La cultura d'Occident s'assenta sobre dos principis d'origen britànic: els destil·lats per Charles Darwin i Adam Smith; és a dir, la teoria de l'evolució i la del lliure mercat, que no deixen de tenir lligams entre elles —la competència entre espècies i entre individus, respectivament. Un altre pilar de la nostra cultura és la idea de la democràcia moderna —competència col·lectiva o de partits— igualment sorgida al Regne Unit, on va tenir lloc la primera revolució burgesa europea (S XVII). I si afegim que la revolució industrial també va tenir origen anglès, com resultat segurament derivat dels anteriors principis, així com l'amplitud d'ús de la seva llengua, és molt probable que la Història atorgui el qualificatiu de britànica o anglesa a la nostra Era, successivament dominada pel propi imperi britànic i, a continuació, pel seu epígon americà, on els principis d'evolució, mercat, indústria i democràcia van ser ràpidament implantats.
També al continent europeu es van implantar aquells principis, si bé mai tan plena i intensament. La revolució francesa va engendrar Napoleó, l'alemanya el Kaiser i la russa Stalin. I més tard Europa va engendrar Hitler i les seves rèpliques Meridionals. Pel que sigui, el continent ha estat sempre més procliu a l'ordre i la regulació que a la competència, i per dues vegades UK i el seu cosí americà han salvat Europa dels seus monstres. Per a molts britànics, també d'això va el Brexit: d'aturar la seva temptació estatista, com li ha fet prometre Cameron a la UE per defensar romandre-hi; de fer-la saltar pels aires amb un efecte dominó, com proclama Farage; de liderar-la amb els valors britànics, com voldria Brown; o de democratitzar-la, com proposa Corbyn de la mà de Varoufakis.
Cap veu no defensa la UE actual ni la seva deriva. Una UE que Alemanya ha fet progressivament seva: primer va finançar els dèficits de qui els tingués amb el seu enorme excés d'estalvi i tot seguit va fer del seu crèdit una eina de dominació global; vers els deutors, sotmesos a una austeritat homicida, i vers la resta de socis, convertits en còmplices a còpia de fer-los compartir el seu crèdit. Una jugada mestre! Sota el pretext de salvar Grècia, Alemanya repartia i disminuïa el seu risc, i alhora convidava els socis a fer de Grècia el paradigma d'infern per a desobedients. En comptes de la disciplina dels mercats, tan estimada pels liberals britànics, la disciplina pressupostaria. També d'això va el Brexit.
Si UK decideix romandre-hi, continuarà fent de contrapès i mantindrà el fre posat. La major integració només serà possible a l'Eurozona, on d'altra banda és ben cert que l'Unió monetària exigeix una similar unió fiscal. Si decideix marxar, la temptació integradora només podrà detenir-la l'efecte dominó i els populismes; d'entrada, als països de la UE que no són a l'euro, com ara Suècia, o que volen sortir-ne, com ara Finlàndia. No pas casualment, només el Sud endeutat sembla témer més els mercats que la disciplina germànica. Potser perquè la veu més fàcil de desobeir?
En tot cas, sembla evident que el 23J será molt més important per a tots nosaltres que no el 26J. Perquè sigui quina sigui la decisió britànica, tindrà impactes molt més importants. Indirectament, el 23J es decideix quin model ha de tenir la UE; quelcom que avui ens afecta molt més que la coalició que acabi governant Espanya. Sigui quina sigui, la coalició espanyola dependrà de la UE i del BCE, de si es manté una política de diner fàcil, que ens eviti el col·lapse, o una de diner car que faria impagable el deute i que obligaria a unes retallades pitjors que les que ja hem patit.
Sap greu reconèixer la irrellevància del 26J, llur insuportable lleugeresa, però no en va els defensors del Brexit parlen de recuperar el control. Com ho defensen a Catalunya els independentistes. Perquè si no es té el control, tant és qui en faci d'administrador. Una cosa és compartir sobirania, quelcom que Espanya mai no ha entès, i una altra perdre-la, com passa a Espanya i hi ha al risc que acabi passant a Europa. D'això va el Brexit.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
