Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Cinc seqüències de la vida política d'Artur Mas que convindria no oblidar

Artur Mas admite que en un momento inicial una Cataluña independiente quedaría fuera de la UE

Víctor Saura

Advertència: el que els espectadors contemplaran a continuació és una selecció esbiaixada de seqüències sobre la llarga trajectòria política d’Artur Mas, a través de cinc dates, i amb la lògica interpretació personal del realitzador i guionista. Si el que esperen trobar-hi són els moments estel·lars de Mas, com els anuncis de preguntes inclusives o les convocatòries solemnes de consultes de cartró, millor busquin a la Viquipèdia o qualsevol altra font d’informació.  

Primera seqüència. Juliol de 2001.

Des del mes de gener Artur Mas és el flamant nou conseller en cap. Després de vint anys, Jordi Pujol finalment ha designat un número 2, un successor. L’elegit és aquell prometedor economista amic de la família i forjat a can Prenafeta. Mas té pressa per donar-se a conèixer. És lògic. Malgrat que porta sis anys al govern, en només dos anys s’haurà d’enfrontar a les urnes contra el carismàtic Pasqual Maragall, que l’últim cop ja ha guanyat Pujol en vots però no en escons. Necessita construir-se un perfil d’estadista. Escriu (o li escriuen) algun llibre i corre a fer-se fotos amb celebritats mundials, des del Papa Wojtyla a Rigoberta Menchú, passant Woody Allen, Pau Gasol i Bill Clinton (aquestes darreres dues fotos aixequen polseguera, perquè mai queda ben explicat ni qui paga el viatge de Mas a Memphis ni la xerrada de Clinton a Barcelona). També es dispara la factura en autobombo de la Generalitat. En la publicitat institucional, i en especial en les revistes i pamflets que edita l’administració catalana la foto de Pujol pràcticament és substituïda sempre per la de Mas. Per últim, li convé un triomf polític de campionat. Per això, un dels seus primers moviments és pactar amb el govern del PP, partit amb el que mantenen un acord de suport mutu des del 1996, un nou sistema de finançament autonòmic. El tema de sempre. Catalunya està infra-finançada, els catalans paguem molt més en impostos del que rebem en inversions i serveis, etc.

Són negociacions exprés, tan ràpides que es tanquen abans fins i tot de donar-los publicitat, i en surt un Artur Mas triomfal, eufòric, fins el punt de fer una afirmació que no deixa en gaire bon lloc als dirigents del seu mateix partit que l’havien precedit. Aquest acord, afirma el 25 de juliol de 2001, és “el millor que ha aconseguit Catalunya en els darrers 20 anys”. I així ho seguiran proclamant durant les setmanes i mesos posteriors.

I l’acord era tan bo que dos anys després ja es dirà que és insuficient i que l’única manera de blindar el finançament autonòmic és la redacció d’un nou Estatut. I d’allà fins avui.

Segona seqüència. Desembre de 2003.

Per primer cop en 23 anys, a Catalunya es forma un govern amb tres partits d’esquerres, els quals, malgrat no haver guanyat les eleccions, sumen majoria enfront de CiU, que ha estat la primera llista en vots i escons però que en tots dos aspectes ha experimentat un notable retrocés. PSC, ERC i ICV-EUiA formen govern, després d’un mes d’intenses negociacions en les que ERC especialment, i en menor mesura el PSC, han hagut de suportar fortíssimes pressions per forçar-los a pactar amb Mas. No ho fan. Pasqual Maragall és investit president.

Arriba el traspàs de poders. Toca fer-ho el 22 de desembre de 2003, el dia de la loteria de Nadal. Com de costum, el conseller sortint i l’entrant mantenen una reunió formal, davant les càmeres, en les que es donen la mà i es formalitza el traspàs de la cartera. Així és la democràcia: uns surten i altres entren, i els que avui entren demà sortiran i vindran uns altres o els d’abans. Però a Catalunya la situació des de les eleccions és extremadament tensa. Uns tenen sensació de conquesta, els altres d’usurpació. Algun tertulià proclama que estem assistint a la fi de Catalunya, el cap de gabinet d’un conseller envia una carta de comiat als funcionaris dient que s’emporta la senyera del despatx perquè com que entren els espanyols no la necessitaran, i Marta Ferrusola, sempre sublim, afirma allò de que “és com si uns lladres ens haguessin fet fora de casa”.

