Rodríguez Pons

Hi ha una mena de llegenda negra al voltant dels valencians, però cal dir que guanyada a pols en alguns casos. Inconsistència, deshonestedat, falsedat. Alguns valencians de soca hi han contribuït a fons, mentre que d’altres d’incorporats a manera d’“actors convidats”, vist el panorama, s’hi aboquen a cor què vols i es mimetitzen. Joan Fuster ja va fer observar una vegada un aspecte curiós: “¿Vostè no s’ha fixat que tots els personatges valencians de Blasco Ibáñez son aproximativament uns fills de puta?”...

Als valencians treballadors i honrats -la immensa majoria- aquesta llegenda negra fal·laç els  incomoda enormement. “Valencià, si no te l’ha fet, te la farà”, diu una dita funesta, No és veritat. La gran majoria dels valencians son gent de tan bona pasta com la de la resta de pobles i països. Però n’hi ha uns quants -o bastants- entestats a donar raons a la mala reputació. El darrer període de govern del PP va donar mostres a bastament de rapinya, balafiament i corrupció, inconseqüència i mentida, i va donar peu a un agreujament lamentable de l’estereotip. Darrere de tot això sempre hi ha persones, noms concrets, que han passat i passen encara pels jutjats corresponents, com Zaplana, Rus, Benavent, Blasco, Camps, Corbín, Grau.... La majoria, probablement, s’han escapolit de l’acció de la justícia.

La primera tasca del govern del Botànic, i en primer terme del president Ximo Puig, i de la vicepresidenta Mónica Oltra,  fou lluitar per alçar la “hipoteca reputacional” que havien contret els valencians com a poble per l’acció d’alguns deshonrats amb poder. Val a dir que ho varen aconseguir. Fins que han perdut les eleccions. Dura lex, sed lex. La democràcia és així, es guanya i es perd. Però els processos subterranis s’han de saber apamar, i s’han de saber afrontar amb força i revertir la degradació, l’afebliment extrem de la democràcia. Com passa en molts països amb una democràcia nominal i anorèxica, fins i tot a la UE (tipus Hongria o Polònia).

No, per ací no hem de passar. La democràcia “neo-militant” (una versió de la wehrhafte Demokratie alemanya que implica una defensa forta dels valors constitucionals), invocada recentment per la politòloga Anna I. López, ve molt al cas. Consciència crítica, mobilització i disposició a barrar el pas al feixisme 2.0 si molt convé. Que probablement serà la tasca que -malauradament- els tocarà a les generacions que es troben ara en la plenitud vital. Una exageració, “feixisme 2.0”?  No, una realitat molt preocupant, perquè la història no es repeteix “però rima”.

És en aquest context que cal valorar esdeveniments recents, de censura (Borriana, Torrent) o de transacció estranya (la Diputació de València), a més de l’alarmant quota de poder atorgada a Vox -un partit de tirada autoritària que vol eliminar l’Autonomia dels valencians- en les institucions a major glòria del PP, amb el qual -en el fons-comparteix moltes coses.

El cas és que Jorge Rodríguez alcalde d’Ontinyent i líder del partit comarcal Ens Uneix ha regalat al PP la presidència de la Diputació de València. A canvi de què? Gran pregunta. Però siga com siga, em sembla immoral i antidemocràtic. Potser Rodríguez tindrà molts motius per a venjar-se del PSPV-PSOE, que el va maltractar quan sent ell president socialista de la Diputació no el va defensar arran d’un cas de persecució judicial i de presumpta corrupció o abús de poder, que després quedà en no res. Però això, ni de lluny li dona dret a fer recaure el càstig sobre els ciutadans de la demarcació de València, que majoritàriament han triat en eleccions locals representants d’esquerres, que configuren majoria per a la Diputació. Què li han donat o promès?

Esteban González Pons, per la seua banda, astre ascendent al PP local, és un personatge curiós, amb una retòrica embolicadora i aparentment moderada, però amb un fons que no enganya. Supervivent de l’orgia de corrupció de l’època Zaplana-Camps, tot i que amb algun afer fosc al voltant d’una declaració de protecció mediambiental que afectava terres familiars la vora del Pantà de Beniarrés. Un afer que la justícia, desbordada, ja no tenia esma d’investigar a fons, sembla. Capaç de dir que les dessaladores  son les “nuclears del mar”,  de dir “no” a l’ampliació del Port de València i de desdir-se després per conveniències de partit o de crides a l’ordre dels interessos corresponents.

González Pons -a qui segons Alfons Cucó, que ho sabia de primera mà, son pare considerava massa de dretes-  és la cara d’una dreta democràtica inconseqüent, amb ínfules culturals que mai es concreten en res de seriós. A González Pons li és igual tot. Tot ho justifica. Pactar amb Vox? Sí, i tant, perquè convé i no ens deixen cap altra opció... Marroc? Desfarem el que s’ha fet, però no passa res. Algèria? Tampoc. Catalunya? Estem construint molts ponts. De moment, prohibim revistes i reobrim el conflicte de la llengua i donem solta a l’anticatalanisme més rabiós. Però no passa res, el que faça falta. Realment extravagant i en molts casos (el tema Marroc/Algèria) o la unitat de la llengua, un perill públic. La vox de su amo, riallera però gens fiable. Tinc aquests principis, però si cal en tinc uns altres... Tot molt lluny de la democràcia militant i forta que cal en un país amb una història tan accidentada i 40 anys de dictadura encara recents.

S’imposa una reflexió distanciada. Els Rodríguez Pons no son positius per a la política valenciana: justifiquen l’injustificable. Segresten la dignitat col·lectiva i deformen la realitat democràtica i el sentit comú cívic que hauria de ser salvaguardat en qualsevol cas. Passar alegrement per damunt de la cultura democràtica -que implica posar un dic davant l’extrema dreta involucionista- no té cap gràcia, ni com acudit. Deixar institucions com la Diputació de València en mans d’un partit que pacta alegrement amb Vox, que es vol carregar l’autonomia i la llengua dels valencians, és d’una irresponsabilitat excessiva. Alguna cosa més que això, probablement.