Lingots, rellotges i donacions

Per què agraden tant als corruptes els rellotges d’alta gamma? I els lingots d’or? I les donacions que només ho són en aparença? I les bosses de mà de marca? I el col·leccionisme sobrevingut d’obres d’art? I els cotxes de luxe? I els vestits cars? Davall de l’estora de tant de poder polític com va arribar a atresorar el PP valencià hi ha molta brutícia acumulada. Ara que les investigacions judicials estan sacsejant prou les moquetes per a omplir l’escena pública d’una pols inquietant, les proves circumstancials adquireixen una capacitat de convicció impensable.

Aqueix és el problema de Rita Barberá, de Francisco Camps, d’Alfonso Rus, de l’altre Alfonso, Grau, i de tants altres antics càrrecs públics en els temps de prepotència que avui entonen un victimisme improbable. Al·lega Barberá en defensa seua, com Camps, que no té béns que justifiquen cap enriquiment, però tot el tragí de bosses de mà, vestits, rellotges, lingots i donacions dels seus amics i coreligionaris, si no d’ells mateixos, dibuixa al seu voltant una coreografia aclaparadora. Encara acceptant els al·legats d’una innocència personal cada vegada més inversemblant, l’attrezzo de les seues executòries públiques revela tota la seua obscenitat, una vegada disseccionats els oripells en els sumaris judicials i les investigacions policials.

El territori que Camps i Barberá van senyorejar és, ara mateix, el paisatge després d’una catàstrofe, en què desprenen una fumarada tòxica les brases d’adjudicacions infames, comissions del 3%, malversacions obscenes i suborns continuats. Ells es proclamen innocents. Amb pocs dies de diferència, ambdós s’han vist obligats a convocar els periodistes per a assegurar que no sabien res de caixes B ni de finançaments il·legals. No res? Ni dels rellotges, les bosses de mà, els lingots i les donacions? No res de tant d’espectacle d’opulència, de tant de malbaratament i tant de parvenu encavallat a un càrrec públic?

El pobre Camps, tan engolat com confós, es va presentar a la cerimònia en un hotel, sense que els seus ensomnis d’ídol caigut causaren en els seus més reacció que un cert somriure de commiseració. Una altra cosa ha estat la compareixença de Barberá, en la mateixa seu del partit a València, amb l’ombra de Rajoy cobrint-li l’esquena i la contundència dels seus retrets a Isabel Bonig i a la delmada tropa que pretén reflotar el PP des de la convicció que l’antiga “jefa” ja està amortitzada. Com en una pel·lícula de cine negre, la roda de premsa va recordar per moments la clàssica escena del boss eixint a reprendre els seus xicots per haver començat la lluita per a repartir-se els bocins del seu imperi en haver-lo donat massa prompte per desnonat.

La casta política que va governar aquesta terra (i ací la metàfora és quasi una descripció objectiva) revela, en la seua caiguda estrepitosa, certs tics propis de màfies de coll blanc.