Un míssil contra la sociovergència
Com diu la llei de Murphy, tot el que va malament és susceptible d’empitjorar en qualsevol moment. La nova erupció del volcà de la corrupció política, aquesta vegada amb focus a Sabadell i altres municipis del Vallès Occidental, gran cinturó industrial i metropolità de Barcelona, intensifica encara més l’abrupte final de l’etapa d’encantament col.lectiu iniciat amb la Diada . El Monstre del Tres per Cent amagat en les aigües del vell “oasi català” emergeix de nou i colpeja de ple la cúpula del PSC en la fase crua de la ressaca postelectoral i en plena interinitat política i institucional. El clima de crisi cobra per moments dimensions caòtiques i adopta perfils de fi de règim.
Quan encara crema l’escàndol de l’“esborrany” policial apòcrif amb denúncies contra la família Pujol, Artur Mas i el conseller Puig, la Fiscalia destapa una trama de corrupció político-urbanística a la santabàrbara del poder municipal sobre el qual descansa l’actual direcció del PSC . En només dies, les cúpules dels dos grans partits institucionals de Catalunya han quedat tocades molt seriosament per l’efecte consecutiu del desastre electoral i, ara, per l’escàndol de l’anomenada operació Mercuri. Casualitat o no, és inqüestionable que la fórmula de la sociovergència ha estat dinamitada com a virtual sortida per l’endimoniada situació creada pel veredicte de les urnes. La teoria de la combinació entre l’atzar i la necessitat com a explicació de les coses suggereix tota mena d’hipòtesis.
Risc d’implosió socialista
La imputació del número dos del PSC, el diputat Daniel Fernández, així com de l’alcalde de Sabadell i rellevant dirigent del partit, Manuel Bustos, entre altres persones, clava un cop mortal al partit dels socialistes catalans just després de veure’s desbancats com a segona força del país i com a alternativa de govern. La famosa denúncia del 3% llançada el 2005 per Pasqual Maragall des de la tribuna del Parlament contra CiU s’ha tornat com un bumerang sobre les seves pròpies files. Això passa quan el llavors president de la Generalitat ni tan sols milita ja en el partit sorgit el 1978 de la fusió de la federació catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya liderat per Joan Reventós.
L’inevitable urpada sobre la imatge i el crèdit polítics de l’actual direcció del PSC se suma a la sagnia electoral i la desafecció dels sectors més catalanistes, en una dinàmica infernal que amenaça de provocar la implosió d’aquell invent, crucial per a la cohesió social de Catalunya i el desenvolupament de l’autogovern. La ja en si mateixa molt fràgil posició de Pere Navarro com a cap del partit, càrrec en el qual ni tan sols ha complert un any, es pot convertir en insostenible davant la definitiva degradació de tots els fronts externs i interns. El PSC va salvar la situació de coma irreversible el 25-N per la debacle de CiU, però l’operació Mercuri podria desendollar-lo definitivament de la màquina de respiració assistida. Un trauma afegit al funeral polític del 25-N.
Mas, la dimissió que no va ser
A l’altra riba de la política catalana les coses no estan molt millor i CiU també està exposada a les inexorables lleis del savi (Edward A.) Murphy. En circumstàncies normals Artur Mas hauria dimitit la mateixa nit de diumenge després de l’estrepitós fracàs de la seva aventura sobiranista. Però gairebé res sol ser normal en la política catalana, com s’ha demostrat de manera dramàtica en l’episodi d’encantament viscut en els últims mesos.
La història serà severa amb el líder de CiU per haver aprofundit la situació de bloqueig i inestabilitat de Catalunya, amb el doble cost afegit de l’enorme frustració produïda en els sectors enlluernats per la seva ambició, d’una banda, i l’estrip no menor generat pel rupturisme de la seva proposta, de l’altra.
El mite nascut en només dos mesos s’ha ensorrat en 24 hores, però la factura de l’experiment la pagarà la ciutadania i la mateixa imatge del país, amb interessos molt a llarg termini. La política-ficció s’ha estavellat en la crua realitat i aquell que aspirava a ser una síntesi entre Prat de la Riba i Macià s’ha quedat en una pàl.lida versió catalana de l’exlehendakari Ibarretxe.
Aferrar-se a la victòria numèrica per maquillar un desastre sense pal.liatius i seguir en el poder podria explicar-se des de la lògica interna de CiU. No hi ha dubte que la renúncia immediata d’Artur Mas hauria dinamitat la federació i agreujat al límit la crisi institucional i política derivada del fallit simulacre de plebiscit. Però la seva permanència com a líder del partit i candidat a la investidura desafia la lògica política i fins i tot el sentit comú, per molt que les dues coses no proliferin en aquests temps de turbulències.
