eldiario.es

Menú

Trucs, farses i mentides: Lluís Homar es posa a la pell del desconcertant Ricard III

Xavier Albertí dirigeix el clàssic de Shakespeare al Teatre Nacional de Catalunya amb una sobrietat tan uniforme que despulla els personatges

- PUBLICIDAD -
Un moment de l'obra al Teatre Nacional de Catalunya

Un moment de l'obra al Teatre Nacional de Catalunya TNC

Després de gairebé 25 anys des que va dirigir el seu darrer Shakespeare, Xavier Albertí es torna a posar al davant d’un text del mestre de Stratford, amb Ricard III. Ho fa al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dirigint a Lluís Homar en el paper de Ricard III, un home, segons el retrat que en fa Shakespeare, amb una deficiència física adquirida ja de naixement. Insegur i amb un gran afany de poder i amb un meta clara: accedir  al tron, no importa a quin preu. Trucs, farses, mentides i assassinats són els seus recursos per aconseguir-ho.

El Duc de Gloucester arriba a Rei, però el seu imparable afany de poder posa en perill tot el que fins llavors ha aconseguit. La caiguda del cavall en la batalla del camp de Bosworth el dur a trobar-se cara a cara amb el seu fatídic destí. El crit desesperat “El meu reialme per un cavall!”, és l’expressió de la consciència que la mort li arriba, i tot i així, vol seguir lluitant.

A Lluís Homar l’acompanyen Joel Joan com a Duc de Buckingham, Carme Elías com a Reina Margarida i Anna Sahun en el paper de Lady Ann. Julieta Serrano, que celebra els 60 anys dalt d’un escenari, encarna la Duquesa de York, mare del malvat Rei. I amb ells, un seguit d’actors fins arribar a 14, nombre poc encertat. Segons Xavier Albertí “mai la feien més de 12 actors, deien que portava mala sort”. Les obres de Shakespeare són corals, hi arriba a haver fins a 40  personatges. Ja en el seu moment els papers es repartien entre una dotzena d’actors, que doblaven i fins i tot, triplicaven els personatges. En aquesta adaptació, actors com  Antoni Comas i Oriol Genís assumeixen fins a quatre papers. Albertí exprimeix la presencia dels actors a l’escenari, fent-ne, de la majoria d’ells, músics.

La música, gairebé personatge omnipresent en tots els espectacles d’Albertí, conviu en bona sintonia amb el text, i com diu el director “la música crea espais mentals i als actors els ajuda a ampliar la seva ànima”. El text en boca dels actors, convertits en conductors de la paraula, que opten per una austeritat gestual quasi portada al límit, pren protagonisme fins al punt que la paraula preval per damunt de tot. La traducció del text, a càrrec de Joan Sallent, molt respectuosa amb el text original, i l’adaptació de Lluïsa Cunillé, s’evidencien en la seva plenitud al final de les tres hores d’espectacle, en el darrer monòleg de Lluís Homar.

Els altres elements que configuren aquesta posada en escena són valors que conflueixen com un tot. L’escenografia, un espai despullat, una estructura metàl·lica revestida amb vidre, mínima i alhora integradora. Un piano de cua, exposat com un actor més, que en la segona part canvia de lloc per assumir un paper secundari. La projecció d’imatges, realitzades pel vídeo artista Fran Aleu, del rostre de Lluís Homar enregistrat en 360º, combina amb imatges gravades en directe amb una steadycam que es mou per l’escenari i pel backstage, convidant al públic a fer un viatge a l’interior del personatge, trencant així la ‘quarta paret’, aquell espai imaginari que separa l’espectador de l’escenari.

Un vestuari monocrom, que oscil·la entre una gama de grisos i negres on l’única nota cromàtica divergent és el vestit del Rei Ricard quan és coronat; una  malla d’argent brillant i una sabata diferent de l’altra i fins i tot els elements que vesteixen la deformitat del rei, volgudament mostrats al públic, s’esvaeixen ràpidament  de l’ull de l’espectador.

Aquesta sobrietat tan uniforme sembla que vulgui despullar els personatges dels trets que identifiquen la seva individualitat, per aprofundir en l’interior de cadascun d’ells i centrar l’atenció i l’interès de l’espectador en la psicologia dels mateixos.

La primera part, el motor de l’acció, és en mans dels personatges masculins. La segona és el moment de les dones, que encarnen la consciència i la reflexió, diu en Xavier Albertí. I per acabar, la verbalització de la doble consciència, quan Ricard III, dirigint-se al públic, diu “si em moro en el camp de batalla, em plorarà algú?”, tornant d’aquesta manera a travessar la imaginària ‘quarta paret’, un recurs molt usat en l’època de Shakespeare i que el teatre actual va trigar molt en utilitzar.

Ha passat un quart de segle des de que Xavier Albertí va dirigir un altre Shakespeare. Amb aquest Ricard III, el director ha fet un exercici del teatre de la paraula. Al més pur “estil Albertí”, ha comprovat del què es capaç Lluís Homar quan es posa a la pell d’un personatge tant desconcertant. Tot un estímul per repetir, perquè encara queden set obres de l’escriptor anglès que porten nom de rei.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha