“Encara que havia triomfat en tots els plans, es queixava ... d’una certa falta de reconeixement al màxim nivell que li interessava, que era el de la cultura.” Interessant remarca aquesta, que es troba a l’epíleg d’un llibre, molt informat i il·lustratiu, de Sergio Vila-Sanjuán (El jove Porcel, Edicions 62, 2021) dedicat a un dels grans escriptors en català del segle XX. Sí, un llibre que refresca records i lectures, que aporta dades i suggeriments. Què és pot pensar de Baltasar Porcel? Fou un contemporani, una presència permanent per als qui varen viure les quatre darreres dècades del segle XX. Havia nascut a Andratx, Mallorca, el 1937. El 1960 desembarcà a Barcelona i hi va fer via. Va conquerir la ciutat dels prodigis, com un heroi literari, un jove de 23 anys que arribà sense res, autodidacte, i que a la fi esdevingué una gran figura del periodisme i la literatura. Guanyà tots els premis possibles, tingué una ascensió fabulosa, imposà la seua presència, fou reconegut pels diversos establishments editorials i periodístics de la ciutat. I acabà com a director d’un ens amb pretensions, l’Institut d’Estudis de la Mediterrània, fet a mida per a ell i finançat per Jordi Pujol, de qui fou conseller àulic. També ho va ser el rei Juan Carlos I, segons explica Vila-Sanjuán, ja cap al final del trajecte.
Amb bon criteri l’autor d’aquesta aproximació biogràfica es limita a la primera època de Porcel, als anys de formació i de primer desplegament. Però el resultat és concloent, i es podria dir que la resta era sobrera, mer epíleg. Tot Porcel es concentra en aquests anys i sobretot entre 1960 i 1970. Vertiginós, en tot cas, aquest període de florida. Porcel es va fer molt conegut arran de les entrevistes que feia i que publicava a Serra d’Or i a Destino. I dels reportatges i tota mena de col·laboracions que va publicar també a Destino i a La Vanguardia, amb articles de fons i columnes diàries, que després es reproduïen al diari ABC. Va treballar per a Lara, a l’editorial Planeta.
Va conrear també la creació literària, a partir de l’anomenat cicle d’Andratx, una recreació mitològica de la història, la gent i els ambients del seu poble natal i de l’illa, on deforma i magnifica, o manipula literàriament, cosa del tot legítima, el seu món. Llibres com Solnegre, Els argonautes, La lluna i el Cala Llamp o Difunts sota els ametllers en flor, formen part d’aquest cicle. Però l’obra de Porcel és molt més vasta, inclou també peces dramàtiques i s’estén als altres itineraris biogràfics que va seguir, abraça vivències fora de l’illa, intenta copsar altres realitats, començant per la més propera, la de la ciutat que el va acollir. Sumant les novel·les a l’obra periodística, als assaigs més o menys documentals, i les entrevistes, el corpus porcelià és imponent. Inclou llibres com Els xuetes, El conflicto árabe-isarelí o La revuelta permanente.
Porcel era una mena de força de la natura, un jove ambiciós eixit d’un poble del nord-oest de l’illa que volia menjar-se el món. Molt d’època, per cert. Adolescents o molt joves desperts que viuen intensament el món local i es pensen que, dotats per a la literatura, tocats de lletra, se’ls queda estret. Han assolit destreses en el tracte social i les posen en pràctica, a benefici propi, en l’àmbit urbà, on desborden les formes de la urbanitat, fent valdre la seua força terral, lligada a la natura i els seus cicles o les seues habilitats per a les relacions socials i personals. Cauen bé. Son joves promeses que miren de jugar les seues cartes. La majoria perdran l’envit. Uns quants triomfaran i seran novel·listes coneguts, escriptors famosos, periodistes de prestigi o fins i tot directors d’una televisió autonòmica.
