“L’odi i l’esperit de revenja després de la bomba d’Hiroshima no portaven enlloc”

“El matí del 6 d’agost de 1945, el meu pare va tornar a casa després de la seva feina nocturna com a vigilant contra els atacs aeris i es va posar a dormir una estona. De sobte, un esclat de llum ens va sorprendre. Van trencar-se tots els vidres de casa. El sostre va sortir volant. Molts vidres es van clavar al cos de la meva mare, que era prop de la porta d’entrada. La meva germana, que estava dormint, va tenir sort i no va resultar ferida. I jo, que acabava de complir tres anys, i estava jugant a l’entrada vaig sortir-ne il·lès miraculosament. En  canvi, un soldat que havia dormit a casa la nit anterior i que havia anat a un camp d’entrenament va morir. Tots els soldats que eren en aquell centre van morir. S’acabava de casar i la seva dona va resultar també ferida. El meu pare la va trobar i va tractar-li les cremades greus que tenia al cos. Es va recuperar, es va tornar a casar i va tenir un fill. El nen va néixer amb deficiències mentals i va morir vint anys després de càncer de tiroides”. Masashi Ieshima, que és qui fa aquesta narració creu que el càncer el va provocar la bomba que aquell dia va arrasar Hiroshima.

Ieshima és un ‘hibakusha’, un supervivent a aquella bomba. I des de que es va jubilar viatja pel món recordant allò que ell va viure i demanant que no es repeteixi mai més. És vicepresident de Toyukai, la Federació d’Organitzacions de Supervivents a la Bomba Atòmica, amb seu a Tokio. Pensa dedicar la resta de la seva vida a la lluita per la prohibició de les armes nuclears.

Ell i Kuniko Kimura han participat en l’acte “Quin món després d’Hiroshima?”, que s’ha celebrat aquest dilluns 5 d’octubre a la Casa de Cultura de Sant Cugat, organitzat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, amb el suport de l’International Peace Bureau (IPB), Mayors for Peace i Gensuiko antiatom.org.

Kuniko era dos anys més gran que Masashi quan va esclatar la bomba. Vivia a Hiroshima, a 1,7 quilòmetres del lloc exacte on va caure. “Poc abans de les 8:15 del matí vaig escoltar el soroll d’un avió que passava per damunt nostre. Vaig dubtar a sortir i, de sobte, vaig quedar enlluernada i eixordada. Després, tot va quedar a les fosques. Quan em vaig incorporar, la casa estava inclinada, algunes parets havien caigut i dins tot estava potes enlaire. La meva mare es va pensar que la bomba havia caigut just a casa. Per això ens va agafar als nens i va sortir fora. Però el carrer era ple de gent aterrida, corrent, caminant silenciosament, col·lapsant... Alguns cossos estaven tant desfigurats que no es distingia si eren homes o dones”.

Recorda que de camí cap a un refugi es van creuar amb una nena molt malferida. “Em cremo, em cremo! Doneu-me aigua!”, els va pregar. Els militars li havien dit a la mare de la Kuniko que era contraproduent donar aigua a les persones amb cremades. Li van dir que es moriria si li donaven aigua. Van caminar unes passes però la mare s’ho va repensar i van tornar enrere. Quan van trobar aquella noia ja era morta. “Li hauríem d’haver donat aigua”, li va dir la mare.

Com és possible no viure una experiència tant terrible com aquesta i no odiar eternament els que van llençar aquella bomba? Kuniko Kimura, que és membre de l’Associació Chiba de Supervivents de la Bomba Atòmica, i Masashi Ieshima quasi que no aixequen els ulls de la taula quan comenten que l’odi no porta enlloc. Després de la guerra, l’animadversió envers els Estats Units era evident però “ni l’odi ni l’esperit de revenja serveixen per res. Arriba un moment en què has de perdonar l’enemic. I nosaltres hem decidit, a més, lluitar per construir un món pacífic sense armes nuclears”, diuen.

“Nosaltres, els humans, podem començar una guerra però al mateix temps podem crear i mantenir la pau. Volem deixar als nostres fills un planeta bonic i pacífic”, afirma Kimura. Ieshima assenteix amb el cap i creuen els dits perquè mai no es repeteixi l’acció brutal que va marcar la seva vida ara fa setanta anys.  

L’endemà de l’acte de Sant Cugat els esperen unes Jornades Parlamentàries al Congrés dels Diputats. És el tour “Hibakusha Europa 2015” con una idea clara: “Els ‘hikabusha’ ens estem fent vells i ens queda poc temps per continuar denunciant la crueltat d’aquestes armes. Compartiu amb els vostres amics i famílies el nostre missatge, sisplau”.