eldiario.es

Menú

Breu efervescència electoral

La cua s'anava perfilant a mesura que avançava. Un senyor amb una immensa carpeta del PSC es va col·locar al meu costat. Per què vindrà la gent a votar d'aquesta manera?, vaig pensar. Es tracta, potser, d'alguna forma amagada de publicitat? Falta els en deu fer.

- PUBLICIDAD -
Natividad de 97 anys ha votat acompanyada de son fill / ENRIC CATALÀ

Natividad de 97 anys ha votat acompanyada de son fill / ENRIC CATALÀ

Passaven just cinc minuts del migdia i s'observava poc moviment en els voltants del col·legi electoral. Aquest es troba molt prop de casa meva, a menys de tres minuts a peu i va ser una de les escoles que vaig visitar, ara fa ja un parell d'anys, quan va arribar l'hora de matricular la meva filla a P3. Recordo de l'escola que em va fer bona impressió -sobretot els representants de l'AMPA que van glossar-me'n les virtuts-, i que al meu entorn més immediat no li feia molta gràcia. Fins i tot en el progressista Poblenou, es veia com una escola amb massa immigració. Coses de les classes mitjanes. Una vegada creuades les portes del col·legi vaig poder veure com cinc o sis senyores majors ocupaven les escasses zones d'ombra que l'àrea esportiva i d'esbarjo proveïa. A la pista de bàsquet, dos nois i una noia d'uns dotze anys jugaven animats sota un sol que començava a notar-se. Em vaig asseure un parell de minuts a prendre unes notes i aquest breu lapse de temps va ser suficient perquè l'espai s'anés omplint de gent. 

Sobre la barana que protegeix part de la primera planta de l'escola, era possible observar una antiga pancarta, d'un color groc descolorit, que es movia amb el vent. Els fins i nombrosos barrots que la conformaven no deixaven veure amb claredat el que estava escrit a la pancarta. Vaig haver d'apropar-m'hi bastant per poder llegir les grans lletres que deien "Cridem ben fort. Que no ens retallin el futur". Es tractava d'un vell cartell de l'Assemblea Social del Poblenou, el 15M del barri. Per un moment vaig pensar que la situació d'aquella pancarta podria interpretar-se com una metàfora del dia d'avui, ja que les enquestes atorguen l'alcaldia a un conglomerat de partits, algun dels quals es presenta com a hereu del 15M. Serà possible articular les dinàmiques pròpies dels moviments socials que van impulsar la candidatura amb les formes de la política municipal? Per descomptat jo em trobo entre els que esperen que, com el cartell, aquests no quedin mig amagats pels elements de l'edifici institucional.

Unes papallones retallades en cartolina, enganxades damunt del cristall d'una gran finestra, donen la benvinguda a l'interior del col·legi. Tot i que la impressió era de tranquil·litat, només creuar la porta et donaves de cara amb una realitat ben diferent. Més de quaranta persones s'amuntegaven anàrquicamente en una mena de cua. Parelles grans amb borses de compra, barbuts amb cara de son, alguna jove amb un petit gos en braços, mares i pares amb criatures que protestaven per la situació, etc., es barrejaven amb els interventors dels partits. A primera vista vaig poder veure a un noi molt ben vestit -camisa blava i texans impecables- amb una gran identificació del Partit Popular (PP) penjada al coll, un senyor d'uns cinquanta anys amb una identificació dels Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), una jove negra d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, per acabar, una dona nerviosa que semblava multiplicar-se en la seva activitat amb una targeta de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). No va ser fins passats uns minuts que vaig identificar als representants de Barcelona en Comú i als convergents. Una cosa que em va cridar l'atenció va ser que no hi havia ni rastre de la típica cabina amb cortineta per agafar el vot de forma secreta. Les paperetes i els sobres de les diferents opcions es trobaven allà mateix, a la vista de tots, enmig del tumult. 

Una vegada vaig ser informat de quina era la meva taula, em vaig col·locar de la millor manera possible per poder-hi accedir. Just al meu costat, vaig escoltar una parella que comentava:

- Molta gent, no?

- Doncs diu la meva germana que a l'escola de Diagonal Mar també estan plens de gom a gom.

Diuen els sociòlegs encarregats d'estudiar els processos i dinàmiques electorals que els barris pobres i rics voten diferents opcions polítiques i que el número de votants és menor en aquelles àrees més deprimides econòmicament. Les àrees amb menys renda tendeixen a ser molt més abstencionistes que les que tenen majors nivells d'ingressos. Si això fos així, la conversa de la parella tindria raó de ser, doncs Diagonal Mar compta amb el segon major nivell de renda del Districte Sant Martí, darrere de la Vila Olímpica, i un dels majors de tota Barcelona. No obstant això, també pot ser que, just al migdia, és quan la gent surt a fer el vermut i aprofita per votar. Així que deixem la interpretació als sociòlegs.

La cua s'anava perfilant a mesura que avançava. Un senyor amb una immensa carpeta del PSC es va col·locar al meu costat. Per què vindrà la gent a votar d'aquesta manera?, vaig pensar. Es tracta, potser, d'alguna forma amagada de publicitat? Falta els farà.

En arribar a l'urna, el noi que presidia la taula es va dirigir a la meva parella, que m'acompanyava: - Tens el paperet blau? 

- No - va respondre ella.

- Bé, no passa res.

Després de comprovar el seu nombre de DNI i anotar el seu nom i codi en una llista, li va permetre votar. 

Després em va tocar a mi. Un cop lliurada la meva identificació personal els membres de la taula van començar una conversa sobre qui aniria primer a esmorzar. Normal, perquè s'apropaven les 12.30 h.- i anava apareixent la gana. 

- Retorna el DNI al senyor - va dir un d'ells en adonar-se que m'havien deixat amb el vot a la mà.

Vaig introduir la meva papereta i vaig sortir de la cua. El grup de quaranta persones que, quan vaig arribar, s'amuntegava per votar, s'havia transformat en un devessall de més de setanta quan vaig intentar abandonar el col·legi. 

Fora, els nois i noies seguien jugant al futbol i al bàsquet aliens al que passava a l'interior de l'escola i a la resta de la ciutat. Per la meva banda, em vaig quedar pensant que, si el dia d'eleccions, tal com ens recorda insistentment polítics i mitjans de comunicació, és la festa de la democràcia, per descomptat és una festa molt breu. 

Veurem.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha