Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Els llibres impactants

0

Hi ha lectures de moltes menes, llibres que omplen les necessitats més dispars. N’hi ha de tipus professional i d’estudi, per passar el temps amb una lectura absorbent, per descobrir el món, per confirmar certeses, per omplir llacunes culturals, o pel simple gaudi literari derivat de la bellesa del text o de la intel·ligència que hi desplega l’autor... i moltes més, com és ben sabut. Enmig de tot aquest ventall de possibilitats, hi ha un tipus molt concret de lectura, a la qual em vull referir ací. És la lectura impactant, aquella que certifica coses que potser ja sabies, però no en tota la seua dimensió. Llibres que llegim àvidament, de sorpresa en sorpresa, impactats pel que expliquen, per la naturalesa dels detalls i la concreció de les històries que els autors han aconseguit d’articular en una narració que enganxa. Però no a la manera de les històries inventades, que s’ajusten a les tècniques tan acreditades del thriller o del best seller de torn, sinó a partir de les dades fefaents d’una realitat històrica o actual que sempre desborda la imaginació més desbocada.

És el cas d’un títol recent que s’incorpora a la ja relativament àmplia bibliografia sobre la corrupció del PP valencià. M’estic referint a La ciudad de la euforia. Una hipòtesis de la mafia (Libros del K.O., 2021) del periodista Rodrigo Terrasa. Juntament amb Ciudadano Zaplana (Foca, 2019), de Francesc Arabí, i Tierra de saqueo (Lectio, 2013), de Sergi Castillo, configura una trilogia tan imprescindible com la trilogia narrativa de Ferran Torrent sobre les mateixes qüestions (Societat limitada, Espècies protegides, Judici final)... Però en el llibre de Terrasa -com en els d’Arabí i Castillo- no hi ha invenció, ni imaginació. Només fets confirmats, fefaents. I són suficientment eloqüents i deplorables com per a excitar la indignació, la vergonya i un malestar difús en el lector més impàvid. Un panorama bastant complet -encara que no exhaustiu- de les històries de corrupció del PP valencià al llarg de dècades, el rosari inaudit de casos que han omplert les cròniques periodístiques -i els sumaris judicials- dels darrers anys. Blasco, Brugal, Ortiz, Cotino, Orange Market, Fitur, Taula, Erial, Zaplana, Camps, Olivas, Marcos Benavent, Pedro Garcia i Canal 9, Vicente Sanz, Ripoll, Rus, Carlos Fabra, Julio Iglesias, Correa, Salvador Castellano, els regidors de Rita Barberà en ple, Alfonso Grau, Castedo, i un llarg etcètera. En fi, una història local de la infàmia, que el PP valencià no ha assumit. Perquè continua reivindicant i enyorant el seu passat. Un passat de corrupció extrema, sistèmica i sistemàtica, lligada indestriablement a un enfocament econòmic basat en l’extravagància i el malbaratament, el que en deien “grans esdeveniments” i obres faraòniques, alhora que privatitzava serveis públics, abandonava la sanitat i l’ensenyament, tot al servei dels grups de pressió que el sustentaven. La hipòtesi de la màfia que apunta Terrasa té a veure amb el silenci, l’omertà, les represàlies a qui gose badar boca i explicar com anaven les coses... Una manera de procedir típica de la Màfia italiana. Terrasa és curós amb els detalls i explica molt bé la lògica del conjunt. Trena una narració que no es pot deixar. Un llibre imprescindible, per a saber què ha fet i com és aquesta dreta valenciana que encara voldria tornar a desfer el país.

Com en una mena de flash back, el darrer llibre de Paul Preston ens transporta a l’univers mental dels instigadors de la guerra civil i dels planificadors del terror franquista. Arquitectos del terror (Debate, 2021) explica sis històries exemplars i il·lumina amb llum crua el darrer episodi de brutalitat i barbàrie exterminista que s’ha viscut a la Pell de Brau. La causa? Com diu amb raó l’autor, els interessos dels grups -latifundistes, aristòcrates, Església catòlica, militars- que no volien perdre privilegis davant les tímides reformes socials de la República. Els quals varen recórrer a una dialèctica inversemblant per ordir una narrativa basada en fake news que si avui ens sembla delirant i patològica, al seu temps va servir per mobilitzar energies i precipitar decisions. Una retòrica centrada en el contubernio judeo-masónico-bolchevique, en l’Anti-España, en la imminència d’una revolució de tipus soviètic a l’Espanya dels anys trenta... Crida molt l’atenció l’antisemitisme visceral que brandaven en un país sense jueus, en sintonia amb el nazi-feixisme de la seua època. I l’obsessió malaltissa amb la maçoneria... “¿Qué sabrá mi hijo de la masonería?”, va dir el pare del general Franco, per a qui la maçoneria era una associació plena de gent honorable amb més coneixements i més obertura d’esperit que el seu fill... Però més enllà de psicologies individuals, “la maçoneria” era la metàfora mortífera per a destruir la cultura liberal i democràtica a Espanya. Per acabar amb els valors humanistes i il·lustrats. Segons els ideòlegs de la guerra civil, molt lligats a una cosmovisió fomentada per l’integrisme catòlic, la maçoneria era l’instrument del judaisme -en convivència amb el bolxevisme- per a destruir Espanya. Una retòrica demencial, sí, però mortífera. Paul Preston aporta amb detall -amb una recerca de primera mà impressionant- dades i aspectes terribles, esfereïdors, sobre la manera de pensar i de fer del policia Julián Carlavilla (“Mauricio Karl”), el sacerdot Juan Tusquets, el poeta José María Pemán, el terratinent Gonzalo Aguilera, el planificador del terror Mola i el psicòpata Queipo de Llano. Un bon i oportú recordatori de la barbàrie que habita entre nosaltres, d’un passat que mai hauria de tornar, que cal conèixer amb tot el detall malgrat la repugnància de suscita, i que alguns malauradament exalcen o tracten d’amagar encara, contra la democràcia i contra la dignitat humana mínima que cal preservar.

També és impactant però per altres conceptes que no hi tenen res a veure, i a molta distància, el llibre València, capital mundial de l’antiturisme (Austrohongaresa, 2021) que té com autor Kenneth Tynan. Serà impactant sobretot per als nous lectors d’un text que té una història i que feliçment ha recuperat Francesc Bayarri, amb traducció d’Eugènia Bayarri. Es tracta del text del crític teatral i escriptor anglès Kenneth Tynan (1927-1980) sobre València titulat “L’observador assenyat pegarà a fugir”, publicat originalment al New Yorker i inclòs al recull The sound of two hands clapping (1975), traduït fa molt anys al castellà com La pornografia, Valencia, Lenny, Polanski y otros entusiasmos (Anagrama, 1979), un títol que segurament volia ser comercial... Ara Francesc Bayarri recupera el text i l’autor i el fa precedir d’un pròleg extraordinari: “Sobre l’antipatia perduda”. Situem-nos: Tynan visità regularment València des del 1951. Li agradava perquè era un model d’anti-turisme, una ciutat inhòspita i tancada. Tynan era un avançat de la crítica del turisme com a gran plaga del segle XX que ha destrossat o deformat paisatges, societats, identitats i cultures. El tema, certament, ens duria lluny. Però és fonamental, perquè mentrestant València ha girat cap al turisme com a font d’activitat, renda i ocupació, amb tots els greus inconvenients que això comporta. La València de Francesc Bayarri no és ja la de Tynan (el qual incloïa molts testimonis històrics sobre l’antipatia i la incomoditat de la ciutat per als visitants), perquè hem passat de l’anti-turisme al pan-turisme (que té el seu profeta: Francesc Colomer). La diatriba antiturística de Bayarri és divertidíssima. I és una bona manera d’endinsar-se, amb humor, en una reflexió inajornable, que ens situa davant l’espill. Per això dic que serà un llibre impactant per als nous lectors, aquells -la majoria- que no coneixeran la versió original o traduïda al castellà de Tynan. El qual, d’altra banda, té també una història personal molt curiosa, que reporta amb sornegueria Francesc Bayarri. Un llibre molt ben pensat, que farà molt de paper, i que es llegeix d’una tirada.

La llista de llibres amb un contingut impactant inequívoc seria molt més llarga, certament, perquè el flux llibresc no té aturador. Però caldrà posar punt final, no sense assenyalar l’interès extraordinari, cadascun en el seu estil i circumstància, del volum de Sven Lindqvist Exterminad a todos los salvajes (Turner, 2021), dels diaris de Manuela Ballester Mis días en México (Diarios 1939-1953) (Renacimiento, 2021) o de la nova edició en català de la novel·la tan impressionant de Carlo Levi Crist es va aturar a Èboli (L’Avenç, 2021). Hi tornarem...

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
17 de noviembre de 2021 - 18:21 h

Descubre nuestras apps

stats