La portada de mañana
Acceder
Europa subordina su política de defensa a la estrategia de la OTAN
El calor extremo de junio abrasa todo el hemisferio norte
OPINIÓN | 'Se apagaron las luces y queda la pobreza', por Esther Palomera
Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Catorze tones de Ripollés

L’escultura 'Homenatge al llibre', que es troba en la redona del carrer d’Eduard Boscà, durant un temps, va estar a l’entrada de la Biblioteca Valenciana, a Sant Miquel dels Reis.

1

Ripollés, àlies Ripo, és un artista carismàtic. Sempre apareix amb un mocador lligat al cap, vestit de blanc, com si fos un guixaire. De vegades, porta flors a la barba. I és un home agraït: com que Carlos Fabra ha omplert d’obres seues la geografia de Castelló, l’artista sempre l’ha elogiat en públic, sense cap mena de miraments o vergonyes. Ell és un home feliç, de poca complicació intel·lectual, que agraeix que la seua obra siga exposada: ara a la Ciutat de les Ciències, ara al port d’Alacant, ara a l’aeroport del seu amic expresident de la Diputació. Ripollés ha estat l’artista més estimat del PP valencià, una mena de mascota artística, el súmmum del seu pensament artístic. Així com hi ha artistes que són ben esquerps, i que a més a més no amaguen les seues simpaties esquerreres, Ripollés és senzill i planer, espontani i florit com una ravaníssia de marge. Fins i tot, de vegades, porta aquestes flors a la barba. És un home desconcertant, perquè, això que fa és art? Alguns diuen que sí, altres que no. En tot cas, té el Premi de les Arts de la Comunitat Valenciana, de l’any 2000, el mateix any de la seua creació. Fou el primer a rebre tan distingit honor. Tant se val: ausades que ha omplert les galeries d’art valencianes de les seues carasses bicèfales, com una mena de rostre de Janus borriolenc! Rere totes elles és ell, una transsubstanciació de la seua naturalesa, un somriure entremaliat. Mire ara l’escultura Homenatge al llibre, que es troba en la redona del carrer d’Eduard Boscà. Durant un temps, va estar a l’entrada de la Biblioteca Valenciana, a Sant Miquel dels Reis, però la presència d’allò era un llast extremadament feixuc per a la credibilitat de la institució. Finalment, la varen ressituar en aquesta redona del carrer d’Eduard Boscà, un lloc més neutre i allunyat, al bell mig del trànsit rodat. Així i tot, cada dia centenars de valencians passen pel seu costat. Allí està Ripo llegint un llibre, amb el somriure burleta, fent-nos l’ullet, amb una mena de paella al cap amb cinc braços. Pense en Eduard Boscà, un dels naturalistes més brillants que ha donat la ciència valenciana, herpetòleg distingit, home de cultura. Potser, amb una ciutat més sensible, es podria haver posat en aquell espai alguna al·legoria a la seua obra, tan desconeguda per la majoria dels valencians. Siga com siga, per al trasllat del ninot de Ripollés des de Sant Miquel dels Reis fou necessari seccionar l’escultura de bronze en dues parts, i articular un xafarranxo colossal per transportar aquell monument. Vull dir que d’aquella plaça ja ningú no la mourà. Lasciate ogni speranza... Són catorze tones de pes mort. 

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats