Els turistes han tornat, però el context ha canviat

Els turistes han tornat -com es podia preveure- després d’un parèntesi imposat per la pandèmia i la lenta recuperació. I benvinguts siguen, caldrà dir. Tot apunta a un retorn a la “normalitat”. Però què vol dir normalitat? La de sempre o una altra cosa encara per definir? A primera vista podria semblar que tornem al que era habitual -business as usual- i ja se senten les veus incòmodes de sempre, que critiquen la “invasió” de turistes que omplen els nous espais públics, cosa molt notòria a la ciutat de València.

El turisme, certament, té doble cara: com a model econòmic dominant és desastrós. Genera un tipus de societat de baixa productivitat, de baixos salaris, d’activitat primària. Està més que demostrat que la renda per càpita de les àrees turístiques és inferior -i molt- a la de les zones d’activitat industrial, agrícola avançada o de serveis complexos. A més, la massificació turística produeix el que els economistes anomenen externalitats negatives, costos ambientals elevats, i danys col·laterals de tota mena derivats de l’estacionalitat, la precarietat i la seua substància mateixa, que és la prestació de serveis primaris. L’artificialització dels entorns urbans i de molts llocs de la costa -que esdevenen decorats orientats al turisme mancats de vida genuïna- en seria un altre, d’especialment aflictiu.

Tanmateix, el turisme té una altra cara, més benèfica. No el menyspreem tan ràpidament. Tots som o hem sigut turistes, en algun moment. ¿Per què criticar amb acidesa -o agror- una activitat a la qual tothom té dret i que tot sospesat, ben enfocada i dins d’uns límits acceptables, té efectes econòmics -i no només econòmics- positius? Com sempre, és una qüestió de proporcions. Un turisme ben enfocat ja va bé. Però la hipertròfia turística és devastadora.

D’altra banda, la queixa permanent, l’enyor sistemàtic, no és recomanable. Si agafem el cas de València, per què ens hauria de sobtar un turisme urbà com el que prolifera? Un turisme mesocràtic, de parelles ja grans, jubilats amb diversos triennis, familiar, d’europeus en cerca d’un canvi d’aires i un clima millor, atrets pels que els havien explicat els seus fills Erasmus... El turisme que ens visita és més aviat democràtic, i té efectes econòmics gens menyspreables. El problema comença quan els grups de pressió, els lobbys, insisteixen fins a l’extenuació a estendre el seu model de negoci a tota la societat. O fins on poden. El turisme, mesurat, és un bon complement. Com a monocultiu ens duria al fracàs com a societat. El turisme -i el seu correlat de construcció extensiva i ocupació del territori- no pot ser l’eix de l’economia valenciana. En això s’equivoquen alguns apòstols del pan-turisme, amb càrrec o sense càrrec.

Evidentment, el País Valencià ofereix avantatges climàtics, paisatgístics, compta amb infraestructures, condicions de seguretat i capacitat d’acollida per ser el que és, una destinació abellidora. Kilòmetres de platges amb aigües netes gràcies a la inversió massiva en depuradores, una natura esponerosa i a l’abast, i tota la resta d’atractius culturals (en sentit ampli), expliquen a bastament un èxit perceptible com a destinació turística. Però no s’hauria d’exagerar la nota. Convé aprendre d’experiències alienes, que pateixen els efectes negatius de la hipertròfia turística.

En tot cas, cal situar aquest debat -que és recurrent- en el seu context precís. En el context actual. La guerra d’Ucraïna genera una gran inseguretat. Assistim a un procés inflacionari (inflació de costos, per cert, no de demanda) derivada en part de la guerra, però també de l’escassesa creixent de matèries primeres i fonts d’energia, o de la premonició fonamentada que això anirà a més. Els mercats avancen esdeveniments. L’augment del cost de la vida -energia, lloguers, alimentació, etc.- desbarata l’esquema sòcio-econòmic anterior i indueix la perplexitat -el descontentament- en la majoria social. Les coses es poden posar molt difícils i en aquest context, tota pedra fa paret. Criticar des de la comoditat és una cosa, mirar la complexitat del context i governar per a la majoria és una altra.

La paradoxa actual, l’esca que pot provocar un gran incendi on cremaran els de sempre, és que els sectors privilegiats i els ideòlegs mediàtics que els promouen i acompanyen -que mai han acabat de pair la fi del franquisme- han conclòs que ha arribat la seua hora. Per a fer què? Doncs, per exemple, per a rebaixar impostos, que diu Carlos Mazón (del PP d’Alacant). Una música que sona bé a les orelles d’empresaris de curta volada o d’autònoms desinformats. En realitat el PP -que arrossega un llast terrible de corrupció- mai ha rebaixat impostos. No pot. És trist dir-ho, però és un engany deliberat. Perquè el context és el que és: l’anunci de la fi dels estímuls monetaris pel BCE, el retorn al rigor, la pujada dels tipus d’interès... Només un govern com l’actual -si es sap reivindicar, cosa que no sempre fa- pot evitar una veritable catàstrofe social, perquè maldaria per no retallar en sanitat, educació i prestacions socials. La dreta, en aquest aspecte, no té miraments, i a més prima “el negoci” per damunt d’una visió més articulada.... Aquesta pel·lícula, ja la coneixem. La dreta no té ni perspectiva ni estratègia. Qui hauria de tenir-ne? ¿Els supervivents dels casos Gürtel, Imelsa, Rus, Taula, de les mil i una trampes que han fet per embutxacar-se diners il·legals i comprar voluntats?

Afortunadament el govern del Botànic, i el president Ximo Puig, marca la diferència. Té una cosa i l’altra -estratègia i perspectiva- com ho demostren la política d’industrialització, l’aposta de Volkswagen a Sagunt, i tantes altres iniciatives, com el treball constant per l’economia sostenible o la tasca de l’Institut Valencià de Finances. O la política social orientada a la cohesió. A hores d’ara representa els interessos col·lectius dels valencians. I s’hauria de reivindicar amb èmfasi.

La qüestió és si la població en el seu conjunt, les majories socials que donen els grans resultats electorals, serà conscient del que hi ha en joc o serà víctima de les suggestions mediàtiques -més barroeres que subtils- o d’una inèrcia especialment nefasta a escala andalusa-espanyola.... La que combina fórmules fracassades, com el neoliberalisme desregulador, i un nacionalisme espanyolista directament disgregador, desestabilitzador. La complexitat del context econòmic i geo-estratègic, i la complexitat mateixa de l’Espanya plural, no admeten simplismes sumaríssims. I aquest és avui el perill.