Convé distingir, d’entrada. Aquest intel·lectual conservador és del tipus clàssic. Perquè el ben cert és que a hores d’ara prolifera un altre espècimen que a poc a poc el va desplaçant, cosa que li provoca irritació i neguit. Sí, caldria parlar -potser un altre dia- del nou tipus d’intel·lectual de dretes -mediàtic, ultraliberal, frenètic i exhibicionista- que és un fenomen relativament recent, i distint. Perquè el fet és que durant molts anys regnava, absolut, l’intel·lectual conservador del tipus clàssic, amerat de sabers literaris i humanístics, convençut de la seua superioritat cultural, observador distanciat -i a la fi descregut- del pas del temps i del que sol anomenar, balzaquianament, la comèdia humana. S’ho mira des de lluny, lleugerament interessat, però fastiguejat. Tanta mediocritat!
La joventut, que li passà veloç, fou una mica dissoluta i passada de voltes, fins i tot amb tocs radicals. Quan recorda aquells episodis -els excessos, la tirada a subvertir ídols de la tribu- no pot evitar somriure. Atzagaiades! Afortunadament va corregir a temps el rumb. Aviat retornà a l’ordre, a l’ordre ancestral de la família, la propietat i les convencions.
L’intel·lectual conservador no creu en el progrés, la vida és cíclica, etern retorn, tot puja i tot baixa, la millora material està bé i demostra que el sistema -l’economia de mercat- funciona, però a quin cost espiritual! No suporta la vulgaritat ambient. Abans tot era més autèntic i cadascú sabia quin era el seu lloc. Detesta la massificació. Massa gent a tot arreu, a les universitats, per exemple. Gran fracàs, l’ensenyament públic... S’ha creat una legió d’analfabets funcionals. No creu en la igualtat, pensa que sempre hi haurà jerarquies, gent que s’esforça i gent que no dona per a més, passiva, indolent, ignorant. No li agrada l’excés de reglamentacions, pensa que ja n’hi ha massa, que cal deixar més marge a la llibertat individual.
Sap valorar els plaers de la vida: la bona taula, el bon whisky, els bons havans. Té una relació especial amb el poder, no és el seu terreny però admira els poderosos, fins a cert punt. Els grans empresaris, els líders, els polítics que saben manar... Li permeten observar altres dimensions de la condició humana i, de vegades, el compensen amb escreix en termes materials. El poder és una catarsi. S’hi ha d’estar a bones, guanyar el seu favor, però a distància. Ignora fins on pot els parvenus, els actors secundaris i els nous rics, de gust tan lamentable.
Passada una joventut i primera maduresa agnòstica i irreverent, ara mira amb ulls molt més comprensius i condescendents les creences i les idees dels seus pares, les mateixes que de jove havia avorrit. Ha conclòs que formen part de l’ordre natural de les coses i que contribueixen a relligar-lo.
Aquest intel·lectual ha llegit. Té una tirada forta vers l’alta cultura. Li agraden els llibres. N’ha escrit, fins i tot. Alguns poemaris, per exemple, on de manera el·líptica al·ludeix a episodis trasbalsadors d’una vida eròtica i sentimental gens lluïda, a més dels temes de sempre sobre el pas del temps, la finitud, la mort i les tonalitats canviants de la llum i el paisatge. Alguna novel·la, que no passarà a la història de la literatura, on divaga sobre els jocs de poder, els drames de parella i transcriu, mínimament alterats, els diàlegs amb el seu cercle íntim d’amistats, unes converses d’alt voltatge literari i filosòfic, que tanmateix no defugen la xafarderia més vulgar. I sobretot ha escrit assaigs. En la línia de Montaigne, diu.
Per a nodrir-se, té sempre a mà els llibres dels autors que més el complauen: Burke, De Maistre, Chateubriand, Maurras, Chesterton, Cioran, Hayek, Popper, Scruton. De tant en tant, prova coses més fortes, però no li acaben de fer el pes, les troba inquietants: Ernst Jünger, Julius Evola, Alain de Benoist... La nòmina espanyola i catalana la considera molt arnada, inservible. Ni Donoso Cortés, ni Menéndez Pelayo, ni Balmes, ni Sardà i Salvany (“El liberalismo es pecado”). Venera Isaiah Berlin -en té una citació sempre a punt-, però no està clar que l’haja entès del tot bé.
Els assaigs, els articles de diari i els dietaris son el seu fort. Li permeten desplegar amb retòrica desbocada o continguda, segons el lloc i el moment, la seua visió i vivència del món, les seues obsessions, la seua ideologia. I a més, n’ha fet activitat professional remunerada. Li agrada influir, sorprendre, anar contra corrent, ser un outsider en un panorama, segon ell, dominat pel ramat plebeu, ignorant, d’esquerres, progressista o identificat amb el nacionalisme equivocat.
Quan començà a anar tot malament? Quasi segur, arran del pas del liberalisme aristocràtic a una democràcia indiscriminada. Quan l’Estat del Benestar afeblí la cultura de l’esforç i el sacrifici, això és segur. Amb la massificació de la Universitat, per descomptat. I sobretot, amb la difusió i popularització d’una utopia absurda de la igualtat, quan tots sabem que la desigualtat està inscrita en l’ordre natural de les coses. Les utopies son perilloses. Normalment es transformen en distòpies. La utopia de la igualtat ha causat tants estralls! No hi ha més cera que la que crema, i això és tot.
[Aquesta Nota de Lectura no fa explícits autors o títols, però el lector sagaç sabrà identificar de seguida els models i les vides exemplars que l’han inspirat.]
0