En l’engranatge tan complex del món del llibre intervenen, com és ben sabut, molts agents, un cúmul de professionals i d’empreses, uns més visibles i altres més discrets o amagats, que són les baules imprescindibles entre els autors i els lectors. Entre qui escriu -un acte solitari i altament individualitzat- i qui llegeix l’escrit, una operació gens innocent o òbvia. La cadena que s’hi acaba formant és més extensa i recargolada del que sembla. Correctors, maquetadors, dissenyadors d’interior i de cobertes, agents literaris, lectors editorials, editors de taula, editors i distribuïdors en són només alguns dels intermediaris obligats. Però hi ha més encara, a banda dels encarregats d’una logística gens senzilla, que produeix el miracle de fer arribar el producte acabat, enquadernat i retractilat, o no, a les mans del lector o la lectora. N’esmentaré, ara, dos protagonistes fonamentals, les impremtes i les llibreries, que se sumen als anteriors i a uns altres agents igualment rellevants, com els crítics, els ressenyadors o els periodistes culturals. Tots contribueixen a una indústria que té un pes econòmic indubtable però que és, alhora, peça bàsica de la cultura d’un país, i del món.
Impremtes i llibreries han patit i pateixen els efectes d’uns canvis accelerats en els procediments tècnics de la producció de llibres i també de les pautes de consum i de distribució. La renovació tecnològica accelerada, vertiginosa, ha estat imperatiu inexcusable per a les impremtes, que sovint s’han vist impotents per quadrar balanços davant l’allau d’innovacions que deixaven ràpidament obsoletes maquinàries molt cares, sense haver-les pogut amortitzar. Se’n parla poc, però aquest drama -que els ha passat a moltes empreses de tots els rams- s’ha portat per davant impremtes històriques. Com que la indústria del llibre és una mica especial, per la raó al·ludida de la transcendència cultural, la desaparició d’impremtes, per bé que respon a les lleis fèrries de la vida econòmica, és molt de doldre. Què se’n farà dels seus arxius, de les planxes, de les màquines, dels registres escrits, que explicarien tantes històries? Del linotip a l’offset i d’ací al làser i la impressió digital, l’evolució tecnològica en el ram de les impremtes ha irromput com una tempesta i ha desbordat marcs mentals, rutines, procediments establerts d’ençà de molt de temps, amb les pèrdues consegüents. Però també amb avantatges, com ara la reducció de costos, la versatilitat, l’augment de qualitat i de capacitat de producció.
En tot cas, les impremtes històriques, al meu entendre, són una peça cabdal de la memòria cultural del País i de la memòria de les ciutats. A València hi havia, entre moltes més, quatre d’aquestes impremtes: Nàcher al carrer del Miracle, Tipografia Quiles al carrer del Gravador Esteve, Cosmos al carrer del Doctor Sumsi, Arts Gràfiques Soler al carrer de l’Olivereta. Totes quatre són patrimoni cultural, varen cobrir una època, i explicarien aspectes substancials de la nostra cultura, del seu esplendor i també de les seues limitacions. Sortosament, Arts Gràfiques Soler i la Impremta Nàcher continuen en actiu. A la Tipografia Quiles, per posar un exemple, s’imprimia la revista Nueva Cultura. I molts anys després les primeres obres que Juan Gil-Albert va poder publicar després del seu llarg exili, exterior i interior.
Les llibreries, per la seua banda, s’enfronten a temps difícils. De tant en tant en tanca alguna, i la sensació és de desolació. A Barcelona ha tancat les portes fa molt poc una llibreria singular, La Memòria, del barri de Gràcia, amb la qual un cert gruix de lectors havien establert un lligam especial. I hi ha hagut un petit clam de preocupació. Però és que les llibreries són un negoci fluctuant, amb problemes de fons, perquè la demanda fluixeja i s’esmuny, malgrat els seus grans i meritoris esforços, cap a la facilitat de les grans superfícies o el comerç electrònic. Uns entrebancs que s’afegeixen al dubtós relleu generacional del públic lector, que seria un altre tema. A la relativa decadència de la lectura...
Les institucions haurien de vetllar amb eficàcia per aquestes qüestions, i assegurar la viabilitat del món del llibre en general, de la cultura escrita i impresa, igual que vetllen per la música o les arts, els museus, l’òpera, els concerts, la dansa i tota la resta de manifestacions culturals. No es pot negar que fan coses, però n’haurien de fer moltes més i amb nous enfocaments, d’una manera més sistemàtica i enèrgica: a l’alçada del repte.
Les llibreries també són patrimoni i memòria. Algú hauria de fer una història de les llibreries, per exemple de les de València. Perquè aquest és un capítol més de la història i la identitat d’una ciutat. Els comerços antics i singulars, les llibreries, les sales d’exposicions, els centres culturals, les botigues imaginatives, els edificis històrics, tot això reforça la personalitat d’una ciutat, en forma part. ¿O és que voldríem una ciutat de franquícies i de centres comercials, amb carrers morts, poblats només per turistes esmaperduts i tendes de souvenirs? València ha perdut molt en aquest aspecte... Només cal mirar la plaça de l’Ajuntament, amb franquícies i hamburgueseries on abans hi havia establiments històrics que feien distintiu el seu ambient urbà.
A València hi hagué una època, en la postguerra, que només hi havia dues llibreries: Maraguat i Bello. I alguna altra, com Rigal, al carrer de Félix Pizcueta. Poc més. Després, als anys seixanta i als setanta, hi hagué un esclat, paral·lel al despertar del País, amb la Llibreria Lauria, Concret, Viridiana, Tres i Quatre, Ausiàs March, Dàvila, Isadora, Pueblo, Grama, Izquierdo.... una diversitat considerable i engrescadora. Moltes d’aquestes llibreries han desaparegut, unes altres s’han transformat o sobreviuen. Seria bonic un llibre que en recollís les històries i l’experiència.
Les Publicacions municipals tenen aquí un ampli camp. Cal confiar que l’Ajuntament presidit per Joan Ribó donarà la importància que mereix a aquest capítol de la política cultural. I a la política cultural en general, per cert. És un mal símptoma, però, que hagen encabit la Llibreria Municipal en un quiosc de flors (el número 13) a la Plaça de l’Ajuntament. Un espai esquifit, estret, del tot inadequat, fins i tot ofensiu. No podrien buscar-li un emplaçament més digne? Els llibres de i sobre València també són cultura, memòria i identitat. Bens materials, sí, objectes físics, però amb una enorme càrrega immaterial, que no caldrà glosar massa extensament. Qualsevol lector mínimament sensible en pot fer cabal.
0