eldiario.es

9

No més gentrificació al Cabanyal-Canyamelar. Què faria vosté?

Imagine's que viu enmig del cor del Cabanyal. Els 21.000 metres quadrats que té aquesta àrea representen el 0,0175% de la superfície total del barri.

Pregunte's per què ací es concentra el 80% dels problemes de convivència? Perquè està anant-se’n veïnat que no pot suportar tant de conflicte?

captura mapa

El motiu, de tots conegut, és el tràfic de drogues, galls de baralla, falta de respecte al dret al descans, a la salut, la brutícia escampada per les voreres tots els dies al costat dels mobles domèstics, sofàs inclosos, que serveixen per a atendre còmodament els punts de venda de droga. En definitiva, que les condicions públiques que fan molt difícil la vida en el domicili familiar, l'estabilitat de la convivència familiar, estan concentrades en aquesta zona del cor del Cabanyal.

Aquest és l'exercici que li propose: Vosté viurà durant quatre anys en un d'aquests carrers, esperant la normalitat de la qual gaudeixen a Patraix, Algirós, o qualsevol altre barri de la ciutat. Només això: normalitat. Però van passant els mesos, els anys, els estius…, i els crits, músiques, barbacoes fumejants, continuen apareixent en qualsevol moment i a uns decibels que envaeixen la seua casa.

Els estius són especials, tan sols el que succeeix en els 5 mesos d'estiu és causa més que suficient per a alterar la convivència durant tot l'any, perquè les famílies no tenen temps per a retrobar l'equilibri necessari per a viure la resta de l’any, quan ja es poden tancar les finestres.

Tinga en compte que el comportament incívic que altera la seua vida no està supeditat a cap ordre horari, en qualsevol moment, del dia o de la nit, esclata i ací està, dins de la seua casa, per sorpresa. I a poc a poc, dia a dia, es va instal·lant dins del seu cap, alterant els seus nervis, la seua salut, la seua capacitat de relacionar-se de forma natural amb els seus veïns. A poc a poc veu com s'alteren les relacions entre els membres de la família que comparteixen domicili. Va al metge i, com presenta un estat d'alteració nerviosa, li recepten els medicaments necessaris per a superar l'estat d'ànim pel qual està passant, inclosos els ansiolítics per als moment més difícils de superar. Però la causa que produeix “la malaltia” no té tractament mèdic, no el pot ajudar la Seguretat Social. I els serveis socials?, es preguntarà. Simplement no estan, no pot comptar amb ells.

Per favor, espere. Sé que el seu instint de supervivència li dirà que millor deixe de posar-se en la situació d'uns altres, que deixe d'imaginar i torne al seu domicili real. Però per favor, continue fent un esforç, continue intentant posar-se en el lloc de les famílies que pateixen aquesta situació. Si segueix amb mi, ha de considerar que aquestes veïnes/ns suporten aquestes condicions des de fa 12 anys o més.

No les abandone, són persones que han resistit el temps de l'agressió urbanística iniciada en 1998, veïnes que van resistir perquè la seua vida i la seua dignitat estaven en el lloc del qual les volien expulsar. Veïnes/ns que, amb el canvi de direcció política a l'Ajuntament de València, van posar les seues esperances de tornar a una normalitat pública i ambiental com la gaudida pels seus conveïns del Cabanyal –Canyamelar.

Doncs bé, és molt possible que en aquest moment puga vostè cpmprendre millor que ja estan terroritzades de patir un nou episodi com el de l'estiu de 2018. Ja han començat a notar els canvis estacionals, la seua experiència és molt gran i saben molt bé el que se'ls ve damunt.

En aquests tres o quatre últims anys hi ha hagut famílies que no han tingut més remei que marxar del barri, expulsades per les condicions de l'espai públic on vivien i sempre ha sigut després de l'estiu quan la crisi s’ha fet insuportable.

I ara asumisca una dosi de dolorosa incomprensió per part dels seus governants en els que tantes esperances havia posat. També d'una part de les noves organitzacions socials nascudes al calor de la lluita contra la destrucció. Organitzacions sorgides, en  la majoria dels casos, a partir de 2010, quan ja estava completament en vigor l'Ordre Ministerial que va significar la fi del PEPRI. Aquestes organitzacions i, sobretot, els seus components solen estar molt actius en les xarxes de comunicació, facebook, twitter, etc. I és en aquests espaïs on es publiquen missatges d’incomprensions i desqualificacions quan les veïnes es queixen de les seues condicions de vida.

Damunt de les circumstàncies per les que passa aquest sector del veïnat, resulta que són insultades/atacades de xenòfobes, agents gentrificadors que treballen per als fons voltors d’especulació immobiliària. I aquesta idea arriba ràpid a totes aquelles famílies que viuen tranquil·les al seu espai urbà. Una injustícia que té una gran importància perquè altera les emocions personals ja prou deteriorades.

Què fem? Ara què fem? És el crit de desesperació que s'escolta quan passes per aquests carrers. És el crit de desesperació de les poques persones que han resistit aquests últims vint anys en aquesta zona. Que són poques, sí, però per això mateix necessiten ajuda del govern municipal i del veïnat del barri i de la ciutat en general.

Ja han passat quatre anys des del canvi del 2015. Crec que esperaran 20 dies més a una resposta dels partits que governaren fins al 2023. Si no hi ha resposta pot passar qualsevol cosa. Què faria vosté?

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha