Sociologia del poder

Fa poc Manuel Castells -sociòleg de renom internacional, teòric de la societat de la informació i ex ministre del Govern d’Espanya- va publicar un gran article sobre la continuïtat del poder al Perú (LV, 17-12-22). Una societat convulsa, en perpètua inestabilitat, brutalment desigual en termes socials, econòmics i ètnics. “Cuándo se jodió el Perú, Zavalita?”, va escriure fa molts anys Mario Vargas Llosa en la seua novel·la (molt bona, per cert) Conversación en la catedral. Pregunta pertinent. Quan? La resposta és difícil. Probablement quan l’oligarquia criolla va assumir el poder heretat de la colònia (la meravellosa herència castellana-espanyola) sense canvi social ni revolució política, sense formació d’una cultura democràtica... Continuïtat absoluta. Un 10 % de “blancs” o cholos assimilats (com Vargas Llosa), concentrats al barri de Miraflores de Lima, els “pitucos”, controlen un país multiètnic (indis, negres, indígenes, mestissos...). Una oligarquia que ha transitat de la propietat rural tradicional (els antics hacendados) a la propietat minera, de serveis, d’exportació agroalimentària o immobiliària, integrada i en connexió amb l’economia global. Però sense amollar ni una engruna de poder econòmic o polític. Sense integrar els desheretats. Oligarquia i caciquisme, com a l’Espanya del segle XIX. Continuïtat i renovació de les elits, i marginació del conjunt de la societat, que pot votar, sí, però que si no vota com cal, ja hi ha mecanismes per arreglar-ho. Ho va dir el mateix Vargas Llosa: s’ha de votar correctament (s’entenia que d’acord amb els interessos oligàrquics). Molt lluny de la veritable democràcia, certament.

La sociologia del poder és estratègica, un saber que dona rendiment. Qui és qui en els cercles de poder i influència en una societat determinada? Com s’estructura el poder econòmic, a partir de quins ressorts de base, de quins sectors d’activitat? Com es formen i com evolucionen les elits, les fortunes i els patrimonis? Quina relació hi ha entre propietaris, empresaris, rendistes, financers i polítics? O entre poder i cultura, entre empresaris i banquers, per una banda, i intel·lectuals en sentit ampli, per una altra? Tot això diu molt sobre la naturalesa d’una societat , la seua realitat efectiva i els seus mecanismes de funcionament.

Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres, els valencians (1962) l’apartat més “sociològic” es titulava “Llauradors i artesans”. No “industrials i polítics”, títol d’un llibre de Jaume Vicens Vives del 1958 sobre la Catalunya del XIX. La cosa, ben mirat, tenia la seua lògica, si es pensa com era la societat valenciana fins els anys 60/70 del segle XX... Posteriorment Ernest Lluch (La via valenciana, 1976) va abundar en el que anomenava l’aristocràcia financera, un estrat social que Fuster no ignorava però al qual Lluch, delerós d’enriquir i matisar la visió de la societat valenciana, li va donar més importància. Els grans empresaris, financers, banquers, inversors en borsa o en ferrocarrils, arrendataris de serveis públics, naviliers... Figures socials molt importants del País Valencià dels segles XIX i XX que tanmateix no configuraven una classe dominant sustentada en una burgesia industrial. Això tardaria encara. Durant molt de temps, a més, la propietat rural, nobiliària o no, va ser molt important, i fou capaç de reconvertir-se en capital mobiliari (i urbà-immobiliari).

En tot cas, el component especulatiu sempre hi ha estat massa en primer pla, tant en l’època de l’esplendor taronjaire -recordem l’alça dels preus de la terra- com durant la gran febre dels PAI’s i la construcció (entre el 2000 i el 2008) o el turisme. Un signe de feblesa de l’economia i la societat valencianes.

Quins son els trets distintius del poder econòmic valencià actual? No fa massa temps o en tot cas en un temps no tan remot (el 2005) es va poder escriure (per Rafael Navarro) un llibre titulat Los nuevos burgueses valencianos, que es referia sobretot als nous empresaris industrials de les dècades de final del segle XX. Després els constructors, els especuladors immobiliaris i els grans empresaris del turisme -tots per cert massa imbricats o complicats amb els racons foscos de la política i la corrupció- van prendre el relleu. I avui? Avui qui dona el to?

Uns quants empresaris i inversors, sobretot de la gran distribució comercial, o lligats als negocis naviliers i a les operacions portuàries. Però sense forma ni perfils precisos. Una burgesia dispersa, d’empresaris innovadors en diversos sectors i d’especuladors parasitaris, de negociants a l’aguait d’oportunitats relacionades amb les concessions i les subvencions del sector públic, sovint més rendistes superflus que empresaris schumpeterians, molt pendents de Madrid, que és on es couen les grans operacions i els grans negocis. Més interessats en l’AVE diari a Madrid (de gran freqüència) que no en el Corredor Mediterrani, que és la connexió amb Europa i l’economia exportadora, tot i que de tant en tant el reclamen amb èmfasi. El lobby Connexus en seria molt representatiu. I a més, per miopia, molt pendents d’operacions polítiques (la hipòtesi PP-Vox) que podrien comportar una gran regressió de conseqüències imprevisibles.

Crec que els sociòlegs valencians tenen ací un gran terreny per indagar i aprofundir. Més enllà dels grans paradigmes de la identitat de gènere i coses semblants, aterrem una mica, per favor. Qui mana, i com, en la societat valenciana? Com s’estructura el poder econòmic i social en un País amb institucions fràgils i dependents? Com funcionen els lobbys de tot tipus (de la ceràmica, del turisme com Hosbec, del metall, de la construcció i tota la resta) i fins a on arriba la seua capacitat d’influència o d’exercici d’un poder efectiu? Seria una aposta investigadora del més alt interès, intel·lectual i alhora social. Per descomptat, a partir de la sobrietat analítica, del rigor científic i amb les eines de coneixement empíric més afinades. La realitat sovint és fosca, hermètica, boirosa, i res no pot substituir la recerca amb garanties. Les anècdotes diàries filtrades pels interessos mediàtics s’haurien de situar al seu lloc. Només els científics socials poden dur a terme una comesa tan necessària com urgent.