eldiario.es

Menú

Pasqual Maragall, deu anys després

L'obra política de Maragall ha estat considerable i positiva. Però potser ha intentat més del que tenia al seu abast. No per ambició personal, sinó perquè era conscient que el que desitjava per a qui tenia més a prop -més llibertat i més igualtat- era indissociable del que era necessari per a la gent de tot el món

- PUBLICIDAD -
Esposa dice que Pasqual Maragall asistió a mitin de ERC por iniciativa propia

Pasqual Maragall i la seva dona, Diana Garrigosa EFE

Maragall va abandonar l’escenari polític ja fa una dècada. No va ser una sortida fàcil després de seixanta anys de presència activa com a oponent a la dictadura primer i, després, com a actor rellevant durant quaranta anys. Maragall no ha passat mai desapercebut. Va desvetllar grans adhesions, recels significats i oposicions irreductibles. Cinc assaigs d’un llibre col·lectiu ( Pasqual Maragall: Pensament i acció. RBA, Barcelona 2017) s’apropen ara al personatge a través dels seus textos i de les seves actuacions. Si fem cas de la presumpta afirmació de Txu En Lai quan deia que cent-cinquanta anys eren pocs per valorar l’impacte de la Revolució francesa en la història del món, probablement ens falta perspectiva per ponderar la influència de Maragall sobre el seu entorn i, fins i tot, més enllà. Però és possible -i cal fer-ho- un primer inventari de les seves reflexions expressades en documents públics i notes privades, contrastant-les amb les decisions adoptades com alcalde de Barcelona i president de la Generalitat.

Aquest inventari no és un exercici fàcil. Per l’abundància de material i per la diversitat dels temes. Els autors del llibre ens ofereixen les seves visions de Maragall qualificant-lo de “polièdric, heterodox, antidogmàtic, inclassificable, extemporani, complex, etc.”. Però reconeixen que no poden titllar-lo de contradictori, ni d'inconseqüent. Perquè reflexions i actuacions -amb èxit i resultat desigual- són del tot consistents, tal com acredita la seva fama de tenaç i tossut en les seves idees i projectes.

El llibre defineix la seva visió de la política com a canvi (Fuster-Sobrepere), exposa la amplitud conceptual de la seva idea de “ciutat” que desborda de molt el municipalisme (Nel.lo), el doble sentit de la seva ’”acció catalana” com a revisió del catalanisme (Bellmunt) o les aliances socials i cíviques que articulen les polítiques públiques que empeny (Brugué). Els Jocs Olímpics apareixen, no com esdeveniment, sinó com a metàfora d’una llarga trajectòria política. En les seves realitzacions hi ha hagut llums i ombres, però és innegable la coherència entre reflexions i iniciatives, tal com es deriva de la lectura dels seus textos originals.

Ha estat un tòpic afirmar que Maragall no encaixa en l’estereotip del polític professional. La lectura del llibre ho confirma. Almenys, en dos aspectes que ressaltaven dos observadors qualificats que van fer política professional i van intentar analitzar-la. Em refereixo a Manuel Azaña i -una mica abans- Marc Tul.li Ciceró.

Segons Azaña, “nada estrecha tanto la mente, apaga la imaginación y esteriliza el espíritu como la política activa y el gobierno. Quiero decir que (en esta actividad) la capacidad del espíritu no se ensancha, ni se ahonda, ni se mejora...”. ( Memorias de Guerra (1936-39), vol. II, p. 128. Barcelona, 1978). Una afirmació categòrica -molt pròpia del seu autor- prou justificada quan considerem el ritme embogit de la política activa, la visió a curt termini que la presideix i el sectarisme i la parcialitat que solen dominar-la. ¿Podem atribuir aquest tret a Maragall? Crec que no, si fem cas del llibre. La seva trajectòria demostra una interacció permanent entre idees i polítiques. En contra del que Azaña afirma, Maragall s’esforça per aprofundir, eixamplar i millorar la seva perspectiva sobre els problemes que detecta i que intenta resoldre. En el seu cas, la política activa i la responsabilitat de govern no esterilitzen la disposició reflexiva. Al contrari. L’estimulen.

Per exemple, en el seu tractament de les polítiques de ciutat, en la seva intenció de transcendir les insuficiències del format-partit, en el seu projecte de resoldre l’articulació territorial de les Espanyes, en la seva confiança en la coalició entre actors públics i privats per superar les insuficiències d’un estatalisme que considera esgotat, etc.

L’obra política de Maragall ha estat considerable i positiva. Però se li pot retreure que potser ha intentat fer més del que podia abastar. És cert. No per ambició personal, sinó perquè sabia que allò que desitjava pels qui tenia més a prop -és a dir, més llibertat i més igualtat- era indestriable del que necessitava la gent de tot arreu. “Un home ha d’aconseguir més del que té al seu abast. I si no ho fes, ¿per què tenim el cel?” (Browning). En un context global en la que la democràcia i la justícia xoquen amb obstacles enormes, calia “pensar el que encara no existeix, però que és possible i és millor” (Maragall). Una altra forma d’expressar que “un altre món és possible” i que -tot i les errades i les barreres- “sí que es pot”.

“Reconstruir la ciutat” potser seria el lema general de la seva trajectòria. Però no d’una ciutat concreta -la Barcelona que va redefinir i liderar com alcalde- sinó la ciutat com a “polis”, com a comunitat democràtica que des de finals del XX reclama una reconstrucció. Perquè és amenaçada per un sistema econòmic que desgasta els valors de cooperació i solidaritat, indispensables si volem evitar la seva desintegració social. Una “polis” en la que les estructures actuals revelen la seva obsolescència i exigeixen la seva rehabilitació o fins i tot la seva substitució. Maragall va anar aprofundint en aquesta reflexió i no en solitari. Se sent -escriu- “caixa de ressonància de moltes veus”. Amb les antenes obertes a pràctiques noves. Sense refugiar-se en el conformisme ni en l’arrogància del que dictamina el que “ara toca” i “ara no toca”. Confiant en el concurs d’una ciutadania de la que espera iniciatives socials i econòmiques renovadores. La reflexió incessant de Maragall desmenteix Azaña.

Però el personatge també trenca amb un altre tret atribuït als polítics professionals. Fa més de dos mil anys, escrivia Ciceró que “les amistats autèntiques són molt difícils de trobar entre els qui dediquen el seu temps a la vida política. N’has trobat algun que s’estimi més la promoció d’un amic que la seva pròpia? O n’hi ha algun que es mantingui fidel als seus amics quan aquests cauen en desgràcia?” (Lel.li o de l’amistat, 64). Ciceró no nega la possibilitat d’un cas. Però ho considera rar. Maragall seria una d’aquestes rareses.

En el llibre que comento, apareix la seva fidelitat a vincles d’amistat que considera superiors a les exigències tàctiques de la política. Ho manifesta en la confiança dipositada en aquells amb qui va ha coincidit durant la seva política. Una confiança de vegades ingènua que no sempre va ser corresposta. Amb una actitud de franquesa infreqüent, adoptada sovint amb una naturalitat desconcertant. Poc comprensible en un entorn polític i mediàtic on predomina una desconfiança sistemàtica, no sols davant dels adversaris, sinó especialment davant de socis i col·laboradors.

El Maragall que es perfila en el llibre exposa idees que semblen emergir novament en allò que algú ha qualificat d’un “neomaragallisme crític”, on ressonen la seva aposta per la proximitat municipal des d’on es pot impulsar el canvi d’institucions i pràctiques inadequades en un món en transformació econòmica, social i cultural des de finals del segle passat. Què passaria si aquesta recuperació d’idees fos acompanyada per la incorporació de les actituds de Maragall que desmentien les observacions critiques d’Azaña i de Ciceró?

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha