Sense plaça

Des que el Botànic va perdre les eleccions desperte dia sí dia no amb un nus a l’estómac i un núvol al pensament. Sovint pense que ho he somiat.

A les nostres penes individuals i quotidianes se'n suma ara una de més, de gran i col·lectiva: saber que hem perdut i, sobretot, perdrem molt en els pròxims anys. Com a societat, els valencians hem perdut espais públics, drets, prestigi, dinamisme, projecció i imatge fora del país i fins i tot internacional, i la nostra dignitat com a poble torna a ser precària, inestable i penjada d’un fil. Els valencians podem arribar a perdre molt més del que gosem imaginar i verbalitzar, perquè dir-ho en veu alta fa feredat i fins i tot paralitza.

Amb tot, cal continuar, generar i aprofitar totes les escletxes possibles i imaginables. Tampoc no hi ha alternativa, el suïcidi col·lectiu no el contemplem, ni de lluny, veritat?

Dit això, ja podíem imaginar per on anava a començar a passar la dalla el nou equip de Govern. I, efectivament, van començar, ja abans de l’estiu, anul·lant subscripcions a publicacions en català en biblioteques públiques, cancel·lant  concerts de música en català, i van continuar en plena canícula –com si no tinguérem prou amb quatre onades de calor i una trentena de nits tropicals– negant la unitat de la llengua i desafiant l’autoritat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, fins al punt –bastant surrealista– que el mateix expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana, que mira que té altres preocupacions,  els va haver de fer un toc.

A ritme d’aquesta croada en tota regla, el Consell de Mazón només fa que prendre noves mesures, caiga qui caiga, i fer com que treballen més que ningú i per a tots els valencians. I mentrestant, s’esmuny l’estiu amb les pluges tan cobejades i s’acosta la tardor, i amb ella, una cita ja quasi llegendària i important per als escriptors i les editorials valencianes: La Plaça del Llibre. I com era d’esperar, també per ací han passat la dalla.

Han passat la dalla i enguany La Plaça –a València, si més no– es queda sense plaça. Era ben senzill: només calia negar-hi tot suport i ajuda econòmica. Tant se valia la seua trajectòria, l’esforç, la perseverança d’anys i el savoir faire dels editors i editores valencianes, autors, altres agents del ram literari i de l’edició, i el treball de l’Associació d’Editors del País Valencià, organitzadora de l’esdeveniment. Poc importava el prestigi sumat durant els darrers set anys, la repercussió social i cultural positiva i fructífera que duu implícita una trobada dinamitzadora, normalitzadora i vertebradora com aquesta trobada d’escriptors, traductors, il·lustradors i editors valencians, però també d’altres punts de l’àmbit de la llengua pròpia i històric, de la llengua compartida, català o valencià, amb lectors i ciutadans que la visitaven, cada any més, cada volta més consolidada.

Negar-li la Plaça de l’Ajuntament a la Plaça del Llibre és, i perdoneu-me l’atreviment, matar-la lentament, empobrir-la i marginar-la, tot relegant els escriptors valencians a espais menys visibles i de de menor impacte, negant-los un espai públic que és punt neuràlgic de la ciutat, que aportava visualització, força, prestigi i significació a autors i editorials valencianes i de la resta del nostre domini lingüístic que acollia la plaça. Aquest decisió de negar el suport a la Plaça del Llibre i relegar-la a un escenari “secundari”, certament, molt menys visible, és una decisió sibil·lina que limita i empobreix el prestigi i la presència dels escriptors valencians i minimitza la seua repercussió social i cultural, qualsevol impacte positiu que aquests puguen tenir en (els lectors i no tan lectors de) la societat valenciana.  

