’encavalquen la creació (poiesis) i el logos (paraula raonada), imatges i metàfores versus raonament i argumentació, si se’m permet la distinció convencional, que també és convencionalment impugnada.
No és fàcil circumscriure la producció assagística -tan diversa i versàtil, a cavall entre el periodisme de col·laboració o l’articulisme i l’assaig, sempre amb fronteres boiroses- d’Enric Sòria, però la xifraria en tres mots clau: raó, passió i erudició. Raó perquè aplica un raonament subtil i analític, matisat, equilibrat, als temes que tracta, bàsicament la literatura i els fets roents de l’època que viu. Passió perquè a sota del que escriu amb tanta tranquil·litat cremen les brases d’una vivència intensa, relacionada amb la cultura i la civilitat i amb el País. Erudició perquè té una cultura impressionant, diversa, sorprenent. Amb ell, vaig dir una mica en broma, es podria mantenir una conversa animada i instructiva sobre Flavio Josefo, Filó d’Alexandria, Joan de Patmos i la cultura hel·lenística del segle I. No descarte fer-ho, per tal d’aprendre’n alguna cosa més. L’erudició és una cosa molt pràctica, perquè permet obviar errades lamentables i descobertes inútils. La ignoratio elenchi no és mai bona cosa, més bé tot el contrari.
Enric Sòria dialoga amb la tradició cultural i sobretot literària catalana, que inclou la valenciana, i amb la literatura universal, amb especial atenció a la literatura alemanya i centreeuropea. Un patriotisme cosmopolita en va dir Javier Cercas, i va reportar Jordi Gràcia a la jornada que se li va dedicar. No està mal trobat, el terme, si se l’interpreta amb sensatesa.
Entre els llibres d’Enric Sòria -modalitat assaig- cal evocar ara Sermonari laic (editorial Germania, col·lecció Sagitari, 1994), una tria d’articles publicats el 1992 al suplement en català del diari El Observador de Barcelona, quan Sòria vivia encara a València. On diu, al pròleg, una frase definitòria: “A mi, de veritat, el que m’agrada és parlar de llibres i, a tot estirar, de cinema i teatre...”. En realitat escrivia sobre moltes més coses. Recordem el context: la fi del socialisme real, la reunificació d’Europa, la guerra a l’ex Iugoslàvia... També Incitacions (editorial Tàndem, col·lecció Arguments,1997), que inclou textos dels anys 90 -alguns dels 80- publicats a Saó, El Temps, etc., dedicats sobretot a literatura en el sentit més ampli, història i crítica.
Igualment, L’espill de Janus. Notes sobre literatura catalana (editorial Proa 2000), que recull amb gran eficàcia notes i textos sobe literatura dels anys 90, i que en realitat fou la seua carta de presentació a Barcelona. En varen prendre bona nota... Després vingué un segon dietari, La lentitud del mar, Dietari 1989-1997 (Proa, 2005), un gran dietari també -sensat, equilibrat, que demostra el seu art a l’hora d’escriure-, on s’esplaia sobre lectures, viatges, vida, reflexions, esdeveniments, Europa, i fins i tot escampa aforismes ací i allà. Als dietaris d’Enric Sòria la vivència íntima o més personal resta en penombra. No cal exhibir res o més del que pertoca... Però de vegades s’endevina, com la ciutat que havia evocat de manera tan memorable al seu primer dietari.
El 2006 publicà Cartes de prop (editorial Moll), un recull extens de les cròniques des de Barcelona que havia publicat al Quadern de l’edició valenciana d’El País, que dirigia Adolf Beltran. Sòria ha fet una tasca excepcional de baula entre Barcelona i València, des d’una concepció normal i tranquil·la (ha llegit, ha viatjat) de la unitat profunda de la cultura catalana en tota la seua extensió i varietat. Unes cròniques que es poden llegir avui amb profit i plaer, perquè tenen un regust literari inconfusible i a més, com va apuntar Adolf Beltran, denoten la marca de la perennitat. Com tants textos de Josep Pla, per posar un exemple, escrits al fil dels esdeveniments però que serven la mateixa vivacitat i capacitat d’incitació que quan foren escrits. És això la “màgia” de la literatura? Potser.
El 2010 aparegué En el curs del temps. Un itinerari a través de vuit-cent anys de literatura catalana (editorial Moll, 2010), més de 500 pàgines d’història i crítica dedicades a la literatura catalana, amb gràcia, coneixement i eficàcia. Un assoliment a l’abast de pocs. I finalment, ara com ara, el llibre I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment (Afers, 2023), un recull de textos sobre Fuster i més coses, un llibre que romandrà, de referència. Un volum que tots els interessats en Fuster i en general la circumstància valenciana/catalana haurien de llegir.
Un aspecte cabdal en l’obra d’Enric Sòria és el seu diàleg amb Fuster. Tots ens n’hem hagut d’acarar. Com no havíem de fer-ho? L’escriptor i el “profeta” més punyent de la nostra contemporaneïtat ens va marcar. A Sòria també. Ell li va fer el millor homenatge, perquè ha escrit que Fuster “ensenyà a escriure els valencians que escriuen”. I més encara, a llegir i a pensar. Llegir, pensar, escriure... No és això, al capdavall, la cultura?
Llegir i més encara rellegir Enric Sòria, és tota una aventura, un viatge ple d’ensenyances. A l’ombra o a muscles de gegants (el llegat literari, els mestres d’escriptura), representa la conquesta de l’autoconfiança de tota una generació, un punt d’inflexió que voldríem irreversible. La raó, la passió i l’erudició en obra, que vol dir un pensament lúcid, una voluntat insubornable i un desig de saber que ens allunya dels marges i les inòpies. Tot això és Enric Sòria, una escriptura equilibrada, matisada, “equànime”, però també contundent i insolent qual cal i convé. Un intel·lectual normal, dels qui construeixen una cultura, no un mandarí o un bisbe frustrat que reparteix indulgències. Tota una altra cosa, molt millor...
De tot plegat es va parlar el 18 de desembre a València, amb intervencions diverses i enraonades. Mireu el programa, noms i títols dels parlaments, una iniciativa molt completa, de la mà d’Àngels Gregori i el suport orgànic, institucional, de l’AVL. De vegades això sembla un país normal. Fins i tot en circumstàncies tan atziagues com les que ens toca viure.
0