Malgrat tot, els consellers fan el cor fort i compleixen amb la protocol·lària cita amb el seu successor. Tots? No. N’hi ha dos que tenen més mal perdre que la resta i opten per delegar la trobada en subordinats. Un és Antoni Fernández-Teixidó, conseller d’Indústria. L’altre és el conseller en cap, Artur Mas, que el dia 13 ja ha anunciat que no es farà la foto amb Josep-Lluís Carod-Rovira perquè ha estat “un pacte contra CiU de gent àvida de poder”.

Tercera seqüència. Gener de 2006.

Després d’una llarga i esgotadora tramitació, el setembre de 2005 el Parlament ha aprovat per ampli consens un nou Estatut de Catalunya i ara s’ha d’aconseguir que tiri endavant en terra hostil, al Congrés dels Diputats, on el PP i tota la seva artilleria mediàtica l’esperen ben carregats de la munició Zapatero trenca Espanya. Alguns punts, com aquell article 1er que proclama que “Catalunya és una nació”, incomoden moltíssim fins i tot a l’ala més conciliadora del PSOE. El Parlament ha enviat tres negociadors al Congrés: Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira. Catalunya es presenta per primer cop en molts anys unida davant de la resta d’Espanya per reivindicar el seu desig de resoldre l’encaix a través d’un nou Estatut. Tal és la sensació d’unitat que durant unes setmanes la premsa parla del “quatripartit” (el tripartit més CiU).

Però òbviament no tot són flors i violes. Entre els diversos representants hi ha un marcatge a l’home i des del desembre CDC ve amenaçant amb votar no a l’Estatut si és excessivament rebaixat al llarg de la tramitació parlamentària a les Corts. És una amenaça explícita però poc creïble. El que vol  CDC, i així ho expressa privadament al PSC, és un trumfo, una foto en solitari. Vol evitar que si aquella operació surt bé la medalla se l’acabi penjant en exclusiva el president Maragall, promotor de la reforma estatutària i interlocutor privilegiat amb Zapatero, que en aquells moments (sembla mentida) és un líder molt popular dins i fora d’Espanya.

El 10 de gener els líders d’aquest quadripartit (Manuela de Madre, Artur Mas, Joan Puigcercós i Joan Saura) es reuneixen per fixar les línies vermelles de la defensa de l’Estatut, que són que no desaparegui la definició com a nació ni l’agència tributària pròpia. Així es publica als diaris. Però a Madrid també tenen línies vermelles, i resulta que són les mateixes, no volen ni sentir a parlar ni de l’article primer ni de la hisenda catalana. La situació està encallada. Uns dies més tard, el 21 de gener de 2006, Mas i Zapatero mantenen una reunió secreta. La llegenda dirà que de set hores, de la que surt Mas com el gran negociador. Accepta la rebaixa de l’Estatut a canvi de ser ell qui té la negociació directa amb Zapatero. Ha aconseguit la foto que volia, amb el missatge implícit que l’acompanya: quan Madrid parla amb Catalunya és un president de Govern qui negocia amb el principal dirigent de CiU. El missatge també de sempre: Convergència és Catalunya.

Òbviament, la reunió sorpresa deixa la resta de negociadors amb el cul enlaire, ja que només alguns dirigents del PSC n’estan al cas. ERC és qui pitjor s’ho pren, i durant uns dies es fa el ronso, ara són ells els qui no volen aprovar l’Estatut aigualit. Demanen, gairebé imploren un caramelet per sumar-s’hi, com per exemple el traspàs de la gestió aeroportuària. Però se’ls nega. I s’hi acaben sumant amb la cua entre cames.

Curiosament, aquest episodi, duríssim, que marca un abans i un després en la història del catalanisme, a Catalunya serà molt poc recordat. Encara ha d’aparèixer el llibre que expliqui amb detall què va passar durant aquells dies i setmanes. Es repetirà fins a l’avorriment  el famós “apoyaré” (l’Estatut que surti del Parlament) de Zapatero, com a mostra de falta de paraula de Madrid, però ningú matisarà a continuació que finalment hi va haver un pacte Zapatero-Mas que va trencar la unitat d’acció del Parlament.

Mas és encara el líder de CDC. Els dirigents d’ERC d’aquella època ja no hi són, però a les hemeroteques i fonoteques es poden trobar força declaracions seves sobre l’episodi. Per exemple, Carod-Rovira, dient en una entrevista radiofònica que Mas s’havia carregat l’Estatut: “Vostè compari l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre amb l’Estatut que van rebaixar, aigualir i modificar el màxim dirigent de Convergència i el màxim dirigent del PSOE. Allò va ser carregar-se l’Estatut que tanta il·lusió havia creat en el poble de Catalunya”. O Joan Ridao: “Quan Mas va pactar l’Estatut amb Zapatero va dir que mai més hauríem d’anar a Madrid a pidolar absolutament res”. O de Joan Puigcercós, que a mitjans d’aquell 2003 explicarà que “Mas i jo vam parlar poques setmanes abans d’aquella trobada seva a la Moncloa i li vaig dir que ERC aniria fins el final, aguantant el que es va aprovar al Parlament, i Mas em va dir que CiU també. Vam quedar que, si hi havia canvis, ens avisaríem. I jo encara espero la seva trucada”.

Quarta seqüència. Juliol 2012.

Finalment, a finals de 2010 Artur Mas és elegit president, pocs mesos després de la nefasta sentència sobre l’Estatut dictada per un Tribunal Constitucional de majoria conservadora (i gràcies a l’abominable recusació d’un dels seus membres per haver fet un dictamen per encàrrec de la Generalitat). Durant els set anys de travessa del desert, Mas ha sabut mantenir el partit unit, que no és poc, i finalment ha aconseguit la victòria, però li falten alguns escons per la majoria parlamentària. L’objectiu de Mas és poder governar a l’estil Pujol, però de moment necessita una crossa, i l’única que té a mà és la del PP català. Durant tot 2011 el PPC deixa manar en pau a CiU, davant la possibilitat que els vots de CiU siguin necessaris per un futur govern del PP a l’Estat. Però el novembre de 2011 Rajoy arriba a la presidència amb majoria absoluta i Mas es troba en un escenari que ja va conèixer en el període 2000-2003: governar Catalunya amb el suport del PP mentre el PP governa Espanya sense necessitar el suport de CiU. Suportar la prepotència del PP en època de retallades és un calvari elevat al quadrat.

El cas Millet, que ha esclatat el juliol de 2009, ha planat sobre la campanya, en especial pels creixents indicis de finançament irregular de CDC a través del Palau de la Música. Pocs dies després que Mas sigui investit president, els serveis jurídics de la Generalitat, actuant en representació del Consorci del Palau de la Música, demanen al jutge que no imputi ningú en la causa separada que s’ha decidit obrir per investigar aquest possible delicte, quan unes setmanes abans havien demanat la imputació de Daniel Osàcar (tresorer de CDC) i d’Àngel Colom, en sintonia amb el que havia sol·licitat la Fiscalia. Paral·lelament, ha dimitit el director general del Palau nomenat després de l’escàndol, Joan Llinares, que en tot moment havia col·laborat amb la Justícia i que de fet és el responsable d’haver aportat la documentació que treu a la llum el possible finançament irregular de CDC.

L’estratègia només és dilatòria. La jutge ratifica la peça separada i acabarà imposant a CDC una fiança de 3,2 milions d’euros (xifra que més endavant s’elevarà a 6,6 milions) com a responsable civil “a títol lucratiu” pel desviament d’aquests diners del Palau, fet que obliga el partit de Mas a presentar, el 20 de juliol de 2012, les escriptures de la seva seu central com a garantia per a la fiança. La seu central del partit que governa embargada per ordre judicial! El mullader és considerable, però podria haver-ho estat molt més. La premsa hi posa sordina. A més, tot i que formalment CiU segueix amb el suport del PP, en aquesta ocasió és ERC qui evita sumar-se a la petició dels altres grups per que el president doni explicacions al Parlament (les acabarà donant un any més tard, espolsant la responsabilitat cap a Daniel Osàcar, que ja havia deixat el càrrec de tresorer).

Des de la sentència de l’Estatut, a la societat catalana s’ha anat radicalitzant i amplificant el sentiment anti-espanyol, amb mobilitzacions com l’onada de consultes populars sobre la independència. Amb tot, i a causa de la dependència del PP, CiU n’ha mantingut una actitud distant. A mitjans de 2012, Mas està decidit a desempallegar-se del PP i posa tota la seva maquinària mediàtica al servei d’aquest moviment. Possiblement sigui aleshores, amb la incorporació de CiU, que es començarà a parlar del procés. Els estrategues convergents sempre han sabut que el nom fa la cosa. La manifestació de la Diada de 2012 és degudament escalfada durant els mesos, setmanes i dies previs, l’objectiu és reeditar la famosa manifestació del 1977. I s’assoleix. És el tour de force que Mas necessita per presentar-se davant Rajoy amb un demanda que sap que no obtindrà, el concert fiscal (ara dit pacte fiscal), però que li donarà l’argument per convocar unes noves eleccions que li permetin rascar aquells sis diputats que li fan falta per governar sense crosses. Mas planteja les eleccions de 2012 com un plebiscit sobre la voluntat sobiranista del poble de Catalunya, és la millor manera de fer oblidar les retallades i tapar les vergonyes del cas Millet; demana una “majoria excepcional” per a la seva formació i presenta una campanya i eslògan que es tota una declaració d’intencions però que serà tremendament criticada i ridiculitzada. “La voluntat d’un poble”, resa l’eslògan, mentre a la imatge es veu Mas amb els braços estesos com Moisès davant d’una multitud de persones i senyeres (entre les que apareix ja tímidament alguna estelada). La idea és clara: ell vol ser el pastor que guiï el ramat. 

La jugada, però, li surt fatal. CiU perd 12 escons, passa de 62 a 50, mentre ERC en guanya 11, al passar de 10 a 21. Els vasos comunicants són evidents. Malgrat la patacada, la bona notícia per Mas és que segueix viu. Podrà seguir governant.

Cinquena seqüència. Febrer de 2015.

Un fet absolutament inesperat ho ha capgirat tot el juliol de 2014: la confessió de Pujol (que ha vingut motivada, molt possiblement, per la investigació a tot el seu entorn familiar com a resposta de l’aparell de l’Estat al desafiament català). La confessió causa un sisme sense precedents. És un cop emocional duríssim per a centenars de milers de catalans. Si Mas ja governava amb dificultat, ara les seves expectatives de vot cauen en picat. Però al seu equip ja han pres consciència que la salvació passa per mantenir ben fort l’anhel independentista, ja que, si bé ell no és l’impulsor d’aquell moviment, s’han adonat, i ho fan saber a qui convingui, que la independència no es podrà fer sense Convergència. Encara tenen la paella pel mànec, si bé aquest gir inesperat els obliga a renegar del que mai a la vida haurien pensat que renegarien, del pujolisme, i a aixecar a corre-cuita el masisme sobre les seves cendres. És la família o el partit, escriuen alguns dels més reputats articulistes.

Al Parlament es crea la comissió d’investigació del cas Pujol, sens dubte la més seguida i la que més impacte mediàtic tindrà de totes les comissions d’investigació fetes mai a Catalunya. Artur Mas és un dels primers a passar-hi, el 9 de febrer de 2015. Un dels diputats fa algun comentari sobre la seva amistat amb Jordi Pujol Ferrusola, investigat no només pel tema del llegat de l’avi Florenci sinó també per diversos pagaments procedents de grans empreses sense contrapartida aparent. La maquinària judicial s’ha posat les piles i ara seria terrible que aparegués alguna operació dubtosa del Júnior realitzada en l’època que Mas va ser conseller d’Obres Públiques o d’Economia. La sort és que des d’aleshores ha plogut molt. Sense que cap diputat hagi burxat gaire en el tema, Mas s’afanya a aclarir que coneix el Júnior de fa anys però que no n’és amic íntim, ja que les parelles mai han sortit a sopar plegades i ell només ha estat un cop a casa del fill de Pujol. Aquesta se la tenia preparada. Unes setmanes més tard, el 23 de febrer de 2015, compareix a la mateixa sala Jordi Pujol Ferrusola. En aquesta ocasió és Marc Vidal (ICV) qui li demana sobre la seva relació amb Mas, i, com esperant la pregunta, Pujol Ferrusola respon amb gran contundència el que podria interpretar-se com un avís a navegants: “El senyor Mas és amic meu, és molt amic meu. Jo, els meus amics no tinc per què veure’ls cada dia, ni anar a sopar cada nit ni anar a esquiar (...) És la connexió íntima que tinc amb la gent que estimo i aprecio. El senyor Mas, el president Mas, el molt honorable Mas, és molt amic meu. Jo no necessito saber que ell està pensant en mi. Jo estic pensant en ell i l’estic ajudant sempre que puc. Ell avui no té temps, ni demà, ni fa dos anys ha tingut temps de trucar-me. No em preocupa. Sé que jo el dia que necessiti del president Mas es posarà al telèfon. O em contestarà amb una carta. O m’atendrà”. 

Malgrat el cas Pujol i les baixes expectatives de vot, Mas aconseguirà un fet impensable: mantenir la pulsió sobiranista i anar portant cap al seu terreny les entitats i partits que el novembre de 2012 li havien negat cap legitimitat com a pastor. Ara ja no és Moisès reencarnat. Ara l’escena que més es repeteix és la del Sant Sopar (pel sí), però encara falta definir el repartiment de papers.   

El final de la pel·lícula encara s’ha d’escriure. Ignoro si la següent seqüència, tal vegada la final, caldrà situar-la el 27S o el 28A, dia en què els romans han registrat la seu central de CDC pel presumpte cobrament de comissions il·legals de la constructora  Teyco (família Sumarroca, íntima de la família Pujol). En tot cas, continuarà.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats