El socialisme “monarquicà”

Hi ha frases rotundes i potents que són majoritàriament rebudes com frases genials. Els grans mitjans les subratllen, les destaquen i els hi cau la bava amb elles. En realitat són coses que si les diguera un qualsevol, el veí del tercer o la xica de la gestoria de la cantonada, ens farien riure però, és clar, dites, per exemple, pel secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, i lloades mediàticament per terra, mar i aire, passen per pròpies d’un intel·lectual o un estadista.

Durant el recent debat sobre la llei que havia de beneir l’abdicació del rei Joan Carles, Rubalcaba va dir, textualment, “els socialistes seguim sense amagar la nostra preferència republicana, però ens seguim sentint compatibles amb la monarquia parlamentaria”. La frase demana marbre; un marbre tan dur com la cara de qui la diu; un marbre paregut al qual acabarà tancant la tomba del PSOE si, suposant que estiguen a temps, no rectifiquen.

No es pot ser dins i fora al mateix temps. O monàrquics o republicans, no es pot ser “monarquicà”. La majoria de la gent ja no està per comprar material tan clarament caducat. A més, també està molt vist ser una cosa i la contrària, el més radical i el més sensat, però a l'hora de la veritat optar sempre per la recepta conservadora. No, no és republicà qui vota a favor de la monarquia, ni està al costat dels desnonats qui aprova una llei per accelerar els desnonaments, ni és “obrer” el partit que flexibilitza els acomiadaments, ni defensa als pobres qui retalla els serveis públics. Qui parla d’esquerres però actua de dretes, és de dretes. Eixe és el problema del PSOE, que a força d’anys declarant-se una cosa i sent una altra, ha perdut tota la credibilitat i moltíssims vots. El votant d’esquerres fuig perquè, més enllà de paraules, vol polítiques d’esquerres i, el de dretes, ni s’acosta perquè té una dreta molt més dreta i, entre l’original i una còpia light, l’original.

El Partit dels Socialistes de Catalunya ens està oferint aquests dies una espècie de tràiler de la pel·lícula que pot acabar vivint el PSOE. Fa només sis anys, eren unes Generals, ja ho sé, els socialistes catalans van tindre quasi 1.700.000 vots; en les Europees de fa dues setmanes, no van arribar a 360.000. En les tres últimes Europees, deu anys, han passat del 43 al 14%. Per què? Doncs perquè a força de voler ser la cara i la creu al mateix temps, resulta que no són res. En l'eix esquerra/dreta, si s’e'n van cap a l’esquerra troben l’espai ocupat pels que no retallen, ni conviden Manuel Valls als seus actes, és a dir, Iniciativa, Podemos, la CUP o ERC. Si se'n van a la dreta, tampoc; allà està CiU, el PP o Ciutadans que són molt més de dretes. I en l’eix nacionalista, paregut: el terreny de la independència està ocupat per ERC, la CUP o CiU (potser sense la U d’Unió), més Iniciativa amb un peu en el federalisme, i l’espanyolisme és del PP i Ciutadans. Així que ells han d’apel·lar a la reclamació eterna d’un nou pacte constitucional impossible, després d’haver hagut de digerir com si res que el mateix PSOE li passara el “cepillo” a la reforma de l’Estatut i, després, el Tribunal Constitucional se’l carregara. Ho tenen malament. Em fa l’efecte que el seu estat empitjora acceleradament i en pocs dies han passat de planta a la UVI i ara ja estan en cures pal·liatives.

A aquestes alçades de democràcia ja resulta ridícul defendre, com fan els dirigents del PSOE, que la solució de tot passa per iniciar un procés de reforma de la Constitució de 1978. No, de nou juguen a una cosa i a la contrària. Saben, i l’esmentada reforma de l’Estatut de Catalunya impulsada per Pasqual Maragall és la prova més clara, que amb el Partit Popular és impossible anar cap als canvis que es reclamen al carrer. Amb el PP les úniques modificacions constitucionals possibles són com la que van pactar Zapatero i Rajoy en 2011 per reformar l’article 135 i decretar que els diners públic està abans per pagar als bancs alemanys que per donar drets i serveis socials als espanyols.

La demanda d’un referèndum sobre la forma d’Estat és l’element estratègic que ha aparegut en el mapa polític per fer saltar la llosa antidemocràtica de la democràcia espanyola. El referéndum és, hores d'ara, l'únic camí cap a una veritable reforma constitucional. La convocatòria de la consulta, més enllà del resultat, ens permetria superar la democràcia amb herències i complexos franquistes que ara patim. Passar pàgina. Fins i tot podria obrir les portes a solucions àmpliament acceptades en el tema territorial. Deixar sol al PP en el búnquer antidemocràtic del “no a tot” seria el millor servei que podria fer ara el PSOE als ciutadans de l’Estat espanyol. Només haurien de'escoltar la seva “preferència republicana”, que deia Rubalcaba, i dir “sí” a la consulta. No ho faran perquè, per més que les bases ho reclamen, la cúpula del partit són “sistema” i tenen por al canvi i ordres d’evitar-lo. És una nova equivocació. Per aquest camí, el PSOE es farà xicotet i ja no serà necessari per als pactes del futur. Llavors deixarà de ser útil al “sistema” que apostarà per nous actors, i els socialistes cauran. El “sistema” no paga traïdors. 2015 és any electoral, les majories que ara no estan poden acabar esclatant en menys de vint mesos.