Ara no recorde qui va dir que els llibres no els busques tu, sinó que et troben ells a tu... Pot sobtar, però tenia molta raó. Em passa sovint, sobretot a les llibreries de vell. En puc donar testimoni, per tant. Fa poc he tingut ocasió de fer-hi unes quantes troballes imprevistes. No buscava cap llibre en concret, només tafanejava, i de colp i repent em varen cridar l’atenció uns volums que hi havia perduts o emboscats allà, entre piles de llibres. I ells em varen trobar a mi.
Quina sorpresa imprevisible, un llibre de Joaquim Xirau, el filòsof català exiliat a Mèxic, dedicat a Joan Lluís Vives. Es tracta d’El pensamiento vivo de Juan Luis Vives (Losada, Buenos Aires, 1944). Un altre és un volum rigorosament oblidat del periodista Antonio Beneyto: Censura y política en los escritores españoles (Euros, Barcelona, 1975). I encara un tercer: Vicente Aleixandre, Los encuentros (amb pròleg i epíleg de Pere Gimferrer, Círculo de Lectores, 1986).
El llibre de Joaquim Xirau -publicat a Losada, una editorial d’exiliats- em suggereix moltes coses. D’entrada, fa pensar que un estudi sobre la lectura i la recepció diferenciades del pensament de Joan Lluís Vives, sobretot en una època especialment crispada en el terreny de les idees (i de més coses), els anys quaranta i cinquanta, podria aportar molta llum. Però també abans. Caldria fer una anàlisi de com fou “llegit” en funció de posicions prèvies de tipus ideològic o -per dir-ho així- de biaix nacional. Vives va morir a la ciutat de Bruges el 1540 -havia nascut a València el 1492, i no hi va tornar mai- i per això el 1940 se’n va celebrar el 400 centenari de la mort i va assolir un nou relleu, per bé que ja abans havia estat reivindicat per uns i altres. El mateix Joaquim Xirau -pare de Ramon Xirau, filòsof, professor a la UNAM, membre del Colegio de México i poeta en català, tot i que ja profundament mexicà- se n’havia ocupat a fons temps enrere. El 1933 havia fet unes conferències sobre el pensament de Vives a la Universitat de València, al claustre de la qual, al carrer de La Nau, s’alça una estàtua de l’humanista. A València hi havia una anomenada “Asociación de Amigos de Luis Vives”, fundada el 1927, que funcionà fins la guerra civil i de la qual en formaven part gent com el camaleònic Joan Beneyto, Salvador Carreres, Lluís Cebrián, J.M. Giménez Fayos o J. Sanchis Sivera, presidida pel jurista Carlos Riba i també per Juan Contreras, marqués de Lozoya, i pel professor de Lògica -valencianista i posteriorment franquista- Francisco Alcayde. Una associació de tall clarament catòlic conservador.
Per la seua banda, el bisbe Josep Torras i Bages, a La tradició catalana (1892), hi esmerçà una gran atenció. La tradició catalana, segons Torras i Bages -l’autor de la profecia “Catalunya serà cristiana o no serà”- incloïa amb naturalitat Sant Ramon de Penyafort, Ramon Llull, Sant Vicent Ferrer, Francesc Eiximenis, Ausiàs March i Joan Lluís Vives... El doctor Trueta li dedicà tot un capítol a L’esperit de Catalunya (1946) i el considerava representatiu de les característiques catalanes i precursor -com Thomas More- “de la democràcia moderna”. Per la seua banda, un devessall de propagandistes del franquisme cultural -els integristes del nacional-catolicisme que sintonitzava amb el nazi-feixisme- es varen emparar en Vives per exalçar una filosofia cristiana ortodoxa que ajudaria a bandejar el desordre moral del mon modern i les seues desviacions... El qui fou rector de la Universitat de València ultra-depurada, José Corts Grau, natural de Fortaleny (la Ribera Baixa) i “deixeble” de Heidegger -hi va assistir a alguns seminaris- , va voler fer de Joan Lluís Vives un precoç paladí de l’anticomunisme, com es pot veure al seu llibre Estudios filosóficos y literarios (Rialp, 1954), on dedica dos capítols a Vives (“La dignidad humana en Juan Luis Vives” i “La doctrina social de Juan Luis Vives”). Aquest volum incloïa també un capítol titulat “Nuestro anticomunismo”. Per cert que Corts Grau -més aviat desinformat, si som benèvols, sobre les derivacions últimes de la filosofia de Heidegger- publicà també una antologia de Vives (Ediciones FE, 1943), que es podria comparar amb la de Xirau: seria revelador. El frondós localisme es gloriejava amb un personatge tan important. Un humanista cristià que escrivia en llatí... Un clàssic valencià que no feia servir, en el registre culte, el català, com tots els grans dels segles anteriors. Els orígens jueus de Vives eren convenientment amagats. Fins que ja no va poder ser. Important, subversiu, en aquest sentit, el llibre d’Angelina Garcia Els Vives. Una família de jueus valencians (Tres i Quatre, 1987).
