eldiario.es

Menú

“Qui cony ens va fer creure que havíem de ser feliços?”

‘Jo mai’ és una història dura que confirma les expectatives del teatre d’Iván Morales després de l’èxit de ‘Sé de un lugar’. Es va estrenar al grec i farà temporada al Lliure.

Violència, incomprensió i marginalitat es donen la mà en una obra canyera, amb tocs d’humor i amb música en viu. Adrenalina pura.

És una de les propostes amb què el festival Temporada Alta omple de teatre les sales gironines fins al 8 de desembre.

- PUBLICIDAD -
Els cinc protagonistes de 'Jo mai'.

Els cinc protagonistes de 'Jo mai'.

El Festival Temporada Alta (fins el 8 de desmbre) transcorre per les sales de Girona, Salt, Bescanó, Celrà... Forma part ja del paisatge cultural de la comarca, acostumada a assistir a estrenes importants, a veure obres imperdibles i a gaudir (també) de música en viu. Aquesta setmana, juntament amb l’estrena de Shakespeare a Benicàssim, la incursió de Sergi López i Jorge Picó en l’univers sahkespearià, van caure pel festival èxits del passat Grec com el Matx de pallassos o Jo mai, el text d’Iván Morales posterior a l’èxit de l’any passat (i d’aquest) Sé de un lugar.

La història de Jo mai no té molt a veure amb la del desengany amorós del Sé de un lugar. Però el segell d’Iván Morales resta molt clar: realista, surrealista, caòtic, trepidant, musical, divertit...

Tres nois han tingut en el Bar Amparo el refugi (l’empar) que no han trobat en les seves famílies. La marginalitat s’ha colat sempre per les esquerdes del bar. Després del temps, els amics es retroben però les coses no són fàcils. Apareixen la violència, la droga, els abusos. La boira segueix entrant per les parets del bar Amparo. La vida és molt dura, per molt que un hagi conegut l’èxit com a estrella de la tele (sí, el personatge l’interpreta el polsera vermella Àlex Monner), per molt que un altre cregui que ha passat pàgina sobre la violència que va patir la seva mare i per molt que el tercer hagi sortit d’una mena centre de salut mental. La irrupció d’una noia que fuig d’un home violent acabarà de trencar l’esquerda del local.

És una història que va més enllà de la crisi. La violència que ha marcat irremeiablement els protagonistes ha existit sempre i sempre existirà. Morales ens posa davant d’una història universal i intemporal. Una història dolorosa i trista que, tanmateix, desperta el valor de l’amistat i de l’amor per sobre de tot.

Els nois es confessen contínuament. L’actor retornat, l’Isi (“que vol dir ‘fàcil’ en anglès, insisteix a dir el seu amic) no s’ha adaptat a les mels de l’èxit: la popularitat no ha dispersat la boira que va inundar la seva vida des que tenia 10 anys i per a ell, “la fama és quan t’estima gent a la qual no li importes”. El Maxi, el tocat per una beneïda bogeria, entranyable i tendre, necessita poc més que l’amistat per sentir-se realitzat: “Quan un amic va amb una ‘churri’ és com si tu també triomfessis una mica”, diu. I el Fran, orfe de l’Amparo, acaba veient en la parella de la Júlia, la noia que irromp de la mà de l’Isi, tots els homes que van pegar la seva mare...

La posada en escena és brutal, com l’argument. Hi ha música canyera en viu i l’escena sobrepassa l’escenari: els actors es passegen per la platea i per les llotges del teatre; si a Sé de un lugar el públic estava acomodat dins de la casa del protagonista, aquí els espectadors se senten com si estiguessin en el Bar Amparo, el bar dels desemparats. Amb picades d’ull a l’actualitat, deixant clar que “nosaltres no som cultura, som ‘entreteniment’ (amb iròniques cometes)” o fent referències a la situació de Canal Nou.

Els actors, joves noms del panorama teatral català, ho borden. Són una peça delicada i clau per fer digerir una història dura amb complicitat, amb tocs d’humor i amb música. No és fàcil transmetre d’aquesta manera el missatge que pronuncia en un moment el Fran: “No sé qui cony ens va fer creure que havíem de ser feliços”. Amb tota la seva cruesa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha