“El premi Nobel de la Pau ha fet que Europa ens comenci a veure de forma més clement”

El premi Nobel de la Pau es va concedir, l’any passat, al Quartet Nacional de Diàleg de Tunísia, per la seva contribució a la construcció d’una democràcia plural en aquest país després de la revolta coneguda com del Gessamí, l’any 2011. El Quartet el formen la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), la Unió Tunisiana del Comerç i l’Artesanat (UTICA), l’Ordre Nacional d’Advocats de Tunísia i la Lliga Tunisiana dels Drets de l’Home (LTDH). Ahmed Galai, vicepresident d’aquesta darrera associació, ha estat a Barcelona convidat per lafede.cat. La seva visita ha coincidit amb les protestes contra l’actitud de l'Unió Europea amb els refugiats que intenten instal·lar-s’hi, fugint de la guerra de Síria o de la incertesa i pobresa que es pateix a molts països asiàtics i africans.

¿Què ha suposat la consecució per Tunísia del Premi Nobel de la Pau per part del Quartet Nacional de Diàleg?

Les conseqüències han estat el reconeixement d’aquest quartet com a força de diàleg i la millora de la seva capacitat per intervenir en les qüestions més espinoses del país. Vam contribuir a què el país tirés endavant després dels assassinats de Mohamed Brahami i de Chokri Belaid -dos polítics assasinats durant la transició-. Ara intervenim en qüestions pràctiques com la reforma de l’ocupació. Estem preparant un estudi sobre l’ocupació. Se'ns ha convocat a participar en la comissió que reflexiona sobre aquesta qüestió. Possiblement hi hauríem estat convocats igualment encara que no haguéssim rebut el premi Nobel de la Pau però això ens va consagrar com a element necessari de diàleg. El Quartet intervé també per proposar polítiques nacionals, de desenvolupament, de canvi, juntament amb altres entitats.

A escala mundial, el premi Nobel de la Pau ha fet que Europa i el món occidental, ens comenci a veure de forma més clement, en qüestions com l’economia, el deute, la seva reconversió, la relació de la política tunisiana amb les ONGs, la immigració, els refugiats, els visats... Tenim una major notorietat i acceptabilitat a escala local i internacional.

Per quins drets humans cal lluitar encara avui a Tunísia?

La revolució ha aportat grans progressos però encara lluitem per alguns drets fonamentals. Lluitem paradoxalment per la dignitat humana. Lluitem contra la tortura. La tortura ha tornat als centres de detenció de primera instància. Nosaltres només podem visitar els detinguts quan ja són a la presó. Les autoritats ho justifiquen amb l’excusa del perill terrorista. Estem contra aquesta pràctica inhumana, degradant i oposada als drets humans.

Lluitem també en defensa dels drets de les minories. Les minories sexuals, per exemple. A Tunísia hi ha una llei que reprimeix aquestes minories i volem que es reconeguin els drets d’aquests col·lectius.

Tampoc es reconeixen els drets econòmics. Cal avançar en el dret a la salut, al treball, l’educació... O els drets de la dona. Malgrat que Tunísia és un país on els drets de la dona són reconeguts encara hi ha aspectes que no es respecten. Estem treballant amb elles per fer una Llei integral contra la violència contra les dones.

D’altra banda, volem que s’harmonitzin la Constitució i les lleis. La Constitució sorgida de la revolució garanteix drets i llibertats individuals i públiques que no estan recollides a les lleis. Cal revisar-les. Em refereixo a la llibertat de creences, consciència, el dret de família, el codi de treball... Així mateix també hi ha un règim injust amb els refugiats i immigrants. Hi ha molta feina a fer.

Vist tot això, es pot dir que Tunísia és una democràcia completa o encara no?

Hi ha encara moltes mancances i estem inquiets davant molts fets. Però en comparació amb altres països com Líbia i d’altres països de la regió està clar que hem fet progressos. Encara no som una democràcia completa. Hi ha minories que encara no accedeixen als seus drets. Estem en una democràcia en curs, en construcció.

De fet, Tunísia és l’únic país on les revolucions de la primavera de 2011 han portat evidents millores democràtiques

Tunísia és el país de la regió que va fer la primera Constitució, el 1861, al segle XIX. Va garantir la llibertat a les minories del país, inclosa la jueva. Vam ser el primer país del món àrab que va reconèixer la llibertat de la dona, el 1956. El primer a tenir un moviment sindical autònom. L’ONG de defensa dels Drets Humans més antiga és la Lliga tunisiana, creada el 1977. 

Tunísia ha estat un exemple a tenir en compte, no per copiar-lo sencer però sí per tenir-lo com a referència. A Tunísia la revolució no l’ha fet un partit de dretes o d’esquerres que ha pres el poder sinó un moviment dirigit espontàniament per les ONGs civils i els sindicats, dinàmics i valents, que han aconseguit canviar el règim.

Quin paper juga la religió avui a Tunísia?

La Constitució ha garantit el dret de consciència. Tenim el dret de seguir una religió o no. De tota manera, parlar de la laïcitat és tabú. Una cosa és la teoria i una altra, la pràctica. Som una societat múltiple, plural, tolerant, que discuteix aquestes qüestions, malgrat que els islamistes tenen molta força i van ser al poder després de la revolució.

Però cap tunisià accepta que la religió sigui sinònima d’una opció política. Sobretot després del terrorisme jihadista de Daesh. La gent va votar Ennahda perquè es va mostrar com a un moviment pacifista, un islam ‘soft’. És anti-Daesh, anti-islamisme radical.

Ennahda volia imposar l’estat religiós a la Constitució. Va ser un combat acarnissat. Al final, el seu primer article diu que l’islam és la religió de Tunísia, la qual cosa permet interpretacions obertes i els islamistes ho han acceptat.

La xaria no apareix a la Constitució

Aquest va ser el combat. Volien posar la xaria com a font de jurisdicció. A les constitucions de Habib Burguiba i Zine El Abidine Ben Ali - els dos dictadors que governaven abans de la revolució- no hi era la xaria. Incloure-la hauria estat una regressió, un retorn a l’Edat Mitjana. La religió és una qüestió personal i no de l’Estat, pública.

Les dones van jugar un paper clau en aquest combat i vam guanyar-lo.

Els atemptats de Daesh a establiments turístics han perjudicat molt l’economia del país?Daesh

Han estat un cop dur per l’economia tunisiana. Daesh i les forces obscurantistes volien posar de genolls l’Estat i l’economia, perquè Tunísia viu, sobretot, del turisme. Han estat accions abominables. Els turistes no vénen però les accions dels jihadistes han afectat només uns llocs concrets del país. Hem de vèncer aquests criminals explicant que els turistes poden venir, anar a la platja a l’estiu, banyar-se en bikini, fer vida normal... Jo els dic als meus familiars que viuen a Europa que vinguin, que no hi ha perill.

Així vencerem els jihadistes criminals. Som un país generós, d’acollida. Tots som junts per lluitar contra la violència i donar una resposta ferma al terrorisme.

Parlem d’Europa. Com explica la seva actitud davant la crisi actual dels refugiats?

El més suau que puc dir és que Europa té un doble llenguatge. Sobre el paper es presenta com una campiona dels drets humans, com un espai de llibertat. Té una llarga història d’aprofundiment de les llibertats. Però el llenguatge actual amb els immigrants és d’un pragmatisme hipòcrita. Milers de persones moren a les portes d’Europa on anaven a buscar asil fugint de guerres com les de Síria, Iemen o Líbia. Tancar les portes d’Europa és augmentar el patiment d’aquesta gent.

La política europea es limita a preocupar-se per la seguretat, amb Frontex i Eurosud, a convertir Turquia en gendarme, com va fer abans amb la Tunísia de Ben Ali. Tanca els ulls a les mancances democràtiques de Turquia.

Hem vist milers de morts a Lampedusa. El Mediterrani va passar de ser una ambaixada de pau a ser una ambaixada de mort.

En tant que societat civil, reclamem una solució humana per aquesta crisi. Sé que Europa té el dret i l’obligació de protegir la seva població i les seves fronteres però no a canvi dels principis i valors que ha representat sempre.

Europa ha perdut la imatge de paradís dels drets humans que havia tingut fins ara a ulls de ciutadans com els tunisians?

Europa sempre serà l’Europa de les llums, del liberalisme, de l’intercanvi lliure. Però els darrers esdeveniments han afectat aquesta imatge lluminosa, edulcorada, perquè hi ha gent que mor. Hi ha una guerra en curs. I no sóc jo qui utilitza el terme. Són les ONGs qui l’utilitzen. Han mort vint mil persones a les portes d’Europa. Quan veus que hi ha aquest ascens de la xenofòbia, el racisme, els partits d’extrema-dreta, la llum d’Europa s’apaga una mica.

Els tunisians emigren a Europa o opten per seguir al seu país?

Depèn. Jo segueixo a Tunísia però no pots impedir a la gent anar allà on vol. L’home és un ser migrant. Un milió dels cinc milions de tunisians ha emigrat. És una cinquena part. Les altres quatre cinquenes parts s’hi ha quedat.

Allò que volem és que les portes estiguin obertes, que la relació amb Europa sigui d’igual a igual, perquè tenim desafiaments comuns. Hem d’afrontar conjuntament i amb coratge la qüestió de l’emigració. Europa no pot aconseguir ella sola una solució duradora. He apel·lat a una conferència euromediterrània sobre aquesta qüestió, amb la participació de totes les parts implicades: els estats, les associacions civils i les víctimes. Vint mil morts són suficients per buscar una solució veritable.

Quins són els principals desafiaments que té avui Tunísia?

Per resumir, hi ha un desafiament econòmic. L’acció terrorista provoca el tancament dels hotels, la reducció de l’entrada de capitals, l’augment del deute... Calen reformes ràpides a regions que han estat vitals per la revolució, que estaven oblidades en els períodes anteriors i que continuen desateses. Volem un desenvolupament econòmic integral i equitatiu,

El segon desafiament és el terrorisme, la violència. Si lluitem contra la violència, l’economia reprendrà el vol, tornaran els inversors, tornarà el capital que ha fugit,...

Un tercer desafiament és com harmonitzar les lleis amb la nova Constitució. Hem de posar les lleis, el codi penal, el de treball, el de família a l’altura d’una Constitució liberal i democràtica com la que tenim ara.