LLEGIR EN CASTELLÀ
Acaba de guanyar el Premi Nacional d’Il·lustració i, paradoxa, explica que és difícil topar amb els seus dibuixos xafardejant les prestatgeries d’una llibreria espanyola. Quan pengi el telèfon, la Violeta Lópiz revisarà els seus arxius i comptarà: un, dos, tres, cinc, nou. Després enviarà un missatge: “És cert que al final s’han publicat a Espanya molts més llibres dels que recordava”. Serà una nota aclaridora, però no una esmena –total– al que va dir durant l’entrevista: “Els llibres més importants que he fet s’han impulsat des de fora. Als Estats Units, principalment, i a Portugal, coses més petites. A Espanya hi ha molta precarietat. Les coedicions són complicades aquí. Tot i que compten amb ajudes a l’edició, els editors volen tenir la novetat”, explicava per telèfon. “Una coedició vol dir que l’editora americana va apostar pel projecte, però algunes editorials s’hi van sumar perquè sortia més barat fer-ho plegats. Però l’aposta, i el risc més gran, i la raó per la qual el projecte tira endavant, és per l’editorial americana”, ampliarà per missatge.
“L’editorial americana” és Enchanted Lion Books; segons la seua pàgina web, un segell independent ubicat a Brooklyn, Nova York, que, d’ençà la primavera del 2003, publica “històries ben explicades i il·lustracions que amplien el sentit narratiu dels infants”. Quatre obres de Violeta Lópiz figuren al seu catàleg. Totes han acumulat guardons. El 2018 i el 2021, The New York Times va considerar The Forest –escrit per l’italià Riccardo Bozzi– i The True Story of a Mouse Who Never Asked for It –escrit per l’espanyola Ana Cristina Herreros– com els millors llibres il·lustrats de literatura infantil. El 2023, va ser la xarxa novaiorquesa de biblioteques públiques qui va premiar At the Drop of a Cat. Aquest llibre el va escriure, en francès, la novel·lista Élise Fontenaille i va sortir per primera vegada de la impremta a l’octubre del 2011, titulat Les poings sur les îles (Éditions du Rouergue).
Tot i que s’ha traduït al castellà a l’Argentina (A cartón pintado, Planta Editora), encara està inèdit a Espanya. Una cosa inaudita, sobretot des que el passat 16 de juny el jurat va decidir que un dels premis més importants que concedeix el Ministeri de Cultura el guanyassin les mans de Violeta Lópiz, que va néixer a Eivissa l’any 1980, i va començar a dibuixar perquè va perdre, molt prompte, el seu petit univers insular. Horta, fruiters, savines, pitreres, parets de pedra seca. La llum mediterrània que rebota als estanys saliners que, per la ubicació que dóna, tan a prop quedaven d’una casa que recorda pintada de rosa. a il·lustradora no deixarà d’utilitzar símils amb animals i plantes durant tota la conversa. En escoltar-la, també és impossible no recordar-se d’El petit príncep.
–En una entrevista que va concedir l’any 2013 a la desapareguda edició pitiüsa del diari Última Hora, va dir que havia començat a dibuixar “per recuperar les olors i els llocs que enyorava de l’illa”. Quant de temps va viure a Eivissa?
–Cinc anys, molt poquet, però marxar a viure a Madrid va ser molt dur. Estava tancada en mi mateixa. Crec que era per l’absència de figueres, cabretes i món marí. Em faltava la platja. Quan el Ministeri va comunicar la decisió del jurat, des de l’API (Associació de Professionals de la Il·lustració de Madrid), de la qual som membre, em van dir que sentien el premi com a seu, i és normal, perquè és on he crescut fins que, una mica més gran, vaig marxar a Berlín. Aquestes ciutats són l’arbre, però el niu, el lloc on vaig néixer, és Eivissa. I el niu és una cosa que toca molt. Vivia amb la meua mare en una casa pagesa, molt gran, molt a prop de l’aeroport. Jo entrava i sortia quan volia i, en marxar d’allà, vaig perdre aquella llibertat. Just el que em deies de les olors...
Vaig viure a Eivissa cinc anys. Anar-me’n a Madrid va ser molt dur. Estava tancada en mi mateixa. Crec que va ser per l’absència de figueres, cabretes i món marítim. Vivíem amb la meva mare en una casa pagesa, molt gran, molt a prop de l’aeroport. Jo entrava i sortia quan volia i, en marxar d’allà, vaig perdre aquesta llibertat
–Recuperar-les era una missió impossible, però la va convertir en una nena dibuixant.
–Sí, sempre estava amb el bolígraf a la mà, m’encantava dibuixar. Després també. Els meus companys de la universitat tenen dibuixos meus; dibuixava als viatges: tenc quaderns súper polits, de quan fèiem Interrail. Però mai havia vist la il·lustració com un possible ofici.
–Va estudiar Magisteri musical. Res a veure o més a prop del que sembla de la il·lustració?
–Jo anava per alguna cosa científica. M’agradaven molt les matemàtiques, sobretot: he tengut més facilitat pels números que per les lletres. La música té alguna cosa de matemàtica, oi?
–Sí, però pensi que la il·lustració és companya de les ciències. Especialment ho era abans de la invenció de la fotografia.
–És veritat. A la meua mare no li feia gaire gràcia que em dedicàs al món artístic. Vaig estudiar Magisteri musical, vaig fer classes, vaig decidir matricular-me per fer una llicenciatura en Història i Ciències de la Música. Llavors em vaig convertir en una rata de biblioteca, res a veure amb jo. M’agradava llegir partitures antigues, entendre coses, però em vaig posar a estudiar unes tesis que se’m van fer bola. Vaig començar, idò, a dibuixar de forma compulsiva. Com que no tenia ni idea de dibuixar molt bé del natural… Belles Arts, descartat. Aleshores, algú em va parlar d’una escola d’il·lustració que hi havia a Madrid. M’hi agafaren i vaig ser feliç. Allò em quadrava del tot.
–Es pot ser il·lustrador sense haver estudiat Belles Arts?
–Alguns venen de branques artístiques, però gairebé tots han treballat en altres coses. Ilu Ros, en hostaleria. Isidro Ferrer ha estat pallasso, actor. Això es nota en el paper. Com més experiència tengui un il·lustrador, millor. Si ha set aviador, com Saint-Exupéry, genial. Quan algú té històries per explicar, és millor que n’expliqui quatre o cinc, no cinquanta. Es tracta d’identificar-les.
–Com desfulla la seua margalida?
–Fins ara sempre he fet llibres amb textos d’altres persones. Hi ha textos que m’agraden, però no sé quina imatge els pot acompanyar. Sempre dic que el text és el test i jo hi plant la flor, adaptant-me a aquesta mida. La seua profunditat em marca un límit, però a partir d’aquí, busco com vull. Potser surt un molsa, molt petita, o uns ceps que pugin fins dalt d’un altre arbre. Tot depèn de si vols anar molt a prop del text, estar-hi molt enganxada, o donar una sensació global amb tot el llibre.
El text és el test i jo hi planto la flor, adaptant-me a aquella mida
–Escollit el projecte, el més complicat és triar què es dibuixa i què es deixa de dibuixar?
–Com es pot, per exemple, il·lustrar el dolor? És molt personal, cadascú té una imatge molt diferent, fruit de les seues experiències. Fa falta deixar espai, es completa al cap del lector: que jo mostri el meu dolor no fa tant de mal. Això és per a les revistes del cor. Tarkovski [a les seues pel·lícules] parlava molt amb els silencis: dones unes quantes puntades amb el dibuix, la resta de l’emoció l’ha de construir el lector. Per dibuixar una ciutat, per exemple, faig una immersió a través de les analogies que tenen els llocs físics amb els emocionals, i amb el cos. Això m’ha passat amb Les poings sur les îles, que és molt poètic i, alhora, explica una història molt rutinària: la relació d’un güelo, un senyor que en sap molt de plantes, amb el seu nét. Les meues il·lustracions, representant precisament aquest món vegetal, intenten explicar alguna cosa molt densa, travessant-la: l’experiència d’aquest amor. No té res a veure amb el text, però transmet la sensació de travessar les capes d’un jardí.
–Aquest estil no es valora al nostre país? És per això que ha publicat menys a Espanya?
–A Espanya he eingut moltes ofertes editorials, però amb unes condicions que no m’interessaven: tard molt a fer els llibres. Hi ha, en general, molta necessitat de produir llibres perquè hi ha un mercat que es dedica a produir-los. Em sorprèn, per exemple, que hi hagi persones que sàpiguen quin llibre serà un best seller. Conec col·legues als quals han cridat per il·lustrar un llibre que es vendrà molt. “Fes un llibre polit que cobrirà tot l’aparador de la FNAC”. Però si no sabeu què faré, i si faig una patata frita? Hi ha una part comercial que és una mica trista: la consumirem perquè ja estem predestinats a consumir-la.
Conec col·legues als quals han cridat per il·lustrar un llibre que es vendrà molt. 'Fes un llibre polit que cobrirà tot l’aparador de la FNAC'
Els dubtes de la creació
Violeta Lópiz té un web personal d’aspecte diàfan. No hi ha seccions ni pestanyes. El seu nom, en majúscules menudetes, i la seua adreça de correu electrònic apareixen en un marge. La capçalera és un grup de personatges, acolorits i sense rostre, sobre un fons blanc, un conte mut. La columna principal conté algunes fotografies, força il·lustracions –l’art definitiu i, sovint, esbossos– acompanyades de text. És un bloc, d’aquells que pareixien gairebé extingits. En llegir-lo, el seu diari públic encaixa amb “les descripcions” que, segons diu la il·lustradora, anota en quaderns i pantalles mentre fa feina. Confessions creatives.
Aquestes línies les va escriure mentre dibuixava les il·lustracions de Amigos do peito, un recull de poemes de Claudio Thebas que l’editorial portuguesa Bruaá li va posar a les mans el gener del 2014:
“Quan em van convidar a il·lustrar el poema, em va agradar per la seua simplicitat. Em va semblar tan senzill que vaig pensar que podria fer les il·lustracions ràpidament (una cosa que intento sovint, però que mai no aconsegueixo). La meua lentitud no és altra cosa que la necessitat que té el meu cervell de reformatar-se cada vegada que s’enfronta a un projecte nou. De manera que s’oblida de tot el que ha fet fins aleshores i necessita força temps per reparar-se i tornar a produir. En aquells moments, em sent com una Buster Keaton maldestra muntant una tenda de campanya de les antigues. Aixeques un palet i et cau l’altre; quan ja en tens tres drets, no arribes als claus i se’t tornen a caure; quan només et falta el quart, apareix un ós i has de sortir corrents. El meu procés és força caòtic, em guio molt per la intuïció. Si em cans de documentar-me, em poso a dibuixar, o a escriure, i quan se m’acaben les idees, torno a canviar de tasca, un truc que em va ensenyar la Linda Wolfsgruber en veure com em bloquejava”.
El consell de Wolfsgruber –una artista nascuda a les valls del nord d’Itàlia on es parla alemany amb accent tirolès– va fer efecte. El 2016, Amigos do peito va obtenir el Premi Ilustrarte que atorga la Biennal Internacional d’Il·lustració per a la Infància de Lisboa. L’art de Violeta Lópiz s’ha pogut veure en exposicions d’Espanya, els Estats Units, Itàlia, Turquia, Israel, el Japó i Corea del Sud. Aleshores, El Cultural ja l’havia seleccionada com un dels deu noms a seguir de la il·lustració espanyola, i Les poings sur les îles ja s’havia posat en moviment gràcies al talent de l’animador Lu Bing.
Aquella mutació del llibre que va catapultar la seua carrera li va permetre realitzar un projecte per a Whittle School & Studios, un centre de formació “global” impulsat per l’empresari Chris Whittle. Reunió a Roma, estada creativa a Nova York, retribució “generosa”, elogis des de la Xina –país que feia part de la iniciativa– per la capacitat d’unir a les il·lustracions el món occidental amb l’oriental. Afalagaments que encara avui duen Violeta Lópiz a pessigar-se d’incredulitat. “Síndrome de la impostora?” “Un poc”. Tant li fa que tengui més de 14.000 seguidors a un compte d’Instagram on ha passat anys sense publicar, on no fa més de mitja dotzena de publicacions a l’any, i on encara no ha anunciat que li han concedit un guardó que, a més de reportar-li l’autonomia que li donen els 30.000 euros en metàl·lic del premi, podria obrir-li portes que fins ara havien estat tancades. Quan se li demana què se sent en guanyar el Premi Nacional d’Il·lustració, confirma la seua sorpresa:
—Era com la fantasia d’anar-te al llit amb l’actor que t’agrada, de veure’l per la tele [riu].
—No s’ho esperava? De debò?
—Sí, hi poso il·lusió i estima en allò que faig, però no tinc bones xarxes… A mi m’han convidat a moltes coses i, com que vaig justa de sous perquè tard molt a fer un llibre, no hi vaig. És cert que puc tenir aliats, més aviat internacionals, que han anat a Bolonya, a la fira del llibre infantil, i veuen la coherència entre els meus treballs. Ha set molt agradable llegir els comentaris dels col·legues que m’han felicitat. És difícil escollir un candidat [per al Nacional d’Il·lustració]. Quan jo he estat jurat, vaig proposar en Max perquè m’encanta. El vaig contactar perquè em passàs més informació sobre la seua obra. Amb jo ningú es va posar en contacte.
“Hi pos il·lusió i estima a allò que faig, però no tenc bones xarxes. M’ha estat molt grat llegir els comentaris dels companys que m’han felicitat. És difícil triar un candidat [per al Premi Nacional d’Il·lustració]
–Fins ara sempre ha il·lustrat llibres a partir de textos –contes, poemes, llegendes– que ja algú havia escrit.
–Com que a mi no em surt il·lustrar cada frase, sinó entendre el sentit del llibre i crear una història paral·lela, parlar del mateix però creant punts de connexió entre les il·lustracions i el text, una gran part de la meua feina funciona com un llibre mut. Em pareixen una meravella d’ençà la meva güela, que tenia molt bon gust a l’hora d’escollir llibres, me’n va regalar un que es titulava Hi havia una vegada un gos. Els llibres muts obren la creativitat dels infants.
–De petits, ens surt de manera natural posar veu als dibuixos, donar vida als personatges. O, fins i tot, a les fotografies d’un diari. Però volia preguntar-li: aquest premi pot ser un impuls per portar al paper alguna idea que li ronda pel cap?
–La bandera és ser honest amb un mateix. Amb la maternitat m’he adonat que encara em queda molt camí per recórrer. Parlava de les meues emocions i sentiments, però hi ha moltes coses que no sabia que tenia. Ara les estic donant forma, les estic donant veu. Ràbies, frustracions. Coses que ni sabia que hi eren i que han mogut els meus fils durant molts anys de manera inconscient. Així que crec que sí: ha arribat el moment. Jo sent les meues limitacions a l’hora de dibuixar, intent no amagar-me (que em quedi com m’hagi de quedar), però compens el dibuix amb altres coses. He anat desenvolupant altres maneres d’explicar, que no són només el dibuix molt polit, molt bo, molt perfecte.
La bandera és ser honest amb un mateix. Amb la maternitat m’he adonat que encara em queda molt per recórrer. Parlava de les meves emocions i els meus sentiments, però tenc moltes coses que no sabia que tenia. Ara els estic donant forma, els estic donant veu. Ràbies, frustracions. Coses que ni sabia que tenia han mogut els meus fils durant molts anys de manera inconscient
–Com una veu que desafina però canta amb art?
–Sí. Un poc com al jazz, que sempre està per sota de to. Això és el duende, oi?
La referència flamenca li surt a la il·lustradora en un dels bressols del gènere: El Puerto de Santa María. És de visita, veient la família. Si Eivissa va ser el niu i Madrid (i Berlín) l’arbre, a Cadis hi té les arrels. D’allà ve el seu llinatge, que fa pinta de ser una marca artística feta a mida, però és el segon que apareix al seu DNI. El va heretar d’aquella güela que li regalava històries dibuixades a les quals feia falta posar paraules. Probablement, “Lópiz sigui una variant”, diu ella, “de Llopis”, “un llinatge poc comú, però que es coneix a El Puerto”. El seu castellà no té trets d’andalús i, tanmateix, sí una tonada que va i ve, segons el que expliqui. És la del país del prefix del seu mòbil. +51, Perú. Quan diu Cuzco, pronuncia Cusco.
–Per què viu a la Vall Sagrada dels Inques?
–Fa anys em va agafar un mal de cap molt fort (va durar un mes) i vaig fer una aturada, d’il·lustrar: “No pot ser, hi ha alguna cosa que no em funciona”. Vaig anar al Perú perquè m’agradava molt l’art precolombí i el volia veure. Tenia algun contacte, però, en realitat, allà no coneixia ningú. Em vaig adonar que estava molt identificada amb ser il·lustradora, que treballava moguda per un impuls de satisfer una mancança d’afecte, de ser vista. La il·lustració em donava això… Però, si no som il·lustradora, ¿no som res? En escoltar la meua pròpia frase vaig pensar: és molt fort, no? Pensava que era el que havia de fer sempre i, no, jo puc rentar la roba al riu, fer-me una melmelada amb els fruits que reculli al bosc, puc fer altres coses. Estava allunyada del xivarri de les ciutats d’Occident. En aquell moment no tenia parella, però em van entrar moltes ganes de ser mare. Vaig connectar amb el meu ésser de mamífera. Era una cosa que era completament oculta. La maternitat és una trobada amb l’ombra total, amb coses que un no coneix de si mateix. Un regalàs. Vaig pensar, de forma molt egoista, que no tendria temps ni sous per donar-ho als meus fills, que havia de mester més estabilitat, aquestes asenades que ens inventam, excuses, i que, en realitat, el més important és que la persona estigui enamorada de la vida, i de donar vida, enfrontant-se a aquesta elecció.
Fa anys que vaig patir un mal de cap molt fort (va durar un mes) i vaig fer una aturada d’il·lustrar: “No pot ser, hi ha alguna cosa que no m’està funcionant”. Vaig anar a Perú perquè m’agradava molt l’art precolombí i volia veure’l
–Aquest parèntesi es podria il·lustrar?
–Sí, però encara no ha sortit. Vaig tornar a la il·lustració enfrontant-me a feinetes, per no perdre la mà. Em dona molt de plaer fer-les, però no m’impliquen com un llibre. M’agradaria que tot això sortís.
Un vincle balear que no es romp
Violeta Lópiz pareix posar-se tendra quan se la identifica com a “il·lustradora eivissenca”. No ha perdut el vincle amb les Illes Balears. No només per l’admiració que sent per Francesc Capdevila i Gisbert (més conegut com a Max, un mallorquí criat a Barcelona) ni pels èxits aconseguits amb La verdadera historia de la rata que nunca fue presumida (Libros de Las Malas Compañías, 2020): aquell llibre premiat a Nova York era una adaptació –lliure– de la rondalla que va recollir l’Arxiduc Lluís Salvador quan va visitar Mallorca. Una mostra de les “feinetes” que esmenta Violeta Lópiz van ser els cartells per al festival Cançons per la Mediterrània de 2023. El públic que va assistir als concerts celebrats a ses Voltes de Palma hi va veure morenes, balenes, corbs marins. La mitologia mediterrània de la seu infantesa.
Al Perú, amb la Luz, la seva filla, torna a viure al camp. La garrida té sis anys i tota la llibertat del món. Entra i surt quan vol. El seu món està fet de plantes, arbres, animals. “S’omple de formigues i li llegesc, en comptes de llibres il·lustrats, novel·les juvenils: Ullal blanc, El hòbbit, El màgic d’Oz. Els clàssics, que estic descobrint ara perquè de petita era molt mala lectora, tenia els llibres però gairebé no els tocava”. Entre aquella vall andina i la plana litoral on es va criar la mare hi ha milers de quilòmetres de distància –i un clima, i una cultura, i un món diferents–, però l’essència és la mateixa, encara que els temps siguin més ràpids. La casa peruana està connectada a un internet “cada volta millor” i n’hi ha, de pantalles. “Són meues”, aclareix la il·lustradora, “però Luz, a tu t’agrada mirar la tele?” “Moooooolt, mooooooolt, mooooooolt”, respon la petita. “El so, la llum i el moviment... tot junt, és fascinant”, concedeix la mare. El futur no evita que hagi tornat, d’alguna manera, a l’illa on va néixer, “com un salmó que remunta el riu”, una illa que amb prou feines es pareix a la d’ara fa quaranta anys.
–Quantes voltes ha tornat a Eivissa després d’aquells cinc anys?
–Unes cinc vegades? Quan va morir la meva mare, un any després, i en un parell d’ocasions més. Allà hi ha les amigues de la meua mare.
–Quina va ser l’última visita que vas fer a l’illa? La vas trobar molt canviada?
–Fa uns set anys. L’església de Sant Jordi continua al seu lloc, però hi ha un canvi brutal de velocitat: passen avions cada cinc minuts.
–Encara existeix ca vostra?
–No, l’han enderrocada per fer l’ampliació de les carreteres. Però encara hi ha el safareig. Hi vaig passar quan ja estava enderrocada. Buscant-ne els rastres.