La portada de mañana
Acceder
La auditoría de la Iglesia detecta al menos 30 acuerdos con víctimas de pederastia
No es (solo) la sequía: cómo hemos llegado a los cortes en el grifo del agua
Opinión – Catalunya, un país de colonos, 'botiflers' y traidores, por Pere Rusiñol
Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

Els 60 dies, 5.000 morts i 600.000 refugiades d’un genocidi rohingya que no acaba

Refugiats rohingyas esperen per rebre subministraments en una campament temporal en Ukhiya, a Bangladesh l'11 de setembre de 2017.

Anna Montull Garcia

Centre Delàs d'Estudis per la Pau —

Avui fa dos mesos exactes de l’inici de la nova escalada de violència a Rakhine, un dels set estats de Myanmar situat a la costa oest del país. El balanç d’aquests 60 dies: més de 5000 morts, gairebé 600.000 persones rohingyas refugiades a l’estat de Bangla Desh, almenys 288 pobles rohingyas cremats i incomptables testimonis de desaparicions, agressions i violacions. Aquest nou episodi de violència cap a la minoria musulmana va reactivar-se el 25 d’agost arran de l’atac del grup d’insurgents rohingya ARSA (Arakan Rohingya Salvation Army) a diverses comissaries i una base militar birmana a Rakhine. Aquests fets van donar a l’exèrcit nacional carta blanca per iniciar una veritable depuració rohingya. Com han afirmat diversos experts i dirigents internacionals, incloent-hi el mateix Secretari General de l’ONU António Guterres, no podem obviar que estem davant d’un genocidi en tota regla.

La persecució dels rohingyas per part de l’exèrcit birmà no és novetat ni es tracta d’un fet aïllat. Els rohingyas suposen el 4% de la població de l’estat birmà de tradició budista. Les bones relacions i el suport dels rohingyas als colons anglesos van generar un clima de tensió entre ambdues comunitats que, amb la descolonització el 1948, va deixar al grup minoritari en una situació de màxima vulnerabilitat. Des de llavors, els rohingyas han estat discriminats sistemàticament per les institucions polítiques hegemòniques del país, que consideren els seus integrants com a immigrants de Bangla Desh no benvinguts.

Amb la instauració de la dictadura militar el 1962, se’ls va denegar la nacionalitat birmana que fins llavors havien tingut i es van convertir en apàtrides sense drets civils ni polítics. Entre d’altres, no tenen dret a la lliure circulació, no tenen dret a treballar, no tenen dret a ser escolaritzats ni a rebre assistència sanitària, no tenen dret a casar-se ni a tenir més de dos fills ni tampoc tenen dret a posseir terres, les quals els són sistemàticament confiscades. Aquest escenari teixit des de fa dècades ha permès la normalització i legitimació de pràctiques de treball forçat, d’explotació laboral i sense garanties, d’assetjaments i violacions, de crema de mesquites, cases i escoles amb rohingyas dins, etc. No sense motiu l’ONU declara que els rohingya són la minoria ètnica més perseguida. Aquesta asfixiant violència estructural i física és la que ha aixecat rebel·lions rohingyas en diferents episodis, com el de 2012, el d’octubre del 2016 o com aquest darrer de finals d’agost. No és anecdòtic escoltar els motius dels insurgents d’aquest darrer aixecament, els quals defensaven estar “duent a terme accions defensives en resposta a diverses setmanes de saquejos i abusos contra civils per part de l’exèrcit de Myanmar a la localitat de Rathedaung”.

Semblava que l’ascens al poder de la Premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi el 2015 amb el seu projecte de transició democràtica podria posar fi a l’apartheid contra la comunitat rohingya, però a la pràctica s’ha limitat a reproduir les polítiques ja existents. Després de la revolta de 2016, Suu Kyi va desestimar l’obertura de cap investigació, persecució i judici contra els executors de crims contra els rohingyas; i amb el darrer episodi d’aquest passat agost, la Consellera va tardar gairebé un mes en emetre cap declaració. Durant el seu discurs Suu Kyi va exposar: “Condemnem totes les violacions dels drets humans (...) i ens comprometem a l’imperi de la llei i l’ordre”; tanmateix, va evitar emetre qualsevol condemna o assumir responsabilitats, al·legant que encara es desconeixen quins són els veritables problemes perquè els han arribat denúncies i contradenúncies que s’han d’investigar. També va assegurar que des del 5 de setembre les “operacions de seguretat” havien conclòs i que no s’havien produït més incidents, fet que posteriorment ha estat desmentit per diverses organitzacions internacionals. Segons Human Rights Watch, la crema d’almenys 66 dels 288 pobles rohingyas incendiats s’hauria produït després del 5 de setembre, i els relats de les víctimes que aconsegueixen esquivar els filtres de la política de terror i la censura de l’estat birmà parlen de brutals episodis d’agressions i violacions comeses aquestes darreres setmanes. No obstant això, la prohibició de la llibertat d’expressió unida al difícil accés a la zona compliquen la feina dels periodistes. En aquest sentit, Arifa Sultana, coordinadora i editora del mitjà de comunicació alternatiu Rohingya Vision, explica al Centre Delàs: “com a mitjà rohingya, és un treball molt difícil poder verificar l’actualització de la informació de l’escenari del crim degut a la restricció dels periodistes”. Precisament perquè en el seu cas han aconseguit accedir a la zona, el mitjà rep amenaces constants: “Ens enfrontem a molts desafiaments i amenaces del govern birmà des del passat octubre de 2016, quan el nostre portal web va ser hackejat diverses vegades i la nostra pàgina de facebook bloquejada. El portaveu de la presidència de Myanmar, U Zaw Htay ens va amenaçar directament amb bloquejar la pàgina de facebook i efectivament ho va fer després del 25 d’agost”.

La zona del conflicte no només és infranquejable per la major part dels periodistes, sinó també per a les diferents ONG i organitzacions internacionals que reclamen accedir-hi per a prestar ajuda humanitària. Per altra banda, la visita que l’ONU havia de realitzar a la zona a finals de setembre també va ser cancel·lada pel govern birmà. Davant l’aïllament i la fam, l’èxode massiu cap a Bangla Desh continua sumant refugiats al país veí, que segons l’ACNUR ja acumula gairebé 600.000 rohingyas, dels quals el 60% són infants. Segons la mateixa organització, si les autoritats de Bangla Desh acaben construint el nou camp de refugiats que han anunciat amb capacitat per a 800.000 persones, estaríem davant del camp de refugiats més gran del món.

Els fets ens fan pensar que la figura de Suu Kyi hauria estat un mer producte de màrqueting “democràtic” inscrit dins les estructures institucionals monopolitzades pel braç militar del país i no pas una veritable opció de canvi. Considerant que el parlament necessita almenys el 76% de vots per modificar la Constitució i que actualment els militars ocupen de facto el 25% de la cambra, sembla difícil poder articular qualsevol transformació. Senzillament, els números no surten. A més, l’exèrcit segueix posseïnt el ministeri de Defensa, el de l’Interior i el d’Afers fronterers.

Davant d’aquest conflicte de mal pronòstic, s’esperaria que la Comunitat Internacional prengués mesures. No obstant això i malgrat els discursos de preocupació i condemna emesos per múltiples dirigents, de moment no s’ha articulat cap acció directa més enllà de l’ajuda humanitària i de caràcter pal·liatiu d’algunes agències intergubernamentals a Bangla Desh. El Consell de Seguretat de l’ONU, màxim exponent de la Comunitat Internacional, s’ha reunit recentment per estudiar la situació però no n’ha sortit cap resolució o proposta concreta. Observant els interessos que els inversors internacionals tenen sobre terreny és més fàcil entendre l’immobilisme polític. Myanmar és un país molt ric en recursos naturals: hi trobem gas, petroli, pedres precioses, opi i fusta de gran qualitat, entre d’altres. Per a Occident, condemnar el govern de Suu Kyi significaria posar en risc els potencials guanys econòmics que els pugui brindar el país birmà dins aquesta “pseudodemocràcia” que els dóna més marge de maniobra que l’anterior dictadura militar, més propera a Xina.

Davant d’aquest escenari geopolític, ja no ens pot sorprendre que l’ONU decidís retirar la publicació del seu informe sobre la crisi alimentària dels rohingya davant la petició del govern de Myanmar. Sens dubte, el govern birmà no ignora que la informació és la més valuosa de les armes. I és que ja ho deia Napoleó: “Quatre diaris hostils són més perillosos que mil baionetes”.

Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats