eldiario.es

Menú

Una novel·la que no us podeu perdre: 'L'assassí que estimava els llibres', de Martí Domínguez

- PUBLICIDAD -

La nova novel·la de Martí Domínguez marca una inflexió en la seua trajectòria com a narrador. No és la primera vegada, però. Si Martí s'havia caracteritzat durant prou temps per l'escriptura de novel·les d'idees al voltant de personatges històrics com el comte de Buffon, Goethe, Voltaire o Cézanne, recentment s'havia endinsat -amb La sega- en un altre terreny, lligat a la memòria històrica de la postguerra a les muntanyes del Maestrat i L'Alcalatén. Una novel·la de formació enmig de la repressió i la cruesa d'una realitat desolada.

Cal dir que el primer cicle narratiu havia aconseguit una cosa molt difícil, la versemblança lligada a la densitat d'idees i la temptativa de reconstruir l'esperit d'una època. Són novel·les gens impostades, àgils i llegívoles, que plantegen, d'altra banda, els temes de sempre -les passions humanes- en termes originals i amb un bagatge de suggestions vertaderament remarcable. Un exercici molt difícil -fer parlar personatges històrics i no caure en el cartró-pedra!- que havia situat Martí Domínguez en un lloc destacat de la nostra literatura.

La sega, com apuntava, marcava ja una primera inflexió. Ara amb L'assassí que estimava els llibres ens trobem davant un segon tomb, que pot resultar altament prometedor. I és que un dels dèficits de la narrativa valenciana, enmig d'una florida espectacular, és el tipus de novel·la que fa servir els materials de l'entorn social més a l'abast per a desenvolupar els seus arguments. La societat valenciana actual, en la diversitat d'estrats i ambients socials, hi ha estat sovint estranyament absent (o deformada per excés d'idees preconcebudes i una experiència massa prima de la vida).

I no estic evocant ara la necessitat de novel·les realistes o documentals, ni de bon tros. Sinó de fer ús dels elements socials, personals, simbòlics, contextuals reconeixibles, fer-los parlar, traure'ls el suc narratiu i aprofitar-los en el joc literari empès per l'escriptor que pot donar, si en té la capacitat, una dimensió ubiqua -universal- als detalls de la circumstància concreta, amb la densitat de matisos que permet l'observació i l'experiència...

De què va L'assassí que estimava els llibres? Algú ha dit que és una novel·la "de lladres i serenos". En absolut. Hi ha certament una trama detectivesca, amb un seguit de morts enigmàtiques, però em sembla que és el pretext reeixit per a mantenir una tensió narrativa altament eficaç. De novel·les, n'hi ha de molts tipus: històriques, psicològiques, socials, sentimentals, d'idees, líriques, negres, de formació... fins i tot hi ha anti-novel·les que trenquen esquemes i renoven un gènere donat per mort moltes vegades. Però que sempre renaix de les cendres, sorprèn i capta l'atenció. Una constant de la cultura de la modernitat. Aquesta nova novel·la de Martí Domínguez conté elements d'unes quantes variants. L'autor les combina amb destresa. Hi ha, si més no, elements de novel·la "negra", de novel·la de campus, de novel·la psicològica...

Però tot això no té gran importància. El tema de fons em sembla que és un altre. És el de la invisibilitat de la cultura seriosa en una societat refractària. En el curs d'una investigació policial, hom va descobrint un paisatge cultural submergit que deixa literalment bocabadats els qui la duen a terme. Ho diu ben clarament un dels personatges: "En realitat... la ciutat reunia ara una sorprenent nòmina d'escriptors, crítics, traductors i editors, tot un col·lectiu del qual certament no sabia res feia uns mesos...". ¿Quanta gent no en sap ni un borrall dels nostres autors, editors, traductors, assagistes, crítics, poetes i gent de cultura en general? El llibre tracta sobretot d'això: de la invisibilitat de la cultura valenciana. De les causes i conseqüències d'una situació insostenible que hauria de ser el punt central de preocupació i d'acció, la primera obsessió, d'una política cultural amb cara i ulls.

Ara bé, la mestria narrativa confirmada de Martí Domínguez embolica la troca de moltes maneres, amb apunts sobre la burgesia de l'Eixample (potser en excès esquemàtics), amb una bona dosi de sexe i d'instantànies sobre els ressorts psicològics de les relacions humanes, amb una exploració detallada dels embolics gremials, les enveges i traïcions, l'ego dels escriptors i la mala llet d'alguns crítics, les punyalades per l'esquena i les travetes als ambients acadèmics... En fi, un seguit d'històries enllaçades al voltant d'una història que manté en tot moment l'interès.

Una nova inflexió en una trajectòria ascendent, una obra de maduresa d'un escriptor que domina l'art d'escriure i l'arquitectura interna d'una narració. D'aquest llibre -que explica tantes coses sobre la València d'avui, però que es pot extrapolar fàcilment- hauria d'haver-ne piles als llocs idonis i també al Corte Inglés del carrer Colón, per exemple. Té tots els ingredients de la bona literatura. Però precisament per això...

La crítica Núria Juanico constata al diari Ara que "La narrativa valenciana en català viu un moment de plenitud", i esmenta autors com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Raquel Ricart, Núria Cadenes i Maria Josep Escrivà, alhora que destaca quatre novetats importants de Martí Domínguez, Salvador Company, Xavier Aliaga i Urbà Lozano. La cosa no queda aquí, per descomptat. Hi ha un munt d'autors de diverses generacions que van teixint el quadre complet de la novel·la valenciana contemporània: noms com Joan Garí, Eduard Mira, Ana Moner, Mercè Climent, les escriptores d'Entre dones (Balandra edicions) i un llarguíssim etcètera. Un esforç col·lectiu, una aposta sòlida que constitueix un fet sense precedents en la nostra cultura. Un senyal altament positiu. A veure si se n'adona qui se n'hauria d'adonar!

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha