Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La confesión de la pareja de Ayuso desmonta las mentiras de la Comunidad de Madrid
El plan del Gobierno para indemnizar a las víctimas de abusos agita la Iglesia
Opinión - El pueblo es quien más ordena todavía. Por Rosa María Artal

El futur de Duran i Lleida i la dependència del Santander

Duran i Lleida al Congrés dels diputats

Víctor Saura

Josep Antoni Duran i Lleida esgota els seus últims mesos com a polític en actiu. Amb CiU saltant pels aires, es fa molt difícil pensar que al novembre repetirà com a candidat al Congrés, sigui d’UDC, Construïm o de qualsevol altra plataforma electoral que s’apanyi. De fet, es fa difícil pensar que repeteixi com a candidat a res. Els seus dies com a polític més ben valorat queden lluny. Si no obra un miracle, acabarà els seus 30 anys de pastor conduint el seu ramat cap al desert de la irrellevància política.

Va estar encertat Antoni Castellà quan va qualificar de pírrica la victòria del sector oficialista en el referèndum de diumenge. Des què al segle III AC el rei Pirrus va derrotar els romans a costa de perdre gairebé tot el seu exèrcit, una victòria pírrica és sempre el preludi d’una derrota. Duran havia estat un expert en purgar la dissidència, amb un simple cop de bastó n’havia tingut prou per expulsar o arraconar qualsevol ovella esgarriada, davant la mirada indiferent de la resta, però aquest cop la revolta ha estat tan excepcional i ben perpetrada que no és possible creure que no portés mesos de maduració.

La llista de víctimes de Duran és extensa. I, a excepció de Josep Maria Vila d’Abadal, cap dels purgats durant 30 anys ho va ser per dissentir sobre el full de ruta nacional, sinó per gosar demanar més i millor democràcia interna. Però ni Vicenç Gavaldà, ni Eduard Cardona, ni Josep C. Vergès, ni Jordi Petit, ni Eugeni Pérez-Moreno ni Vicenç Pedret, per citar-ne només uns quants, van trobar mai l’empatia o suport d’aquest trident que avui formen Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert. Com tampoc cap d’aquests tres, que determinada premsa eleva a la categoria d’herois nacionals, no va moure un dit mentre anava surant la porqueria dels casos Pallerols, Turisme i Treball, ni cap va fer escarafalls quan pagaven justos per pecadors, és a dir, quan simples titelles anomenades Cogul, Servitje o fins i tot Farreres es trobaven al centre de la diana judicial i mediàtica pel simple fet d’haver complert ordres de dalt. I tampoc se’ls va sentir dissentir en el moment que, davant l’abisme d’un judici que no es podia guanyar, Unió va acceptar que s’havia finançat irregularment a través de les acadèmies de Fidel Pallerols.

Què farà ara Duran Lleida? Marxarà a casa? Seguirà al front d’un partit a la deriva? Plegarà de la política i es dedicarà a l’advocacia? Pel seu compte o al bufet del seu sogre (on treballa també la seva dona)? Duran possiblement no va anticipar mai el present terratrèmol, però ja fa temps que intuïa com s’apropava l’hora dels adéus. El juliol de l’any passat va dimitir com a secretari general de CiU per, oficialment, deixar pas a la renovació. I va insistir (altre cosa és que algú el cregués) que la seva decisió no tenia res a veure amb el debat sobiranista. Tres mesos després, a l’octubre, es va donar d’alta al Col·legi d’Advocats de Barcelona. Des dels inicis dels vuitanta que Duran no exerceix d’advocat, però també Miquel Roca va estar vint anys sense fer-ho. O sigui que no es pot descartar que, quan la política, com el desodorant, l’abandoni definitivament, Duran emuli les passes de Roca, el seu primer arxienemic a la coalició, que a mitjans dels noranta va saber transformar el seu actiu personal i la seva fabulosa agenda de contactes en un pròsper bufet d’advocats. En tot cas, entre els togues d’or de Barcelona ara com ara no se senten moviments; si Duran els ha fet ha estat molt discret.

La situació del líder democratacristià presenta una altra particularitat, de la que s’ha parlat poc o gens malgrat ser un factor que pot haver influït en determinats posicionaments. Conviccions personals al marge, el fet és que Duran té un important deute bancari, d’uns dos milions d’euros, la major part concentrat al Banc de Santander. Són molts diners per una família que no té més capital que el fruit del seu treball. Això tan pot ajudar a comprendre la seva recança a l’hora d’abraçar la causa separatista com a explicar que ni CiU ni Duran hagin assenyalat mai als bancs com a corresponsables de la crisi.

El març de 2008, quan sortia a totes les enquestes com el polític més ben valorat i el debat català tenia l’accent més en la reforma que en la ruptura, Duran Lleida i la seva esposa, Marta Colls, van contractar un crèdit hipotecari d’1,2 milions d’euros amb el banc dels Botín per la compra d’una parcel·la i posterior edificació d’un xalet a la Costa Brava. En concret, a una urbanització situada molt a prop de l’exclusiva platja de Fornells, al terme municipal de Begur, on feia anys que estiuejaven (però a casa dels sogres). Dos anys i mig després, l’agost de 2010, aquest crèdit el van ampliar en 400.000 euros, i encara uns mesos després, l’abril de 2011, en 120.000 euros més.

A aquests 1,72 milions d’euros s’afegien a dues hipoteques que ja tenia vives d’operacions anteriors, pel pis i pàrquing de Barcelona (l’any 2011 quedaven només 42.000 per pagar al BBVA), i per l’apartament que tenen a Salardú (Vall d’Aran), a tocar de l’estació d’esquí de Baquèira-Beret (278.000 euros, també prestats pel Santander). En total, doncs, el deute bancari del matrimoni Duran-Colls supera els dos milions, gairebé tots ells sortits del Banc Santander, si bé, en la declaració de bens i patrimoni que Duran Lleida va presentar al començament de la legislatura al Congrés dels Diputats, només en declara el 50%, com si es tractés de la declaració de l’IRPF, quan és evident que ell i la seva dona són responsables solidaris del deute total.

D’acord amb les dades que consten al Registre Mercantil, la hipoteca sobre el xalet de Begur (una casa aïllada de 457 metres quadrats repartits en tres plantes i construïda sobre una finca de 2.400 metres quadrats, amb jardí i piscina) es va formalitzar a 30 anys, o sigui que venç l’any 2038, mentre que la hipoteca que pesa sobre l’apartament de Salardú ho fa el 2036. Fent un càlcul aproximat, fins aquella data, el matrimoni Duran-Colls haurà d’estar pagant una quota mensual d’uns 9.500 euros per arribar a satisfer el principal més interessos (això, comptant que es mantindran baixos), la qual cosa diu molt de la confiança que el Santander té en la capacitat de generar ingressos dels seus clients, fins i tot quan superin els vuitanta anys. No acaben aquí les condicions avantatjoses del préstec concedit el 2008, quan els bancs havien tancat l’aixeta del crèdit (per a segons qui), ja que incloïen dos anys de carència fins a començar a retornar-lo, que es van ampliar en 13 mesos més, o sigui que quan Duran Lleida va presentar la seva declaració de bens pràcticament el devia encara en la seva integritat.

“Fa tres anys que tinc el sou congelat. I conjuntament amb la meva esposa tinc tres hipoteques, però plenament planificat el seu pagament, si Déu ens dóna salut. I si no, a vendre alguna cosa de l’hipotecat”. Això deia Duran en un xat amb lectors durant la campanya de les eleccions generals de novembre de 2011. Entre el seu sou de diputat (president de grup parlamentari i de la comissió d’Exteriors) i les retribucions del partit, Duran Lleida ingressa ara uns 130.000 euros bruts anuals, que es queden en uns 85.000 després de pagar impostos. O la seva dona guanya molts diners, o no s’entén com amb aquests ingressos es poden afrontar unes quotes tan elevades, i més encara com es podran afrontar si a partir del desembre Duran perd l’escó, els plusos i els tentacles. A no ser que el Santander, o una entitat per l’estil, el posi al seu consell d’administració i li assigni un salari astronòmic. Més que pels serveis que pot prestar, pels ja prestats.

Etiquetas
stats