Per una cultura sense barreres

De moment han exhibit una grotesca vocació censora de revistes i llibres a Borriana, han suspès un acte on hi havia de participar l’escriptor Manuel Baixauli, han posat en qüestió l’autoritat de l’AVL en matèria lingüística, han tractat de sostraure Alacant de l’àrea de predomini valencianoparlant, han canviat arbitràriament l’accent de València, han eliminat l’ús vehicular del valencià a les comarques castellanoparlants, amenacen la llei de plurilingüisme i han aconseguit que no es celebre la Plaça del Llibre a la plaça de l’Ajuntament de València. Tot això en poc temps. Son exemples inicials o avisos del que pretén la croada contra el “pancatalanisme cultural” que constitueix l’únic programa “cultural” de la coalició PP-Vox que governa la Generalitat i altres administracions. El PP dubta, vacil·la, perquè sap hi té molt a perdre. Vox va directe com un bou.

Envesteix tot el que tinga pinta de ser valencià correcte i culte, conscient de la història i amb sentit unitari. Instigat per grups ultraminoritaris i sectaris, va contra el conjunt de la cultura valenciana contemporània, hereva del valencianisme històric i de les Normes de Castelló de 1932, per les quals els escriptors valencians de totes les tendències assumien i adaptaven la normativització fabriana (de Pompeu Fabra, el pare del català modern). Avui aquest esperit de concòrdia i treball en positiu -l’esperit de Carles Salvador, Nicolau Primitiu, Enric Valor, Ferrer Pastor, Vicent A. Estellés, Carmelina Sánchez Cutillas i milers de valencianistes més - es materialitza en la llengua d’ús normal i corrent a escoles, universitats, administracions públiques, entitats, mitjans de comunicació, editorials, centres culturals i moltíssims particulars. I especialment, és la que fa servir el conjunt dels escriptors valencians que publiquen llibres amb normalitat. És l’ideal del policentrisme convergent que va definir l’insigne filòleg Manuel Sanchis Guarner: salvaguardar morfologies i lèxic propis alhora que es busquen coordinadament solucions de conjunt per a aconseguir un estàndard homogeni i viable de la llengua compartida, coneguda internacionalment com catalana. Una cosa així com el que fa la RAE per a coordinar-se amb les diverses acadèmies de la llengua de Llatinoamèrica i evitar el fraccionament del castellà o espanyol.

A mi això del “pancatalanisme cultural”, contra el que diu que ha vingut a lluitar la senyora Paula Añó, resident a Barcelona fins despús ahir i membre destacada de la quadrilla del conseller de Cultura Vicente Barrera, em sona molt al “bolxevisme cultural” dels nazis a l’Alemanya dels anys vint i trenta del segle passat. Volien extirpar de la cultura alemanya tot el que no fos -segons els seus criteris- pròpiament i genuïnament alemany, és a dir ari, nacionalista, racista, procliu al nazisme, autosatisfet i pur. Volien eliminar les impureses de tota mena que atemptaven contra els trets ancestrals de la raça germànica. I tot allò que fes nosa a la imposició de l’hegemonia social i política del règim nacional-socialista. Com a resultat, cremaren llibres, perseguiren idees i persones, expurgaren biblioteques, censuraren la cultura, forçaren l’exili de milers d’escriptors, artistes i intel·lectuals, molts dels quals, si els aconseguien detenir, acabaren en camps de concentració. La cultura alemanya va perdre el component liberal, republicà, democràtic, socialista, marxista, d’esquerres i jueu. Una pèrdua de la qual li costà molt recuperar-se. Thomas Mann, Bertolt Brecht, Hannah Arendt, Hermann Broch, Theodor Adorno i milers d’intel·lectuals alemanys aconseguiren salvar-se només perquè marxaren a l’exili. Molts moriren en l’intent, com Walter Benjamin. La croada contra el “bolxevisme cultural” ha estat analitzada i descrita a bastament. Un dia es farà l’estudi de la croada contra el “pancatalanisme cultural” que ja es va intentar als anys de la transició i més solapadament en el període 1995-2015 i que ara de nou torna, com l’etern retorn del mal que nia en algunes ànimes polítiques tortes que voldrien arrasar els fruits millors d’una llengua i una cultura que sempre ha de navegar contra corrent.

Darrere del combat a mort contra l’anomenat bolxevisme cultural hi havia la temptativa de negar la realitat plural i diversa de l’Alemanya real i programar una vasta operació de neteja o depuració de dissidents i crítics per aplanar el camí a una dictadura implacable, que controlava la cultura, els mitjans de comunicació i les forces repressives. Abans ja havien practicat la intimidació i la violència de carrer, en el mateix sentit. Els paral·lelismes sobten.

Darrere de la lluita contra l’anomenat pancatalanisme cultural (un rètol enganyós que engloba ingredients molts distints, igual com el bolxevisme cultural) hi ha la temptativa d’una gran operació d’enginyeria social, de depuració i neteja, absolutament destarifada, esgarrifosa però inviable. Inviable en les condicions d’una democràcia liberal assentada, d’un Estat de Dret que garanteix drets i llibertats, d’una vida política i cultural protegida per la Constitució i els convenis internacionals de drets humans signats per l’Estat espanyol, així com per les lleis vigents, entre les quals l’Estatut d’Autonomia. No es pot atemptar impunement contra drets i llibertats, contra  la protecció i l’especial respecte a la llengua dels valencians, contra les manifestacions culturals lliures. No es pot promoure, en aquestes alçades, a l’Europa del segle XXI, un remake sinistre de la persecució, la neteja ètnica, la censura i la destrucció de tota una cultura. Qui ho intente acabarà malament. Perquè els perseguits es defensaran amb tots els instruments legals al seu abast i sobretot amb la ferma determinació de defensar la llibertat, que tant ha costat aconseguir.

D’altra banda, no estem a la figuereta. És evident que tot això -tan grotesc que sembla irreal, promogut per gent que ni tan sols parla valencià-  és una cortina de fum que serveix per enredar i amagar o distraure l’atenció d’altre operacions de caràcter econòmic molt més sucoses i, aquestes si, practicables, tot i que també altament lesives. Es tracta de promoure de nou un urbanisme salvatge, d’alçar proteccions de zones litorals o parcs naturals, de privatitzar serveis com les ITV o de revertir el caràcter públic d’hospitals i àrees sanitàries. Volen retrocedir a un model de construcció i turisme de masses absolutament irreflexiu i allunyat del paradigma de contenció que s’imposa a Europa, per racionalitat i interès comú. La inconsciència i la immaduresa d’unes elits subsidiàries del discurs de la dreta extrema amb epicentre a Madrid té aquestes coses. També en això trobaran una oposició fèrria. Però una oposició social, de masses, al carrer, pertot arreu. Ho atribueixen tot a maniobres polítiques, però no oblidem que abans del Botànic hi hagué els Salvem, la Primavera Valenciana, les Trobades, la mobilització ciutadana, l’activisme cultural, el Sí al Valencià!, tots els moviments socials que assentaren les bases per a una inflexió. També això tornarà, i amb més força encara.