Porcel tindrà successius protectors, que l’ajudaran i promouran de diferents formes en la seua carrera. El primer serà Llorenç Villalonga, amb qui mantingué una relació ambigua, que a ulls de l’escriptor ja gran podia prendre un caire de tipus grec. Després vingué Camilo José Cela, per a qui treballà en Papeles de Son Armadans, i de qui -em sembla- va manllevar maneres i una certa idea de la literatura com a cosa forta i de traç gruixut. Més endavant li ajudà molt la seua primera parella, l’escriptora valenciana Concha Alós. Ja a Barcelona, Joan Triadú, els monjos de Montserrat, Josep Pla, Josep Vergés, Lara, el comte de Godó i Horacio Sánez Guerrero li obriren de bat a bat les portes de Serra d’Or, Destino i La Vanguardia i el món editorial en general. I guanyà premis -com el Josep Pla- i publicà a Destino, Edicions 62 i altres. Gaudí d’amistats continuades i influents com Joaquim Molas i Josep M. Castellet. Clar que també tingué ensopegades. Amb la gauche divine, per exemple, amb la qual no sintonitzà gens, i es guanyà el menyspreu de Joan de Sagarra i de Juan Marsé, entre altres. Per una raó de classe, apunta Vila-Sanjuán. No sé, perquè Porcel no tenia problemes a enllaçar amb ambients altament burgesos de Barcelona, als quals sabia epatar o enlluernar amb una barreja de misteri (alteritat), catalanitat i provocació. Amb els sofisticats de Bocaccio la fórmula no funcionava. I no crec que la raó fos que “era de poble”. No se’l prengueren seriosament.
No sols ells. Porcel no queia gens bé entre la influent esquerra cultural de Barcelona de finals dels seixanta i primers setanta, marxista i molt exigent. Cal situar-se en aquell temps, per a entendre-ho. Porcel es va presentar successivament -o de vegades simultàniament- com a catalanista enragé de Països Catalans, anarquista, gauchista del 68, hippie, maoista, pujolista... A la fi fins i tot, com apunta Vila Sanjuán, com a centrista liberal desencantat i com a col·laborador de la Casa Reial a partir de la sintonia amb el rei Juan Carlos, amb qui compartia connexió mallorquina i generació, a més de la introducció a càrrec de Nicolas de Cotoner, marqués de Mondéjar, cap a la Casa del rei i mallorquí de pro... Potser una mica massa, tot plegat.
I tanmateix, vida i biografia, trajectòria pública i obra, es confonen però no són una sola cosa. El llibre, mot útil i treballat, de Sergio Vila-Sanjuán permet una aproximació tranquil·la i ponderada a una gran aventura personal, molt lligada a una època de canvis accelerats, de pugna per les llibertats, de lluita contant contra les constriccions del règim franquista i la censura. Una època de disgregació de la societat tradicional, d’abolició d’un passat que es remuntava al fons dels segles, del qual Baltasar Porcel en va salvar fragments, pel que fa a Mallorca, amb una gran eficàcia narrativa. A més, a través de les grans entrevistes va rescatar i donar veu a tot de figures cabdals de la literatura i la cultura catalanes, que havien restat en la penombra. Un balanç més aviat positiu. O molt positiu.
Una gran curiositat, viatges als Estats Units, a la Xina o a l’Orient Mitjà, un periodisme impressionista, judicis potser massa apressats, i una literatura de vegades tremendista (apresa, amb moltes mediacions posteriors, de Cela), marquen una obra que cau sovint en la mitificació i el desenfocament. Mancada de base teòrica? Potser. Aquest seria el retret dels mandarins de l’esquerra. Però no només d’aquests. Hi havia molts mandarins, llavors. I tot conspirava perquè un tipus tel·lúric, temperamental i ambiciós com Porcel no acabés de gaudir d’aquell reconeixement de fons a què aspirava, el que l’importava de debò, el de la cultura. Un reconeixement, d’altra banda, esquiu. Que obeeix a lleis inescrutables. O no tant, depèn.
En qualsevol cas, Baltasar Porcel, que va morir el 2006, va llegar a la cultura catalana una obra important, de la més alta consideració. I el record d’una aventura vital prototípica dels herois de la voluntat, dels personatges llegendaris. Un enfant du siècle, a contrapèl i amb tot en contra, però que va reeixir. Era un rebel, almenys durant una època, però no va fracassar. Això sovint no es perdona. Però la cosa, com sempre, és més complexa...
0