Què és un dietari, en realitat? Un plec de reflexions personals, un registre d’experiències de la vida quotidiana, l’exposició d’algunes lectures, potser un despullament, de vegades l’afegit de descripcions de paisatges o de viatges que ha fet l’autor... Vida quotidiana, relacions personals, rerefons familiar, disquisicions literàries o històriques, declamacions polítiques, revelació de dèries. Un fresc personal, doncs, d’un fragment de vida, uns anys, uns mesos, el temps d’un viatge o d’una estació de l’any. És tot això, potser, i de vegades alguna cosa més: un tipus concret d’escriptura, un estil identificable, una tirada poètica, un ús destre i enriquidor de la llengua, una aportació al cabal d’idees i a la literatura coetània.
Els dietaris han proliferat en la literatura catalana, fins al punt que en son -em sembla- un tret distintiu, a partir dels motlles clàssics oberts per autors com Josep Pla, Marià Manent, Joan Fuster, Ferran Soldevila o Pere Gimferrer, als quals podríem afegir Maurici Serrahima o Gaziel. Els continuadors actuals del gènere conformen un estol nodrit. Recentment es celebrava a l’Ateneu barcelonès un acte al voltant de tres dietaristes actuals -Ferran Sáez Mateu, Pere Rovira, Àlex Susanna- convocat per un periodista cultural agut i informat, Joan Safont. La llista possible seria llarga i inclouria autors com Francesc Parcerisas, Jaume Subirana, Ponç Pons, els ja desapareguts Miquel Pairolí i Guillem Simó. I molts valencians, com Enric Sòria, Vicent Alonso, Rafa Gomar, Joan Garí o Toni Mollà. El gènere és relativament poc conreat per dones, però sembla que això canviarà. Aviat apareixerà (a Pagès editors) el dietari de Lourdes Toledo, que va guanyar el darrer Premi Josep Vallverdú, La inquietud. I no es pot oblidar un dietari tant singular com Indi-visible, de Gemma Gorga.
Però és que els valencians han excel·lit no tan sols en el conreu del gènere, sinó també en l’estudi acadèmic, com ho posa de manifest el seguit de col·loquis i publicacions endegats per la Universitat d’Alacant, amb l’impuls de Maria Àngels Francès, Enric Balaguer i sobretot Anna Esteve, que han fet una feina extraordinària. Algun dia caldrà parlar del Grup d’Alacant... De dietaristes nostrats, n’hi un fum. I d’orientacions molt diverses, com va recollir Joan Borja. Tan diverses com el gènere, proteic, que oscil·la entre el to personal i intimista -a estones líric o marcat per la quotidianitat- i la reflexió més densa, lligada al món de les idees, de la cultura, l’art i la política.
No faré ara, ni de bon tros, un recompte exhaustiu, seria massa llarg i engavanyador. Em limitaré a cridar l’atenció -per dir-ho així- sobre tres dietaris nous, tres volums d’autors valencians que acaben d’aparèixer de manera pràcticament simultània a començament del 2021. Cosa a bastament significativa. Sobretot perquè això s’escau poc temps després de la publicació de dietaris tan destacats com L’home impacient, d’Antoni Martí Monterde, Dues o tres pintes més tard, de Ferran Archilés (tots dos publicats per Bullent) i L’eternitat enamorada. Notes d’un diari, 2016-2017 (Tres i Quatre), de Josep Igual, un gran escriptor malauradament desaparegut aquests dies. O Amèrica endins (Bromera), de Lourdes Toledo.
Jo crec que és un gènere literari important, però també soc conscient que el dietarisme té els seus riscos i els seus detractors. Fa poc Sergi Pàmies, com qui no vol la cosa, desqualificava els dietaris de l’ex president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra, acabats de publicar i on ventila fílies i fòbies, adduint que potser alguns elements tractors com el victimisme o el narcisisme van bé per a escriure dietaris, però no per a dur a terme una tasca política amb cara i ulls, que és un afer seriós. Amb la qual cosa deixava com un drap el president Torra en particular i el dietarisme en general.
No em sembla just, ni encertat, tot i que és un bon avís sobre els perills del gènere, o millor dit, sobre el possible descarrilament d’alguns dietaris, quan la nota del jo dolgut esdevé massa aguda, la reivindicació d’un mateix resulta excessiva o la celebració de la nimietat casolana supera tots els límits. Quan passen aquestes coses s’encenen les alarmes i el lector s’inquieta... a què treu cap tot això? Quin interès té? I tot plegat empitjora encara si, damunt, ens destorba la manca de destresa literària.
Però ara em referiré a tres exemples molt dignes de dietarisme: La bèstia en què cavalquem (Aila edicions), de Ferran Garcia-Oliver; El bosc i la casa (Bromera) de Joaquim Espinós; No sé què mor. Dietari 2017-2019(Tres i Quatre), de Ramon Ramon.