Negar-li la Plaça de l’Ajuntament a la Plaça del Llibre és negar-li-la a tots aquells que la visitaven: autors, lectors, periodistes, contacontes i, en especial, als editors que aposten fort per les novetats i que confien en donar volada durant aquests dies al seu fons editorial. Tothom sap que un esdeveniment com la Plaça del Llibre –que forneix el cor de la ciutat de lletres i vitalitat cultural- atreia la mirada de molts valencians, lectors i no tan lectors, i molts visitants de fora del cap i casal que transiten pel centre de la ciutat en cap de setmana i dies festius, com era el cas. A més, ens visitaven autors i editors de Catalunya i de les Illes, perquè aquesta ubicació i tots els actes que s’hi celebraren, ens col·locaven en el mapa, ens donaven confiança en nosaltres mateixos i certa projecció més enllà, perquè només des de l’estima i el respecte per allò fet a casa i propi es pot “conquerir el món”.

Hem perdut la plaça, sí, i amb això voldran que perdem veu i força, esma i motivació, però no ens queda una altra que continuar, perseverar, i ocupar tots els rings possibles durant la resta del combat, vora quatre anys, si no volem que aquest siga un knockout en tota regla.

Sí, a mi, tant com a vosaltres, també se m’acaben les forces i les il·lusions, i venen ganes d’enviar-ho tot a fer la mà... Per a què escriure, per a què traduir, per a què preparar presentacions, anar amunt i avall amb els llibres, per a què deixar-se una mica de vida per la literatura? Doncs, en gran part perquè, com escrigué Marcel Reich-Ranicki a La meua vida, la literatura és molt poderosa. Per al crític alemany, la literatura i la llengua alemanya foren la seua pàtria, i gràcies a elles, a més d’altres contingents i atzars, pogué sobreviure a tanta hostilitat, tantes morts, perills, assetjaments i foscors.

La literatura catalana també és la pàtria de molts, de tots aquells que no volem deixar de ser qui som. Què volen aquesta gent, que desistim, que demanem perdó per existir, permís per a ser qui som, que pidolem per un racó? Per sort, a la Universitat de València encara li queda seny i integritat, i enguany la Plaça del Llibre se’n va al Centre Cultural La Nau del dia 28 d’octubre al’1 de novembre per tal de continuar fent una feina més que necessària.

Lluny queda aquell Saló del Llibre de començaments de segle, en ple govern de Zaplana, ubicat al Centre Cultural La Beneficència, el qual passà una mica sense pena ni glòria, en part, perquè les fires i places de llibres necessiten i demanen estar en espais oberts, llocs de trànsit de vianants on, quan menys t’ho esperaves, te trobes els llibres de cara. Bé siga al bell mig d’una plaça pública o a la vora del port, espais on sabem que, no només els lectors voraços i militants s’hi aproparan, sinó tots aquells que també s’hi acosten atzarosament, pel plaer de passejar, per la curiositat... Aquest efecte de crida només es pot exercir des d’un espai públic, obert i cèntric, dinàmic i vertebrador, atractiu a la mirada, un espai inevitable on no cal anar-hi expressament, tal com era la Plaça de l’Ajuntament.

Per descomptat que, tant el Centre Cultural La Beneficència com el Centre Cultural de La Nau eren i són espais d’acollida de cultura, amb tradició i prestigi, però no la millor opció per a la Plaça del Llibre. Triar aquell espai o provocar aquesta reubicació a penes si dissimula l’estratègia i la intenció d’aquell govern i de l’actual: que la ciutat (València) gire l’esquena als llibres i escriptors valencians i a la resta d’escriptors i llibres en llengua catalana.

Així docs, amb una trobada d’escriptors i editors relegada a un espai on cal anar-hi ex profeso, amb una televisió i una ràdio públiques sense programes culturals, i encara menys dedicats als llibres i als escriptors, en les seues graelles, capaços de donar veu, difusió i prestigi als nostres autors i editorials, amb una Plaça sense plaça, difícilment podem construir i mantenir una cultura sòlida, activa i moderna.

No ho tenim gens fàcil i caldrà molta serenitat i imaginació. De moment, una primera prova a superar al girar de la cantonada: fer-li costat a la Plaça del Llibre aquesta tardor al cor de la màxima entitat de cultura i coneixement del nostre País, la Universitat de València...