Sala Big Bang de València, la ciència puja a escena

Arribem a Benimàmet després d’unes quantes rodones i just abans de les quatre de la vesprada. Cau un sol de justícia i no hi ha una ànima al carrer. L’atmosfera és una mica inhòspita. Jesús Císcar em demana com és que han instal·lat la sala Big Bang de teatre científic ací, “lluny i amagada”. En realitat, ni està tan lluny, 10 quilòmetres la separen de València, ni tan amagada, només que, despistats, ens hem equivocat de carrer. A més, la Big Bang està ben comunicada per metro a través de la línia 2 en un trajecte de 12 minuts, i un carril bici du fins allà. D’altra banda, la proximitat del campus científic de Burjassot és, sobretot, allò que dona sentit a la ubicació de la sala.

Una volta davant del número 119 del carrer Felipe Valls dues portes: en la de l’esquerra s’anuncia Aula de Ciencia, una escola científica per a xiquets i adolescents entre 5 a 16 anys. En la dreta, el cartell de la sala Big Bang, que en octubre complirà el seu primer aniversari. Dos projectes que van de la mà i que busquen provocar la curiositat científica dels més menuts.

Entrem per l’escola, ens hi reben entre mecanismes de motors, invents diversos, caixes amb peces de legos, una mena d’aula taller on científics i doctorands, molts d’ells provinents del campus de Burjassot, imparteixen tallers i activitats amb els menuts: robòtica, experiments científics, la creació de mecanismes. Unes aules preparades amb tecnologia, impressora 3d, tot ben disposat i organitzat.

De seguida surt a rebre’ns Daniel Serra (biòleg), creador, juntament amb Víctor Méndez (Telecomunicacions) i Silvia (biòloga), de la productora audiovisual La Troupe. Serra —que, a més, estudià cinema a València i a Itàlia— és ànima, junt amb Víctor i Borja López, del text i de la producció de l’obra. És ell qui ens condueix a l’entrada de la sala i ja estem dins, llums apagats, l’escenari muntat, els actors preparats, fa les presentacions i en uns segons estem davant d’un dels darrers assaigs abans de l’estrena. Seiem, observem, i després parlem amb Daniel i Borja i els tres actors, joves formats en l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, ESAD.

La sala, menuda però versàtil, té un aforament entre 70 i 90 persones, segons les necessitats de l’espectacle, i gràcies a uns mòduls movibles. És un espai recollit i acollidor, amb un equipament tècnic modern i potent per tal de poder acompanyar propostes teatrals ben diverses. En ella es representen al llarg de l’any funcions de teatre de divulgació científica i es donen classes d’interpretació, com ens explica Daniel Serra, molt vinculat al projecte Ciencia Escénica: “Som una sala una mica ”fricky“ si vols dir-li [riu]. Darrere de tot el projecte hi ha un equip tècnic de 20 persones, al voltant dels 30 anys o encara més joves. Fem divulgació científica de 0 a 99 anys mitjançant les arts escèniques, una forma peculiar de divulgar, en principi, però ens hem trobat amb companyies a València amb propostes interessants i també de fora de València, que no tenien un espai on representar les seues obres de contingut o caràcter científic”.

El projecte Ciencia escénica arrencà el 2020, travessà la pandèmia, i continua endavant. Daniel Víctor i Silvia tenen tots un vincle fort entre la ciència i les arts escèniques, el teatre i el cinema, un interès i un atractiu per l’audiovisual que els ha dut on estan ara. Pel camí, el suport de l’Institut Valencià de Cultura, el del CSIC, assessorament científic i suport econòmic, i l’ajuda del FECYT, la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología.

A la base del projecte hi ha la divulgació científica, unida amb l’art. Daniel assegura que la majoria són peces divulgatives, entretingudes i fàcils d’entendre: “Oferim espectacles de teatre, concerts, monòlegs, pensats en un públic familiar, però també teatre de primera infantesa, de 0 a 3 anys, explicar com viu una tortuga, per exemple”. Primer sorgiren les jornades de monòlegs científics “birras y ciència”, i ara la sala Big Bang ha anat més enllà i compta amb una programació ben diversa.

Tres actors i un holograma

Sobre l’escenari, una barra de bar, més aviat cocteleria, tres actors i un holograma. Són Júlia Fortaña, Ilion Trebicka, Rafa Segura, i Hu Zhao, el bar tender o bar man, un holograma de trets asiàtics i una veu una mica robòtica. Em demane si algun dia els còctels ens els arribarà a servir un holograma. Temps al temps... A Londres, L’Abba Voyage, un mega espectacle del grup Abba fet sobre hologrames, deixà un rèdit milionari durant quasi tres anys en unes instal·lacions, tipus arenal, construïdes per a l’ocasió.

