La lectura -un cert tipus de lectura- és un flux continu i no sap de divisòries arbitràries del calendari, de les festes o les estacions. Es mou per altres criteris i obeeix interessos que tenen a veure amb preocupacions o preferències de llarg termini. De vegades, no es pot amagar, respon a les sorpreses que depara sovint la indústria editorial o simplement la visita a alguna de les llibreries de confiança. N’eixirem, si és bona i té raó Roberto Calasso, amb aquell llibre que no teníem previst comprar o que no coneixíem, però que sabem tot d’una que ens interessa. Que l’hem de llegir.
Les motivacions per llegir i per llegir un o altre tipus de llibres son infinites. O si més no, variades. Una de les més enraonades seria l’intent d’entendre la dinàmica de la història, el funcionament de la societat, la textura de les coses humanes. Comprendre el món (títol d’un llibre de Joan Reglà i Campistol), una tasca excessiva, inviable, impossible, forassenyada? D’alguna manera, sí. Però bé val la pena -perquè rescabala- esforçar-s’hi, maldar per entendre ni que siga fragmentàriament, no acontentar-se amb les idees rebudes, els tòpics o els llocs comuns. Pensar pel nostre compte, orientar-nos en el magma teòric o intel·lectual, evitar manipulacions, atendre la complexitat de les coses, identificar els temes importants i els nusos problemàtics: tot això és llegir. Per a tot això hi ha els llibres que busquem o que ens troben. Més enllà d’obligacions professionals o del simple esbargiment, de la literatura de creació, que també és molt necessària (la ficció és una necessitat humana), però insuficient.
Ara que s’acaba l’any trobe que és bon moment per a recordar uns quants llibres apareguts darrerament que bé val la pena descobrir i valorar en la seua justa dimensió. Son llibres perdurables, plens d’ensenyaments, l’ antítesi de l’instant book. El primer és Europa. Una història personal (Arcàdia), de Timothy Garton Ash. D’entrada, quin goig veure puntualment traduït -per Anna Llisterri- a la llengua de Joan Fuster aquest assaig que és actualitat absoluta. Una visió personal -basada en l’observació directa, l’experiència personal, els testimonis que ha conegut- de la història del continent al llarg de les darreres dècades -els anys 40/50, el període 1961-79, els anys 80 fins la caiguda del Mur de Berlín, l’època triomfant (1990-2007) i els trencacolls posteriors (2008-2022). Amb una visió retrospectiva tothora present, per tant, que arrenca d’aquell “Any Zero”, el 1945, quan una Europa destrossada materialment i moralment va haver de posar-se de nou a caminar. Garton Ash és un periodista i escriptor britànic (molt incòmode amb un Brexit que considera reversible) apassionat de dues causes: Europa i la llibertat. Ha seguit pas a pas la formació de l’Europa unida i la reincorporació de l’Europa central i oriental, el descabdellament d’un dels processos d’integració més transcendents, garantia d’estabilitat, deliberació, llibertat, democràcia i drets, que ha conegut el món contemporani. Com sempre, Europa -la UE, en aquest cas- la donem per descomptada. Però no fem bé! No està tot garantit! I com la trobaríem a faltar si la història fes un tomb nefast i ens retornés al túnel del temps de la disgregació, l’enfrontament, l’autarquia i el fanatisme, a aquell Dark Continent que va retratar amb tant d’encert com capacitat de desassossec l’historiador Mark Mazower.
Per cert, en un títol fonamental que manté viu l’editorial Barlin, de València (La Europa negra, 2021). Un llibre que cal llegir. L’original és del 1998, el 2001 es publicà en traducció de Guillermo Solana a Ediciones B com La Europa negra. Desde la Gran Guerra hasta la caída del comunismo. Mark Mazower, historiador de la Columbia University de Nova York és un d’aquells historiadors que convé no perdre de vista. Autor de Los Balcanes (Mondadori, 2001) i recentment de The Greek Revolution. 1821 and the Making of Modern Europe (Penguin Press, 2021) i d’uns quants títols més que han tingut una gran recepció al món anglosaxó. Un altre historiador del món contemporani que val molt la pena és Dan Diner, autor d’una història d’Europa -en alemany- que revela aspectes poc coneguts en el seu extrem oriental sobretot. Un altre dia hi tornarem.
Una recuperació especialment benvinguda és el volum de Wolfgang Harich ¿Comunismo sin crecimiento? (Verso, 2023), un llibre que es va publicar fa ja anys en traducció al castellà a l’editorial Materiales, de Barcelona, el 1978, amb una presentació de Manuel Sacristán. El vaig traduir jo mateix. L’original alemany era del 1975. El llibre és un conjunt de converses amb Freimut Duve seguides d’apèndixs documentals (alguns documents els va traduir Antoni Domènech). En la nova edició s’inclou un pròleg d’Angel Ferrero i una entrevista posterior, del 1979, amb l’autor. Harich fou tot un personatge de l’antiga República Democràtica Alemanya, filòsof, marxista ortodox, i a la fi dissident, endut per la funesta mania de pensar pel seu compte. Ens el va descobrir Manuel Sacristán. Impressionat per l’Informe al Club de Roma Los límites del crecimiento, confegit per l’equip de D. Meadows -primer gran senyal d’alarma sobre la impossibilitat d’un creixement econòmic indefinit-, Harich esbossava reflexions de volada, i proposava d’alguna manera un canvi radical. Un comunisme sense creixement (repartiment just i austeritat absoluta per fer les paus amb el planeta) podria ser-hi la solució, que segons com podria derivar a una dictadura ecològica. “La verdad incómoda de Wolfgang Harich”, titula Ferrero el seu pròleg. I tan incòmoda!
Probablement avui, quan ja toquem amb les mans la impossibilitat de continuar com fins ara, aquestes reflexions de Wolfgang Harich -que ho qüestionen tot, el capitalisme, el comunisme, el marxisme, etc.- són més punyents i oportunes encara que en el moment de la seua publicació, aviat farà mig segle. Perquè de vegades hom subscriu fórmules o solucions, com el “decreixement”, sense pensar-ne a fons les implicacions.
Un altre llibre útil, dens i alhora escaient és Intelectos colectivos (La Caja Books, València, 2023), de Mc Kenzie Wark, traducció de Javier de la Morena Corrales (la traducció del títol és agosarada). L’autora, professora d’Estudis Culturals a la New School for Social Research de Nova York, publicà el 2017 aquest llibre amb el títol General Intellect. S’inspirava en un besllum de Marx als Grundrisse. La idea era presentar vint-i-un pensadors per al segle XXI. Orfes dels grans intel·lectuals de referència (què se n’ha fet “des neiges d’antan”, dels Sartre, Beauvoir i la resta, una resta que inclou la nòmina compacta i esplendorosa dels intel·lectuals del segle XX?) Qui dona veu a la reflexió de conjunt, global, general, a la intel·lecció de la totalitat, al segle XXI? Molt difícil dir-ho. En aquest llibre l’autora presenta i discuteix alguns autors que considera fonamentals i amb molt de predicament al segle XXI. Un bon exercici, al qual us convide, és comprovar quins ens sonen -o coneixem a fons- dels que inclou, i quins no. No es pot deixar de banda el fet que Mc Kenzie Wark escriu des de la talaia -exclusiva i pretesament universal- de Nova York, que també té les seues manies, però és interessant. Dels autors que inclou, jo tinc idea de què representen Franco Berardi (Bifo), Paul Gilroy, Slavoj Zizek, Chantal Mouffe, Judith Butler, Paul B. Preciado, Bruno Latour i Donna Haraway. La resta... no em consten. Noms com Any Wendling, Kojn Karatani, Yann Moulder-Bountag, Jod Dean, Wendy Chun, Isabelle Stengers... no em diuen res. Podeu fer-ne la prova! Raó de més per a llegir amb avidesa aquest llibre. El món ha canviat molt, hi ha constants però també innovacions. Enyorar els bons temps passats, no gràcies. Sempre estem a temps d’aprendre.
Si la ficció fos element cabdal d’aquestes Notes de Lectura, no deixaria d’endinsar-me en títols com els de Maria Climent (Amposta, 1985) A casa teníem un himne que ha aparegut a L’altra editorial i que m’ha despertat la curiositat. O el d’Emma Zafón Casada i callada (Llucena, 1987), publicat a Empúries. Històries de vida, experiència viscuda, l’esplendor de la literatura de dones que qüestionen amb raó i lucidesa el món mesquí que varen viure les àvies, les mares o fins i tot elles mateixes. També una narració evocadora i fantàstica com La meva Lwów, de Józef Wittlin (traducció de Jerzy Slawomirski i Anna Rubió), que ha publicat Minúscula. Tirem cap a l’assaig, però de tant en tant cal fer excepcions i aquestes -i moltes més, és clar- s’ho valen. Com Los exportados, de Sonia Devillers, a Impedimenta. Però aquest llibre esborronador -que tracta de l’antisemitisme i la gran immoralitat de la dictadura comunista a Romania- va molt més enllà de la ficció. Realment, no és ficció. En parlarem.
I finalment, un llibre molt recent de Joaquim Sempere, Converses sobre creixements i col·lapses (Icaria editorial, 2023), acabat d’eixir d’impremta. Un volum en forma de diàlegs sobre la crisi ecològica, la fi del creixement, l’experiència històrica d’Occident, i les terribles alternatives que se’ns presenten, sovint en forma de distòpia. Diàlegs entre personatges imaginaris, però que van al moll de l’os del tema. El mateix que tractava Harich al llibre esmentat més amunt. El gran tema que han afavorit tothora que les grans tendències adscrites a l’expansió indefinida del gènere humà o al creixement econòmic com a panacea i expedient per a evitar la distribució justa dels bens de la terra, a major glòria de les successives elits acaparadores que han desposseït secularment la majoria de la humanitat. Que inclouen també en versió secularitzada l’exaltació del progrés i del creixement de les “forces productives” per part de la vulgata marxista. Un debat persistent és si Marx mirava més enllà o no. El gran llibre d’Ernest Garcia Ecologia e igualdad (Tirant lo Blanch) aporta totes les dades, les informacions i les pistes d’un debat històric -d’abans i després de Marx- que té prolongacions actuals. I aquest títol acabat de publicar de Joaquim Sempere ajuda a pensar sobre una qüestió que dominarà el món dels nostres fills i nets. No us el podeu perdre.
0