Cal un projecte polític europeu

No ens és possible jutjar si la unió econòmica a Europa ha estat una bona cosa perquè aquesta “unió econòmica” encara no existeix del tot com a tal. Sí, és cert que la Unió Europea ha portat el mercat únic, on persones, capitals i mercaderies poden creuar fronteres lliurement. Molts pocs acadèmics qüestionen que aquest mercat ha estat beneficiós pels països que n’han anat formant al llarg de la segona meitat del segle XX (aquí i aquí analitzen com la riquesa nacional hagués estat més baixa avui en dia si el mercat únic no hagués existit). Però una unió econòmica implica anar més enllà d’un mercat únic: implica crear unes estructures similars a les d’un Estat. El camí es va iniciar creant una unió monetària amb una moneda comuna, esperant que la resta d’estructures (unió fiscal, pressupost federal, comissió europea independent, etc.) arribarien per inèrcia. El problema és que el procés es va aturar a mig camí, deixant l’euro com a l’única moneda al món sense Estat.

Aquest error de càlcul ha portant a uns desequilibris tan forts a Europa, que ha arribat a posar en risc el model social europeu, basat en un estat del benestar que crèiem robust. Quedar-se ara així, a mig camí, és un perill en sí mateix i impossibilita impulsar cap recuperació econòmica. Fugir d’aquest status quo és essencial si Europa no vol recaure en crisis de confiança periòdicament ja que, en cinc anys d’immobilisme i després d’incomptables cimeres intergovernamentals, les respostes suggerides han estat inconsistents, de curt abast i poc creïbles. Els destacats euro parlamentaris Guy Verhofstadt (liberal) i Daniel Cohn-Bendit (verds) ho avisaven al seu manifest ¡Por Europa!: “l’essència de la crisi actual és que l’euro és incompatible amb l’existència de vells Estats-nació i, per tant, o bé es crea un Estat federal europeu i apareix una Europa post-nacional, o la moneda comuna ha de desaparèixer”.

Per tant, estem en un punt en que cal elegir: o anem cap endavant -més integració- o anem cap enrere -retorn a la política econòmica nacional. És a dir, abans que confiar en aquells que diuen que no cal tocar res perquè ja ens en sortim prou bé així de la crisi, seria fins i tot preferible portar una majoria al govern europeu que opti per desmantellar les institucions europees i tornar a una economia nacional!

Però posats a elegir, per què proposo elegir per més integració? Perquè la simple idea de tenir un “projecte polític europeu” és prou poderosa com per aportar confiança al futur de la regió, eliminar el descrèdit i, per paradoxal que sigui, mantenir una economia independent. Independent d’altres països (vegi’s Alemanya) i del desgovern als mercats de capital. Només cal veure, per exemple, com l’existència d’un discurs integrador i la posada en marxa de l’euro com a primer pas d’una unió econòmica va aconseguir que els tipus d’interès que pagaven els Estats convergissin perfectament (veure gràfic) -quelcom impensable fa vint anys. Així va durar fins que la crisi va demostrar que aquesta unió promesa era tan sols una il·lusió i un edifici a mig acabar. Però Europa té molt potencial i aprofitar-ho està a les nostres mans.