Després de l’aclaparador rebuig del seu projecte de lideratge, Artur Mas no està en condicions de negociar res dins i fora de Catalunya i l’horitzó d’una nova legislatura de quatre anys es presenta com una pròrroga agònica del seu frustrat primer mandat. Situats de ple en l’ull de l’huracà de la crisi econòmica i social, el comandament de Mas és gairebé insostenible a mitjà i llarg termini i la seva determinació d’insistir en el projecte sobiranista sembla més una justificació anticipada del seu ocàs polític que una convicció ferma sobre les seves possibilitats d’agenda. La Història aixecarà acta.
Dos fracassos històrics
La Història ja aporta alguns elements de reflexió davant el fracàs de la idíl.lica metàfora del viatge a Ítaca. CiU ha errat per segona vegada en dues operacions polítiques de molt alta volada encaminades a situar el catalanisme conservador com a peça mestra de la configuració d’Espanya després de la desaparició de la dictadura.
Primer va ser la frustrada operació reformista liderada per Miquel Roca, a qui Jordi Pujol va encarregar l’agosarada aventura de fabricar literalment un interlocutor a Espanya després de la desaparició de la UCD i el desembarcament del PSOE al poder amb una aclaparadora majoria absoluta. Com és sabut, el Partit Reformista apadrinat pel malaguanyat Roca va obtenir zero diputats a les eleccions generals de 1986 i CiU va haver d’esperar fins a 1933 per exercir un paper determinant en la política espanyola en donar el seu suport al Govern minoritari de Felipe González. La resta és ben conegut.
En aquell temps Pujol es va voler inventar un aliat davant l’hegemonia del PSOE i, més d’un quart de segle després, Mas s’ha volgut inventar un Estat propi davant el poder absolut del PP com a administrador únic de l’Estat espanyol. La desaparició de tota possibilitat d’influir en la governació del país en benefici dels interessos de Catalunya, segons la visió del catalanisme conservador, ha estat el detonant del gran salt sobiranista d’Artur Mas, que no obstant això ha aconseguit la penosa gesta de debilitar encara més CiU en el seu propi feu fins a desactivar el seu potencial de pressió i interlocució amb el poder central.
En aquestes condicions, sostenir l’endemà del 25-N que CiU ha rebut un “mandat molt clar” dels electors i exigir al mateix temps a ERC i PSC coresponsabilitzar-se en una crisi creada per l’anticipació de les eleccions fa témer una segona fase d’irrealisme com a sortida de l’anterior. Aquesta vegada, però, no tindrà amb tota seguretat gens de poesia i romanticisme.
Catarsi en el sistema d’opinió
En efecte, el país sembla haver despertat del sopor de la formidable fantasia col.lectiva generada arran del que ja s’ha anomenat “els fets de setembre”. Artur Mas és sens dubte l’artífex d’aquest episodi crucial de la història de Catalunya, que òbviament dista molt d’haver conclòs pel que fa a les seves causes profundes i les seves conseqüències a llarg termini. De moment, però, el sistema d’opinió ja comença a traspuar els excessos de l’experiència en un primer assaig de catarsi, després d’haver propiciat i celebrat fins al deliri la projecció multitudinària del “fabulós destí d’Artur Mas”.
Del costat de l’esquerra catalanista, el testimoni del filòsof i periodista Josep Ramoneda constitueix una referència de pes inequívoc. “En els mitjans de comunicació, els instituts d’opinió, els acadèmics i els que ens dediquem a escriure i a opinar d’aquestes coses -escriu a El País - hauríem de fer una reflexió, perquè és preocupant el desconeixement de la realitat del país que hem demostrat”.
Des del sector del nou independentisme mediàtic-institucional, la reflexió del periodista Francesc-Marc Àlvaro a La Vanguardia també resulta perfectament descriptible. “CiU, el món sobiranista en general i alguns dels que escrivim en els papers -m’aplico sincerament l’autocrítica- potser ens hem precipitat en calcular la capacitat de seducció d’un missatge de canvi en aquells ambients aliens tradicionalment a les premisses catalanistes”.
Són només dues mostres del que ha d’arribar en l’àmbit de la indústria de l’opinió, més enllà de la crisi provocada per la revolució tecnològica i la crisi econòmica. La crisi de l’opinió no és menor ni menys nociva que una i altra.