El dietari de Ferran Garcia-Oliver està marcat per la reflexió sobre el pas del temps, el temps que s’esmuny i s’esgota, les evocacions de la joventut llunyana, el decurs d’una vida acomplida, fins i tot -un gir una mica prematur- la hipotètica posteritat... També per l’estremiment davant els paisatges el fan vibrar, el pas de les estacions, la mort de persones properes (“se’n van a poc a poc les peces que em lliguen a un passat cada volta més remot”), les amistats -i l’amistat com a tal-, els dinars i sopars compartits, les paelles corals, els fets i personatges de la Safor, els neguits literaris (sobretot la manca de visibilitat dels escriptors). Tot barrejat amb observacions agudes sobre lectures, persones, la matèria històrica en la qual és expert, a més d’anècdotes i consideracions sobre viatges i ciutats o fets polítics, situacions que tracta de desxifrar. L’autor es declara “llaurador”, però de seguida matisa. És un historiador reconegut, i autor de dietaris, i d’algunes novel·les. Posa molta cura en l’estil, en la llengua, en l’adjectivació -no sempre reeixida, per al meu gust. Busca l’agilitat narrativa. Cerca també amb insistència la lucidesa analítica, que combina amb les tonalitats més líriques, perquè el sentiment hi és tothora present, a la vista del camí recorregut, de la companyia que ha tingut i del país que tant s’ha estimat. I sempre amb un tarannà sincer, natural i positiu: “El pessimisme és un luxe que no ens podem permetre”.
Joaquim Espinós, per la seua banda, aporta en El bosc i la casa un dietari que té com a rerefons la dialèctica entre el poble i la ciutat, entre la ruralia i la vida urbana. Tot ubicat en les comarques del sud i amb una presència protagonista d’Alacant i de Benilloba, el poble del Comtat, al costat d’Alcoi, del qual és oriünd aquest professor de Literatura Catalana de la Universitat d’Alacant. Sota una aparença discreta, quotidiana, d’observació de la natura i del pas de la vida, d’un lleuger desencís davant els sotracs inevitables, ens trobem amb pàgines profundes que inclouen espetecs de lucidesa i remarques -de vegades, aforismes- de gran penetració. Senzillesa només aparent, dic. Una manca de pretensiositat que s’agraeix. Un dietari amb pàgines emotives, com les dedicades al record de la mare, i amb cartes amagades, com la meta-literatura que fa al voltant de la novel·la que diu que vol escriure. Reflexions sobre el país, la literatura catalana, Alacant, les estacions de l’any, la natura, trobades amb amics, lectures, un viatge a Trieste i, a la fi, un darrer apartat marcat pel temps de pandèmia que hem viscut. Joaquim Espinós ja havia publicat, a més del paperam acadèmic, almenys tres novel·les i molta crítica literària. També un assaig valuós, Història d’un entusiasme, Nietzsche i la literatura catalana, amb el qual guanyà el Premi d’assaig Josep Vallverdú, de Lleida, l’any 2008.
Finalment, Ramon Ramon consolida amb No sé què mor una trajectòria d’autor de dietaris singularment reeixida, en la qual sobresurt -em sembla- la presència inconfusible d’una veu literària molt personal. Les reflexions sobre qüestions “de fons” prenen volada, al costat de consideracions sobre la vida quotidiana o la resta de temes -els neguits que provoca en esperits responsables i amb fons ètic aquest país tan incert, o el pas del temps- que comparteix amb els altres conreadors del gènere. Per les mans de Ramon Ramon han passat molts llibres, derivada del seu treball quotidià a l’editorial Afers. La seua visió és àmplia, i alhora aprofundida. Per tant, no es despista fàcilment. Ben al contrari. Però el més important i decisiu, al meu entendre, és la capacitat de declinar amb veu personal -i elegant- els temes i qüestions que el sacsegen o que d’alguna manera el motiven. Molt lluny de la banalitat, la proximitat massa casolana, els embadaliments gratuïts o la badoqueria. L’entrada dedicada als “intel·lectuals decrèpits” és d’antologia.
Aquest tríptic de dietaris fa literatura. De quina mena? No és tan fàcil dir-ho. Entre la temptació narrativa i l’assaig, el dietarisme transita per camins que va desbrossant i obrint sobre la marxa. No hi ha pautes ni cànons. És un gènere extraordinàriament lliure. Com diu Ximo Espinós: “Dietari, ficció? Senzillament escriptura. Tota la que honestament pot assolir algú que escriu per a poder viure: que es desviu per escriure.”
Tots tres -i altres que podríem adduir- donen compte d’una època i d’un país, d’una experiència generacional, componen un fresc excepcional del temps viscut. Però a partir de la individualitat irreductible dels seus autors. Més enllà dels perills del gènere, ja evocats, crec que és una sort i un motiu d’orgull tindre aquests escriptors, aquests llibres. Reconforta saber que el país batega a través de mirades tan penetrats. Assaig, novel·la, poesia, teatre, erudició, periodisme, xarxes... de vegades això sembla un país normal!
0