Presenciem els assajos de tres escenes diferents, un tast més que suficient per a entendre que estem davant d’una obra divertida, una proposta arriscada, però engrescadora. “I no heu vist quasi res” —ens diuen Júlia i Ilion—perquè en aquesta obra passa de tot: hi ha canvis físics, de vestuari, de llums i de música, una transformació constant, l’obra està en moviment, és molt cinematogràfica, fins i tot un moment en què tots tres manegem un titella“.

Rafa (Alcoi), que fa el paper de cambrer en carn i ossos, li dic que du un davantal gruixut de plàstic transparent que li dona un aire de científic i carnisser psicodèlic alhora. “També em dona calorassa tremenda” [diu i riem tots mentre se’l trau un moment per a respirar]. Dels tres, és el més veterà sobre l’escenari i aviat actuarà també en La caixa de joguets, l’obra de comiat, després de dècades, de la companyia Bambalina. Teatre practicable. Però, a més, Rafa Segura és també dramaturg i pròximament estrenarà a la Sala L’Horta una posada en escena sobre el judici de la dana.

A propòsit del muntatge i els assajos del Bar de las emociones, els tres actors coincideixen en què ho han passat molt bé, i que ha estat un repte perquè “és una obra molt tecnològica, però també molt de personatges, molt cinematogràfica, en el sentit de treballar canvis d’emocions en un temps i un espai reduït”.

Una obra polièdrica

Els pregunte com definirien l’obra. Què veuran els espectadors a partir de dijous? “És una obra polièdrica, comenta Júlia i Borja, que té el component tecnològic i divulgatiu científic, propi del projecte de Ciencia Escénica, inspirada en la física ondulatòria, però que arriba al públic de manera molt propera, pels efectes visuals, ondulacions de llums, làsers, i el component molt físic, nosaltres tres en escena, amunt i avall, amb diàlegs que ressonaran en un futur pròxim o que plantegen preguntes per un avenir no molt llunyà, i molts objectes, hi ha un moment en què tots tres manegem un titella amb la llum, la música i l’holograma flotant, tot això li dona aquest aspecte polièdric”.

Per la seua banda, Daniel assegura que “la tecnologia està per a apuntar narrativament l’obra, si provàrem de llevar-la i comprovàrem que tot quedava igual, és que no ho estàvem fent bé, però pensem que no és el cas”.

Sobre l’escenari llums de neó i la barra d’un bar on la gent pot anar a beure i viure experiències diferents. Júlia i Ilion hi representen una parella a la qual, Marina, amiga de Júlia, ha regalat un “pack de xupitos pre-boda”. La parella arriba al bar per a comprovar si tenen futur junts o no, si sabran estimar-se bé, d’una manera sana. Però un error en el pack dexupitos que els durà el cambrer els desafiarà com a parella, duent-los al límit, i fins i tot a la mort momentània.

A mena d’streets fighters, apareixen sobre escena els tres personatges, en una lluita escènica que té a veure amb el llenguatge audiovisual del vídeo. De fet, en un començament —explica Daniel Serra— “ho vaig concebre com una pel·lícula, i dur la idea al teatre ha estat un repte, per això l’obra és com una mena de successió de tik-toks o imatges ben diferents”, comenta. “En aquest sentit, apunta Borja, creiem que connectarà molt amb un públic jove, a partir de 14 anys”.

“I també perquè provoca emocions ben diverses —subratlla Ilion— és un bar on cada còctel, en format de xupito, provoca una emoció. De fet, la barra del bar funciona com un espill on la parella es veu reflectida, els seus dubtes, temors... Pensem que plantejar els dubtes i els problemes entre una parella davant d’un públic adolescent que desperta a tantes coses pot ser interessant”.

Tot plegat, un muntatge de quasi hora i mitja que passa volant, pel seu dinamisme i el seu format. Com si veiérem passar per davant dels nostres ulls vídeos, reels d’Instagram, escenes fugaces... I al mig de tot això... Què tenen a veure les crisis de parella amb la física ondulatòria?

Doncs d’això es tracta, de representar-ho en escena, amb humor i certa gràcia, la suficient per posar algunes nocions científiques a l’abast de tots els públics.