eldiario.es

Menú

La guerrilla a la província de Lleó i l’intent d’esborrar el maqui del passat

- PUBLICIDAD -
Una imagen de Francisco Martínez-López 'El Quico' (segundo por la derecha) junto a otros guerrilleros en el exilio en Francia

Una imatge de Francisco Martínez-López ‘El Quico’ (segon per la dreta) amb altres guerrillers en l’exili a França

La guerrilla antifranquista clava les arrels en la Guerra Civil i, més concretament, en la repressió que van efectuar les forces alçades en armes contra la legalitat republicana. “La política de la venjança”, l’ha anomenada Paul Preston. En la seua conquista del país, els rebels es van veure obligats a pacificar la rereguarda i, com que no disposaven les forces necessàries per a fer-ho, van utilitzar la violència com a part de l’estratègia militar. Amenaçades les seues vides per trajectòries polítiques d’esquerres —o simplement democràtiques—, molts republicans van optar per amagar-se a casa o a les muntanyes pròximes als seus domicilis.

Un dels territoris afectats va ser Lleó, i en un poble menut d’aqueixa província, Ferradillo, es va produir el 24 d’abril de 1942 (tres anys abans de la creació de les Agrupacions Comunistes) la fundació de la primera organització armada de l’Espanya de postguerra, l’anomenada Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia. La militància política dels 24 fundadors de la Federació era la següent: 6 ugetistes, 5 socialistes, 5 apartidaris, quatre cenetistes i quatre comunistes. La direcció de l’Estat Major de la Federació se la repartien socialistes i cenetistes, amb més presència dels primers.

La resistència lleonesa va tenir unes característiques pròpies i que impliquen una ruptura respecte dels tòpics més a l’ús en la historiografia sobre la resistència armada. Un d’aqueixos tòpics es refereix a l’hegemonia exclusiva dels comunistes sobre totes les organitzacions armades de postguerra, excepció feta de Catalunya, situació que no es va produir a Lleó i a les zones limítrofes. Efectivament, el Partit Comunista va aconseguir aglutinar i dirigir des del final del 1944 a la major part dels combatents armats contra el franquisme. No obstant això, la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia no va estar sota el control del PCE, perquè estava vertebrada com una organització plural i tampoc no depenia de les directrius de partit o de cap organització. A partir del 1946, la Federació va haver de conviure en el mateix espai (oest lleonés, zones orientals d’Orense i Lugo) amb l’Exèrcit Guerriller de Galícia i Lleó, hegemonitzat pels comunistes.

Els desacords entre les dues organitzacions eren estratègics i impedien la unitat d’acció. Els federacionistes mai no van pensar que la guerrilla fóra capaç de derrocar el règim franquista i basaven les seues esperances de canvi en la intervenció aliada a Espanya. Consideraven que la resistència armada era la demostració del problema espanyol i els seus actes tenien com a objectiu distraure forces repressives i cridar l’atenció sobre la dictadura. A més d’augmentar les seues esperances de sobreviure en un entorn tan hostil com eren els anys quaranta en la resistència armada. Per contra, els comunistes eren partidaris de l’extensió de la resistència armada a tot l’Estat i intentaven la caiguda del franquisme amb la combinació d’accions guerrilleres i moviments de masses.

La Federació, com a estructura pionera, va imposar una estructura paramilitar i la jerarquització corresponent per fer operativa la lluita armada, i per primera vegada els objectius eren nítidament polítics. També va crear el Servei d’Informació Republicà (SIR) , conegut així mateix com a Milícies Passives o de Pla, que va representar un altre salt qualitatiu important. Una part majoritària dels enllaços eren dones, generalment familiars de represaliats republicans. I el 1942 es van imprimir els primers exemplars d’ El Guerrillero, el primer periòdic de la resistència antifranquista. Però la confirmació que la intervenció de les democràcies occidentals a Espanya no tindria lloc, a pesar de la crítica posició diplomàtica del franquisme, va accelerar l’afonament de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia, i a partir d’aqueixa constatació entre el gros dels guerrillers federacionistes només va haver-hi una consigna: escapar a l’estranger. La guerra freda havia fet inviable el moviment armat. El 1948 la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia ja era història.

Els comunistes lleonesos que van prosseguir la lluita armada es van desplaçar d’El Bierzo a La Cabrera, on van aconseguir un suport significatiu de la població. Però parlem de mera supervivència, perquè era una comarca aïllada, políticament irrellevant. Protegits pels habitants dels pobles, bé per simpatia, bé per por, van aconseguir sobreviure durant més de dos anys. El grup de La Cabrera, que pertanyia orgànicament a la II Agrupació de l’Exèrcit Guerriller de Galícia i Lleó, d’obediència comunista, estava encapçalat per l’ugetista Manuel Girón Bazán, a qui acompanyaven cinc guerrillers, dels quals destacava Francisco Martínez López, comissari polític, i una dona, Alida González, companya sentimental de Girón. El cicle de la guerrilla lleonesa es va cloure amb la mort del resistent més conegut d’El Bierzo, l’esmentat Girón, assassinat per un infiltrat el maig del 1951.

Des d’un punt de vista historiogràfic, resulta poc comprensible l’interés del Partit Comunista imposant a partir de la transició la condició d’invisible per al moviment guerriller, quan la resistència armada es va configurar com l’expressió més acabada de la seua política dels anys quaranta. A banda d’impulsar algunes narracions ideològiques, el PCE va voler esborrar al maqui del seu passat. En la seua història oficial, es tracta la guerrilla com si fóra un episodi anecdòtic de la seua trajectòria. El Partit Comunista, que va escollir la via armada per a posar fi al franquisme, es va desembarassar de la guerrilla no sols com a opció estratègica –cosa que semblava obligada atesa l’evolució política del país– sinó també com a fragment de la seua història i de la història d’Espanya. En compte de promoure’n el coneixement, la resistència armada es va desplaçar del discurs històric per a fer creïbles unes tàctiques noves, entre les quals la coneguda com a “política de reconciliació nacional”. En aquesta conjuntura, la guerrilla figurava com una rèmora indesitjable del passat. Remetia a pràctiques estalinistes que havien tingut traducció en episodis sòrdids: eliminació física de rivals polítics (els monzonistes), delacions a la policia de companys que defensaven plantejaments heterodoxos i maquis executats amb el pretext d’una normativa guerrillera ben ambigua. Va ser en aqueix entorn que es va produir l’eliminació de Víctor García García El Brasileño per elements afins al Partit Comunista, pels seus propis correligionaris.

*Secundino Serrano és historiador

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha