Lliçons des del bus

Ja feia temps que anava jo rondinant com un borinot la idea del profit que se li podria treure a veure la ciutat des de les finestres dels autobusos de l’EMT o del Metrobús i, complementàriament, el paisatge urbà que ens ofereix els viatges en el trenet (FGV) o en les rodalies de Renfe. No sé si arribaré a parir un paper basat en aquesta mena de percepció mòbil però, de entrada, dos experiències recents m’ animen a no abandonar el projecte.

La primera fou farà cosa d’un més amb motiu d’un viatge que vaig fer a la Fira Mostrari per a escoltar quatre il·lustres arquitectes magistralment presentats per Fernandez Galiano amb Rafael Moneo com a darrera figura invitada. He de dir que aprofitar CEVISAMA per a fer aquesta mena d’activitats em sembla una gran idea que hauria de proliferar amb altres excuses. Al Saló d’Actes no cabia una agulla -amb gent seguda per tot arreu- i les més de 500 butaques estaven plenes de gent jove (estudiants d’arquitectura en la seua majoria, obligats o no) que escoltaven les aventures i desventures de projectes arquitectònics originals i valuosos. Malgrat l’edat, Rafael Moneo s’apassionà contant el seu darrer projecte d’ una bodega de vi al Bierzo de León per als Palacio.

Tot estigué, per tant, fantàstic. Bo, tot no. Agafí la línia 62 de l’EMT en Calvo Sotelo i al llarg de mig hora complida vaig poder “gaudir” del paisatge. Com que el dia era dolent i plovia, el gris del cel accentuava la percepció visual del regne de la lletjor abans d’entrar en els teixits antics i degradats de Campament o Benimàmet, els successius cargols a diferents cotes (la delícia dels enginyers clàssics) dibuixaven un paisatge insuportable, ple d’espais erms. Els passatgers (molts d’ells estrangers visitants de CEVISAMA), suportàrem amb heroïcitat (i indiferència) un trajecte infame que sols tenia de bo el que ens esperava al final. La meua enhorabona als “planificadors” del territori perquè han aconseguit una fita realment espectacular: degradar el paisatge en el que intervenen sota ,la pressió del suposat progrés, fins a fer- ho colpidor a la vista.

La segona experiència -més recent- fou un viatge en Metrobús (els autobusos metropolitans grocs). Havia quedat amb un amic a la seu de l’Ideco a Aldaia i agafí a la plaça d’ Espanya el 160 (València- Bonaire). Era la segona vegada que feia aquest trajecte (fa dos anys aní amb el 161 a Alaquàs) i, en aquesta ocasió, vaig tornar a experimentar la doble sensació de travessar teixits urbans de la trista perifèria metropolitana (habitatges humils a les dues bandes d’una llarga recta sols interrompuda per les inevitables rodones) i d’anar acompanyat pel que es coneix com a demanda captiva (dones i majors) amb algú que altre immigrant mascle. Les seues cares reflectien la profunda tristesa dels ciutadans de tercera Paisatge i paisanatge feien una dupla que obligava a pensar en termes marxians: hem eixit del no res per a assolir les cotes més altes de la misèria. Tot i que la major part de l’ àrea metropolitana està conquerida pel “no res” d’Una Història Interminable“ (magnífica reflexió filosòfica de Michael Ende), la Senda de Ponent (el seguit de Mislata-Xirivella-Aldaia-Alaquàs-Quart de Poblet–Manises) és especialment dura

Com poden comprovar vostès, trens i autobusos ens proporcionen un altra mirada. Com que vaig a sovint a Gandia, un altre dia els contaré el paisatge urbà del tram entre València i Silla que tampoc té pèrdua. Caldrà insistir.