El 'sí-no' crític i ple de memòria de l’àvia Mercè
Surt de casa nerviosa i presumida. L’acaba de trucar la seva consogre i li ha dit: “Mercedes, sal con tiempo que hay cola!”. Ella s’ha posat el pin i l’adhesiu de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics, la xapa de l’Ara És l’Hora, i ha iniciat el breu recorregut que separa el seu pis del carrer Diputació fins el seu col·legi electoral, l’Escola Carlit, al número 162 del carrer Roger de Flor. Pas lent, però decidit. La Mercè Bel té 84 anys i a cada contesa electoral sol recordar el seu marit, l’Antonio, mort “massa jove” a l’edat de 47 anys a causa d’un infart.
Empresonat pel règim franquista a causa de les seves conviccions republicanes i comunistes, la salut del seu marit va anar empitjorant fins a apagar-se la tarda del 13 febrer del 1978. Abans havia passat per la Model i pel penal de Burgos, i havia conegut la crueltat dels germans Creix. L’Antonio, de família murciana, se’n va anar però va deixar en el seu lloc el llegat d’una llarga militància política, estretament lligada al republicanisme del PSUC. “Si ell visqués avui votaria Sí a la primera pregunta, això segur, no sé que faria a la segona perquè era molt murciano”, diu riallera, mentre la saluden veïns de tota la vida pel carrer.
Tampoc té clar la Mercé quin serà el sentit final del seu vot. “No tinc res en contra de la independència i m’emociona molt la jornada d’avui, però aquesta terra l’han defensat persones de molts indrets, i sóc de les que encara creu en les esquerres d’arreu de l’Estat, però les esquerres de veritat, eh?, les que van lluitar per les llibertats socials i nacionals de Catalunya”. Per ella, el més important de la jornada d’avui és sortir al carrer i participar: “Hem de votar massivament per reivindicar a l’Estat el que ja ens va robar durant massa temps: la lliberat”.
La Mercè s’apropa al col·legi que té assignat per votar. A les portes de l’escola Carlit una noia jove –una de les 40.930 persones voluntàries del 9-N— l’agafa de la mà per dur-la a la Sala A, prop de la mesa 2801Z. Plou i el terra rellisca, però no deixa de reflexionar amb veu alta. Fa molt temps que a l’associació d’Ex Presos Polítics no reben les subvencions necessàries, i això la té indignada. “Tenim un Govern que diu estimar-se molt el país, però nosaltres, els expresos i els seus familiars, no hem vist mai gaire solidaritat per part de CiU, més aviat hipocresia en termes de memòria històrica”. No ho diu per dir, té un munt d’exemples classificats gràcies a una memòria d’elefant.
“Ni a l’homenatge als Brigadistes Internacionals al Carmel, ni a l’acte de record als caiguts del Fossar de la Pedrera venen a donar-nos suport; en canvi les esquerres sí que venen, tenen una altra sensibilitat, un altre concepte de la memòria”. També lamenta que, darrerament i a causa de les retallades, l’associació passa per un moment delicat. “Hem de fer el nostre butlletí informatiu de l’associació en blanc i negre, com si fossin fotocòpies, abans el fèiem a tot color”. No només això, la Mercè demana al Govern d’Artur Mas més ajudes perquè els avis de l’associació cada cop els costa més d’anar a les escoles a fer xerrades informatives. “Hi hem d’anar amb els fills o els nets, estaria bé que ens ajudessin des de les institucions”.
Arriba el moment final. L’hora de marcar les caselles corresponents. Una resposta binària que, a segons quines edats, pot semblar una complexa equació. Marca el Sí a la primera casella i, “de moment”, el No a la segona. “Les coses han de canviar, no podem seguir així, i el meu vot és un vot de càstig als dos Governs”. La seva mesa electoral, casualitats de la vida, la presideix Magda Oranich, l'advocada que va formar part de l'equip defensor del militant d'ETA Jon Paredes Manot Txiki, en el consell de guerra de 1975. Enraonen fins que se n’adona que a fora plou. El dia s’ha enfosquit i el camí de tornada segueix reflexionant sobre política, la llibertat i la justícia social. “El més important és que els joves no perdin el sentit crític i aquesta batalla, de moment, l’estem guanyant”.
