Pablo Iglesias al cinturó morat de Barcelona

Més de 3.000 persones esperen al pavelló esportiu de la Vall d'Hebron per veure el míting Pablo Iglesias, el carismàtic líder de Podem, que arriba a Barcelona després de ser elegit secretari general del partit. La cita ha aixecat tanta expectació que centenars de persones s'amunteguen a la porta del recinte sense poder passar. El color morat ho tenyeix tot: banderes, robes de color, mocadors al cap. Es palpa l'entusiasme, un fervor polític desconegut a la majoria de mítings dels partits tradicionals.

Per fi apareix Iglesias després d'una marabunta de càmeres i llums de flash. Ve acompanyat de Gemma Ubasart, que es consagrarà en uns minuts com la cap de la formació a Catalunya. Després d'una nova onada de clàssics crits d'entusiasme com “ese Pablo como mola se merece una ola” o “Pablo, queremos un hijo tuyo”, Ubasart comença delimitant el públic objectiu: “Zapatero ens va fallar. Tota aquella esperança dipositada el 13-M [de 2004] amb el 'no ens fallis' es va enfonsar amb una trucada de Berlín”. El públic, al contrari que la il·lusió l'any 2010, es creix. Sembla que a ells també els va fallar Zapatero, la qual cosa significa que són d'aquest percentatge que alguna vegada va confiar-hi.

A les eleccions generals de l'any 2004, el 43% dels votants del districte d'Horta-Guinardó, on se celebra el míting, va dipositar una papereta per fer president José Luis Rodríguez Zapatero. En les generals de 2011, el vot al PSOE es va reduir fins al 31%. Els almenys 12 punts en joc del barri barceloní representen bé al cinturó vermell de la capital, que ha passat de ser el gran graner del PSC-PSOE a ficar-se de ple en el procés independentista. També a l'Espanya que, defraudada de Zapatero, va bascular cap a Rajoy i, defraudada de nou, es trobava fa només un any apàtica i sense alternativa majoritària on dipositar la il·lusió.

Tot això era al pavelló de la Vall d'Hebron, àvid de veure en directe la màgia que el líder de Podem sol desplegar els caps de setmana a les tertúlies televisives. Però també hi havia aquest gran espai social a Catalunya que no és independentista però que ha quedat sepultat sota el pesat debat del procés sobiranista. El procés ha dividit l'espectre polític català en dos. A un costat, CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP, un bloc plural però que no ha estat capaç de consensuar un projecte sobiranista amb suficient dosi de ruptura per atreure els vots dels qui, no essent independentistes, apostaven per l'independentisme per moure l'statu quo. A l'altra banda la tríada formada pel que queda del PSC, PP i Ciutadans, els dos primers incapaços d'articular un discurs creïble de regeneració per les seves hipoteques passades.

Ubasart és conscient d'això, així que mossega: “Recordeu quan fa quatre anys Artur Mas ens oferia un viatge cap a Ítaca? El que no ens va dir era que aquest viatge no era cap a la Ítaca homèrica sinó a la Grècia actual, aquesta on les polítiques d'austeritat tanquen hospitals”. Ni casta ni independència, ve a dir la nova cap de la marca morada a Catalunya. Procés i retallades vénen, segons es desprèn, del mateix lloc.

I, després de fer-se esperar, arriba Iglesias.

Surt com una estrella de rock i s'enfila al faristol davant de milers de persones com qui porta fent-ho tota la vida. Se sap seductor en la posada en escena. Està en ple ascens polític, coneixent les mels de l'èxit i les amargors de la fama desmesurada.

Segons un recent estudi de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pablo Iglesias és conegut a Catalunya pel 87% dels enquestats, només superat per Mariano Rajoy i Artur Mas. A més, obté una valoració de 5,16 punts, només superat pel diputat de la CUP David Fernàndez, amb un 5,5, i seguit de prop pel líder d'ERC, Oriol Junqueras, amb un 5,12, i el candidat a l'alcaldia del mateix partit, Alfred Bosch, que obté un 4,91. El següent més valorat és Artur Mas, amb 4,66. Contra ells, independentistes tots, carregarà en uns minuts el líder de Podem.

“No he vingut a Catalunya a prometre res a ningú, això sí, us prometo que a mi no em veureu fent-me una abraçada amb Rajoy ni amb Mas”. Bum. El tret d'Iglesias apunta contra el diputat de la CUP, David Fernàndez, qui en la nit del 9-N, quan es va conèixer la participació de més de dos milions de persones, va abraçar el president Mas, gest que li va valer moltes crítiques. La metàfora li servia a l'orador per col·locar-se al davant tant dels actors del procés sobiranista català com del govern de Rajoy.

El que dibuixava Iglesias és un espai cotitzat. Eixamplar l'espai unionista pel marge anti-establishment és la gran tasca pendent de Ciutadans, que ha apostat més per la imatge “sensata”, com ampliar pel costat de les esquerres és el repte impossible per al PSC, que ha perdut la seva imatge de compromís social.

Entre les eleccions autonòmiques de 2010 i 2012, quan es coïa el procés, al Guinardó el PSC va passar del 21,8 al 15,3% dels vots. Ciutadans va pujar del 3,8 al 8,2%. ERC, del 6,8 al 13,3%. La CUP va aparèixer rascant un 4,1%. Resultats en la mateixa línia, encara que amb variants, poden trobar-se en qualsevol de les ciutats del cinturó roig de Barcelona, la zona de Catalunya en què a les europees més va penetrar Podem.

Així que Pablo Iglesias serveix com a menú l'especialitat de la casa. “Casta”, “règim corrupte”, “no em fio dels polítics que fan promeses”, “procés constituent”, “subjectes històrics del canvi”, “traïdors al seu poble”, “cadenats de l'78”. Tot això trufat amb referències a suposades similituds entre Catalunya i Madrid. Comptes corrents a Suïssa, Rato i Pujol, desigualtats flagrants entre els barris, rescat a caixes, retallades en la sanitat catalana que, assegura, recorden a les d'Esperanza Aguirre.

“Jo sóc de Vallecas i em sento a casa meva quan estic a Cornellà, l'Hospitalet o Nou Barris”. Ovació tancada. Sobre l'espinós debat del dret a decidir, Podemos sembla haver trobat la seva fórmula d'èxit: per decidir a Catalunya primer cal decidir en el conjunt de l'Estat en un procés constituent.

Podemos sap que per arribar a la Moncloa l'Àrea Metropolitana de Barcelona és clau. Gairebé la meitat de la població catalana es concentra en aquest territori, i de Catalunya depenen ni més ni menys que 47 dels 350 diputats del Congrés dels Diputats. El partit de Pablo Iglesias té el repte d'atraure a l'espai perdut pel PSC, sobretot en el conegut com a cinturó vermell de la ciutat. Ciutats com l'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma, Sant Boi o Viladecans, han estat feus històrics del PSC, però han començat a deixar de ser-ho.

A les passades eleccions europees, el Baix Llobregat va mantenir al PSC com la força més votada, però la va col·locar només una mica per sobre del 20% a la comarca, molt lluny dels voluminosos percentatges de les anteriors europees. A l'Hospitalet van caure del 51,8 al 26,2% en 5 anys. A Santa Coloma del 55,9 al 29,7%. A Cornellà del 53,8 al 28,42%. En tots aquests llocs ERC va emergir, es va triplicar. Però també Ciutadans va obtenir grans percentatges. El vot socialista sortia disparat en totes direccions.

Pablo Iglesias va triar Barcelona com a primera destinació a visitar després de ser nomenat secretari general del partit perquè vol tenyir de morat el vell cinturó vermell. I per això creu que ha d'oferir el discurs d'un partit social, contrari a qualsevol cosa similar al nacionalisme català, enfrontat a les elits catalanes i espanyoles i amb un projecte regeneracionista de l'Estat del qual una part important de la població de la perifèria barcelonina vol seguir formant part. En ple desplegament territorial, Podemos creu que consolidar un cinturó morat sobre les cendres del tradicional graner de vot socialista és el primer esglaó per conquerir el Govern espanyol.