Confiança, seguretat i pau

Sens dubte, el que ahir vam viure a València fou la gota que colma el got cap a un costat o altre. Però, què va ocórrer? Us relataré de forma breu però amb detalls la meua experiència. Després de berenar una xocolata calenta amb croissant, ahir era la data probable de part de la meua parella i sembla que ho accelera, li vaig fer un petó i em vaig posar dues mascaretes; una FP2 i una de tela.

Tranquil·lament, de casa a la manifestació, està molt prop, vaig veure tres controls policials. Uns controls discriminatoris i estereotipats doncs a mi com porte la grenya al costat no em van dir res mentre que a la gent que portava rastes, coletes o cresta sí. Res,,vaig arribar a la Plaça, la concentració no era massa nombrosa. Majoritàriament gent jove cridant per la llibertat d'expressió i contra la brutalitat policial del passat dimarts. Una realtiat que xocava amb el gran dispositiu policial, furgonetes i helicòpter inclòs. (Supose que la desproporció molestarà força aquella gent preocupada pels pressupostos públics, doncs, ja et dic segur que hi havia hores extra dels antiavalots). A banda, d’una qüestió més subjectiva, que de bon tros la gent que estava o ha participat d’altres manifestacions similars reconeixerà, com era l’actitud hostil de les forces de seguretat cap a la gent que allí es trobava.

La policia buscava desproporcionadament impedir qualsevol possibilitat de manifestar-se més enllà de la concentració en la plaça. Una policia democràtica ha de valorar facilitar la manifestació i vetllar perquè no hi haguera aldarulls. Malauradament, la que ahir hi havia, de forma majoritària, va optar per embroncar, confrontar i sobretot reprimir qualsevol altra opció. Una direcció policial democràtica és flexible, empàtica, amb capacitat de mediar i aposta sempre per la màxima de reducció de danys. Clar que hi havia quatre exaltats amb ganes de bronca entre els manifestants. També, és cert que molta gent (especialment, jove) mediava per a impedir danys en el mobiliari urbà. Doncs, sabem, que en el context capitalista en el que vivim, els mitjans de comunicació tradicionals alarmen més pel trencament residual de dos banquets i la crema d’un contenidor que per l’empobriment de les famílies, la violència masclista, l’atur juvenil o els desnonaments.

Al llarg de la vesprada, vaig poder enregistrar algunes, no sóc massa hàbil, de les actuacions desproporcionades de la policia, de la seua actitud xulesca i corporativa impedint, per exemple, que gravarem les seues identificacions o com colpejaven a manifestants disciplinats, com el company diputat Carles Esteve, que passaven per on indicava la policia amb les mans en l'aire, senyal inequívoc de pau.

Després, una vegada en casa, i amb la por engolida, vaig parlar amb ma mare. Òbviament, estava preocupada però també disgustada. Doncs, no compartia que m'haguera arriscat per un tipo que em cau mal i més en un moment tan especial com a unes hores de ser pare, i li vaig explicar que, entre altres raons, aquesta era una dels motius principals.

Doncs, vull que Ona visca en un país on no tindre por de la policia sinó confiança en què ens cuida i protegeix. Jo m'esforçaré en educar-la també en això. Tot i el que vam viure ahir, no m'agrada gens quan a un xiquet o xiqueta se l'espanta en què si no es porta bé vindrà la policia... doncs el que hem de generar no és por sinó confiança i seguretat. Però, per això, cal de forma urgent una regeneració democràtica profunda dels cossos de seguretat, canvis en direcció i protocols policials basats en els bonstractes, però, sobretot, un canvi d'actitud. Hui és imprescindible que aquella gent que pertany als cossos i no comparteix aquestes pràctiques alceu la veu ,com el company de Linares que s'ha fet viral, recordant que els primers interessats en què hi haja justícia sou el mateix cos perquè la vostra funció és protegir-nos perquè siguem lliures i no abusar, reprimir i donar por.