Vicenta Flores busca en l’ADN els seus orígens truncats per la repressió franquista: és la filla d’un anarquista enterrat en la fossa de Paterna?

Divendres 14 de juny, cementeri de Paterna (València). Fa un sol de justícia i Arlette Pujol, de 63 anys i nacionalitat francesa, rep a peu de fossa les explicacions de l’arqueòleg Álex Calpe sobre les proves d’ADN que, a final d’any, permetran saber si sa mare, Vicenta Flores Ruiz, és realment la filla del dirigent anarquista Melecio Álvarez Garrido, els ossos del qual estan en una fossa del cementeri de Paterna. “L’enigma continua vigent, hem avançat, però no hi ha res que valide la seua identitat”, diu la dona.

Arlette Pujol ha viatjat des de Suïssa, on resideix, per visitar sa mare que, amb 85 anys i afligida d’alzhèimer, viu en una residència a Benicàssim. “Reconec que vaig tindre molt de rebuig cap a Espanya, perquè creia que era inadmissible pel que fa als drets humans i la dignitat humana”, conta Pujol a eldiario.es. No debades, sa mare arrossega una biografia kafkiana per obra i gràcia de la repressió franquista de postguerra.

Vicenta va contar als seus fills retalls de la seua infància. Recordava haver aparegut juntament amb altres xiquets en un tren que es dirigia des de València cap a Madrid. Quan va arribar al col·legi de la Paz, va dir a les monges que es deia Vicenta Álvarez, que vivia al carrer Ramón y Cajal número 10 de València i que era filla de Melecio Álvarez Garrido.

El 6 d’abril de 1940, les monges van escriure una carta al cap de la Policia de València per esbrinar el parador del pretés pare. “Interrogada aquesta menor (...) les germanes han pogut conéixer les dades següents: que va estar sota la protecció de Melecio Álvarez Garrido i de Dolores Luzón, que primerament van viure en Ramón y Cajal (...) i que el tal Melecio era capità dels rojos”, diu la carta reproduïda en el llibre Els nens perduts del franquisme (Proa, 2002) de Ricard Vinyes, Montse Armengou i Ricard Belis.

L’anarquista, igual que en el seu expedient de la presó cel·lular de València, va respondre que no tenia fills, encara que, segons creuen els seus possibles descendents, va escriure una carta a Villalpando, el seu poble natal de Zamora, perquè uns familiars s’ocuparen de la cria. El 23 d’octubre de 1940 va ser afusellat i enterrat en la fossa comuna on, quasi huitanta anys després, la seua pretesa neta busca respostes en les proves d’ADN. La xiqueta va obtindre cognoms nous, sense que sàpia qui li’ls va adjudicar, i va passar de família en família fins a recaure a la casa d’un matrimoni sense fills d’Herencia, un municipi situat al nord de la província de Ciudad Real.

Des de molt jove va aconseguir tornar un parell de vegades a València i va localitzar la casa on havia residit de xiqueta, així com algunes de les dones que la van cuidar durant la Guerra Civil. Fins i tot va trobar els mobles de son pare. Li van explicar, segons el relat de la dona, que no podia quedar-se allí i que sa mare biològica va morir durant el part. Va aconseguir localitzar Dolores Luzón, pel que sembla l’última companya de Melecio Álvarez i la dona que la va pujar a un tren amb destinació incerta, però en plena postguerra tenia por i no va deixar que s’hi quedara.

Passat el temps, Vicenta es va enrolar en un grup de teatre i va conéixer a Barcelona a qui seria el seu futur marit, un home de Perpinyà que estava de vacances. A França, on va tindre sis fills, va muntar amb el seu marit un petit hotel restaurant en una localitat prop de París. “Pensava que havia sigut una mala persona, que per això la gent l’abandonava i va decidir tindre sis fills”, conta la seua filla, que creu que sa mare va pensar: “Si no tinc passat, tindré un futur”.

La dona –“va viure sense que la cregueren, parlava molt poc, però tenia una resiliència extraordinària, era algú que va optar per la vida, que sempre va ser positiva”, afirma la seua filla– va confirmar gràcies a la periodista de TV3 Montse Armengou que Melecio Álvarez Garrido, efectivament, va existir. Vicenta Flores va aparéixer en el documental “Els nens perduts del franquisme” i va conéixer l’anarquista valencià Isidro Guardia, que havia tractat molt de prop Melecio Álvarez. Guardia, mort el 2012 i autor de la novel·la Otoño de 1941 (Denes, 2007), recordava la filleta del seu amic i li va explicar alguns detalls de la vida del dirigent anarquista.

Amb 73 anys, Vicenta Flores va decidir –per a sorpresa majúscula dels seus sis fills– traslladar-se amb el seu marit des de França fins un poble de Castelló per reiniciar la cerca de les seues arrels. “Quan va saber que son pare estava en una fossa comuna, és ací quan es perd la pista. L’única cosa que era certa és que va poder validar que els seus records i els noms eren correctes i reals”, conta la seua filla.

El 2016, el seu marit va morir i ella va ser ingressada en una residència d’ancians de Benicàssim. La seua filla Arlette va saber que la Diputació de València finança les excavacions en la fossa comuna i les proves d’ADN i va contactar amb l’àrea de memòria històrica de la institució provincial, que la va posar en contacte amb els responsables d’Arqueoantro, https://arqueoantro.org/, que excaven la fossa. Va ser així com va decidir reprendre el fil de les indagacions que va iniciar sa mare.

Durant la seua estada en la capital del Túria, la dona ha visitat dues vegades les faenes arqueològiques de la fossa i també va aprofitar la visita per a consultar el rastre de Melecio Álvarez en els arxius públics valencians. Així, en l’Arxiu del Regne va trobar l’expedient penitenciari i el sumari del Tribunal de Responsabilitats Polítiques que han aportat algunes dades desconegudes sobre el milicià afusellat.

Álvarez Garrido, explica el professor de la Universitat de València, Javier Navarro, va ser un “militant destacat” del Sindicat de Gastronomia de la CNT a València amb una “influència clara sobre joves cambrers”. Navarro, investigador de l’anarquisme valencià, relata que el dirigent anarquista “va estar vinculat al Comité Executiu Popular al principi de la guerra i la revolució i després en l’organització de les columnes confederals”. “Va ser comissari de la 82 Brigada Mixta quan les columnes es van militaritzar”, afig.

La sentència que el va condemnar a mort va establir com a fets provats que Melecio Álvarez, afiliat a la CNT, va ser comissari polític durant la Guerra Civil i que “va intervindre personalment en la confiscació de l’hotel Alhambra [un edifici situat entre els carrers del Periodista Azatti i el Convent de Sant Francesc]”. El tribunal militar franquista també l’acusava –evidentment sense les garanties jurídiques més mínimes – d’haver assassinat tres individus sent delegat del Comité Executiu Popular del Tribunal Especial de Justícia.

Arlette Pujol pretén traçar la biografia de qui podria ser el seu avi amb l’ajuda dels arxius militars. “Estic intentant constituir una cronologia alhora històrica i personal”, diu Pujol. La dona lamenta que sa mare “té ara 85 anys, prompte 86, no té data de naixement ni cognom i, com que ja no té memòria, morirà sent algú que no va existir”.

Només les proves d’ADN determinaran si són filla i neta del camarada Melecio Álvarez Garrido.