El repte de la indústria editorial valenciana

Difícilment es podrà negar que l’edició -els llibres, les editorials- constitueix una vessant fonamental, imprescindible, de la cultura contemporània, el vehicle clau de la relació entre autors i públic. Una societat, un país, sense editorials és un fracàs. El País Valencià dels anys cinquanta i seixanta, fins i tot dels setanta, del segle XX pràcticament no tenia editorials. Un fracàs com a societat. En un sentit estrictament cultural, la conclusió no té volta de fulla. Cal saber d’on venim.

L’edició és un actiu cultural de primer ordre, sí, té també una dimensió econòmica, empresarial, industrial, innegable. L’edició, el que fan les editorials, la publicació de llibres i revistes, no és tan sols Cultura amb majúscula. Igual com les llibreries -que alguns comparen a temples del saber-, les editorials han d’estar atentes a variables empresarials, professionals i de negoci. El sector del llibre mou molts recursos, una xifra de negoci important, crea llocs de treball, paga impostos, genera activitat, contracta amb impremtes i altres proveïdors. És una peça essencial de l’engranatge cultural, però amb una vessant de mercat, econòmica i crematística evident. Un pecat, una vergonya? De cap manera.

Com sempre, la cara negativa de l’assumpte vindria de l’excés, del desequilibri: de la desmesura. En aquest cas, de la comercialització obsessiva, del mercantilisme desfermat, que pot arribar a desnaturalitzar l’aportació cultural de l’oferta editorial. Quan un fenomen esdevé de masses i es regeix per les normes del mercat pur i dur, que inclouen l’ús intensiu dels mecanismes publicitaris per a condicionar -o modelar- la demanda, ja ho tenim. És el destí inevitable d’una oferta concebuda exclusivament en termes de mercat, que acaba generant productes “mediàtics” o deutors d’icones arrelades en l’imaginari col·lectiu. Però que tenen poc a veure amb la literatura o el pensament. Com deia -una mica desesperat- l’escriptor Julio Llamazares les llibreries estan plenes de llibres escrits per gent que no són escriptors. Potser, però què hi vols fer?

Assistim a una oferta abundant de productes de consum ràpid o massiu. Que d’altra banda fan el seu paper, i no seré jo qui els menysprearà en pla purista o ingenu. Ara bé, la cosa fa pensar. ¿Articulen una cultura seriosa, activen el pensament crític, fan de contrapès a altres sol·licitacions encara més apegades a una superficialitat emotiva i efímera, bastida sobre els models publicitaris, que tant proliferen en la constel·lació audiovisual? Segur que no.

Potser, la via mitjana és l’opció virtuosa, els mesotai aristotèlics. Ni “indústria cultural” i prou, ni reducte minoritari. I això ens pot assenyalar un horitzó per a l’edició valenciana, que si té algun dèficit no és, certament, la desmesura en termes comercials, publicitaris o de consum massiu, sinó tot el contrari. Els nostres grans dèficits venen justament per aquest cantó. No tindrem producció editorial de qualitat sostinguda en el temps sense editorials potents, econòmicament viables i solvents.

El repte de la indústria editorial valenciana -qui pot dubtar-ne?- és consolidar empreses i obrir o conquerir mercats. En l’àmbit de la llengua catalana. I també en castellà.  L’espectre de petites editorials de tipus individual o familiar que marquen la tònica, mostra limitacions greus. I així és difícil arribar a nous públics, ampliar el ventall de compradors, retenir i potenciar autors, fer llançaments publicitaris i fer-se presents en mercats importants amb les polítiques adequades.

El passat Sant Jordi es varen vendre a Barcelona llibres per import de 23,6 milions d’euros. A la Fira del Llibre de València, 1 milió d’euros. Son xifres merament indicatives, però no deixen de ser significatives quant a la dimensió del mercat més immediat i a l’abast. La indústria editorial valenciana té molt de camí per recórrer pel que fa a volum de facturació, penetració de mercat, nombre de títols, promoció d’autors, projecció mediàtica i estructura empresarial en general. Podrà fer-ho?

La petita empresa individual o familiar té -així, en general- un problema, que és diu successió. La majoria de les editorials valencianes varen començar als anys 80 i 90 del segle XX. Després de trenta o quaranta anys, els equips i els directius inicials ja s’han de plantejar el futur, l’avenir de l’empresa. Però quin futur? I ací entren en joc la reformulació del projecte, les adquisicions, les absorcions, les renovacions o, en el pitjor dels casos, la suspensió d’activitat (ja ha passat amb editorials com In Púribus o Austrohongaresa de Vapors o, en un altre terreny, la revista L’Avenç)... De vegades les absorcions per grans grups són molt positives, un revulsiu i una via per a potenciar i professionalitzar la gestió, i garantir la continuïtat, sempre que no es limiten a fer-se amb el segment rendible del negoci (llibre infantil i juvenil, àlbums il·lustrats, material escolar) i a cancel·lar els compromisos culturals, en format editorial, contrets en l’etapa anterior, d’arrelament social i militància de País.

A l’altura dels anys 20 del nou segle, i encara més a mesura que ens hi endinsem, la indústria editorial valenciana s’haurà de renovar, replantejar, reestructurar. Té molt per fer: consolidar i ampliar el seu públic a l’entorn més pròxim, guanyar espai al mercat català, i competir també en l’àmbit difícil de l’edició en castellà, on les barreres per entrar-hi son considerables. Però res no està escrit, res no és impossible.

Fa ja temps, al començament de l’eclosió de noves editorials valencianes, l’esperança era arribar a crear o consolidar un tercer pol editorial a Espanya, després de Barcelona i Madrid. Si hem de ser sincers, no s’ha aconseguit. S’han aconseguit moltes coses, inversemblants i molt valuoses si tenim en compte d’on veníem. Però no s’ha assolit la construcció d’una trama editorial potent. Era i és difícil, per descomptat.

Tanmateix, no hi ha altra que perseverar, amb més experiència i sedimentació d’idees. Amb més professionalització. Que vol dir: consolidar empreses, aventurar fusions, crear grups, aconseguir acords i sinèrgies, cercar projecció exterior, intervenir en el mercat publicitari (estretament relacionat amb la recepció mediàtica), augmentar els estàndards de qualitat, no acontentar-se amb la rutina i les ajudes (que sempre seran insuficients). Sí, molt per fer, i a més en un entorn que ha canviat i que caldrà apamar, amb grans grups a l’aguait que concentren quota de mercat. Però amb possibilitats obertes per a les editorials petites i mitjanes, com es pot comprovar fent una ullada a la galàxia editorial d’aquesta època, amb els seus astres, planetes, satèl·lits i asteroides...