En aquest volum de 1944 Joaquim Xirau proposa una lectura competent del pensament de Vives al llarg de cinquanta pàgines d’introducció seguides d’una antologia bastant apamada dels seus escrits.
La història de Joan Lluís Vives, la persecució de què fou objecte ell i la seua família, l’aprofitament a posteriori pels hereus dels perseguidors (els qui assumien l’Imperio i la Inquisició), alguns aspectes o replecs del seu pensament, la seua significació més ajustada i precisa en el context de l’Europa del segle XVI, les diverses reivindicacions de què ha estat objecte, la història de l’edició de les seues obres, tindrien gran interès. Algú n’hauria de fer un estudi detallat, en aquesta clau, sense benes als ulls.
Més enllà de tot això -o potser no tant- el llibre d’Antonio Beneyto, publicat el 1975 en una editorial de nom incert i que ja no existeix, és molt propi d’aquell moment transicional: son entrevistes o converses amb escriptors que parlen de la seua època, la seua obra i els problemes que havien tingut amb la censura. La censura -i l’autocensura- com a constant de la vida espanyola, que arrenca de la Inquisició i l’Índex dels llibres prohibits. Una experiència amarga, insòlita, que es va prolongar dècades. La censura prèvia es va establir el 1938, a Burgos. I durà molt de temps. Amb la llei Fraga es relativitzà, però no desaparegué. Son coses que sovint s’obliden, però que han marcat la història.
Aquest llibre és propi de l’època inicial de la transició democràtica. La gràcia és que inclou una entrevista amb Joan Fuster (recollida al volum d’entrevistes amb Fuster De viva veu, a cura d’Isidre Crespo, publicat per Afers), però també amb Brossa, Espriu, Rodoreda, Foix, Villalonga, Pla o Gil-Albert. I amb moltes més “figures de temps”. La llista és àmplia, diversa i incloent -fins i tot hi apareixen José María Pemán, Ricardo de la Cierva, R. Garcia Serrano o José María Gironella-, i la lectura d’aquestes pàgines -que inclouen també converses amb Aranguren, Candel, Anson, Barral, Buero Vallejo, Candel, Cela, Celaya, Goytisolo, Umbral o Vázquez Montalbán- ens retorna l’atmosfera d’aquella conjuntura en què l’impossible s’intuïa possible. Després vingué el que vingué.
L’entrevista amb Fuster no té pèrdua. Titulada “El ensayo incisivo en Joan Fuster”, parla de Walter Benjamin i de Gramsci -responent a la pregunta introductòria- però sobretot de la censura i destaca que els censors solen ser també intel·lectuals, no sergents obtusos. “¿Quiere usted que le cite nombres y apellidos?”. I es permet sarcasmes diversos: “Si Fraga es liberal, yo soy Napoleón. O soy el papa de Roma...”. Com sempre, les seues consideracions sobre la censura i l’autocensura mostren un pensament esmolat, sense contemplacions. Finalment apuntava noms de censors: Joan Beneyto, per exemple; o de planificadors del “lingüicidi” contra el català, Antonio Tovar. En 1975 Fuster s’esplaiava. L’entrevista amb Pla és “tremenda”. Pla no tenia el dia, probablement. Mostrava sense embuts la tirada més reaccionària dels seus darrers anys: sempre i a tot arreu hi ha hagut censura...
Els llibres de converses o d’entrevistes a escriptors -si estan ben fetes, si l’autor o autora domina “l’art”- tenen un gran interès. Mostren la fotografia d’un moment, però remeten tothora -a través de l’aspecte biogràfic- al procés de formació històrica d’un teixit cultural, d’un entrellat de relacions i de reaccions als condicionaments vitals soferts per la col·lectivitat, pel conjunt, però viscuts de manera més aviat diferenciada, a escala individual. Aquest llibre, publicat en una conjuntura clau, respon a les expectatives.
Los encuentros, de Vicente Aleixandre, finalment, incorpora els apunts i retrats sobre escriptors i figures literàries escrits per un poeta – que fou far per a diverses generacions d’aprenents de poeta enmig de la llarga nit de pedra des de sa casa del carrer de Velintonia, a Madrid- que no es prodigava gens en prosa, fins al punt que aquest és el seu únic llibre no poètic com apunta Pere Gimferrer. Un llibre oblidat però evocador.
Els llibres de vegades arriben a les teues mans per camins inversemblants. Et troben.
0